Mastodon

TEL:4 minuts

La síndrome conspiranoica

Umberto Eco va ser un dels grans analistes i precursors en l’estudi de la psicologia i la mecànica de les teories de la conspiració. Molt abans de l’era d’Internet, de les xarxes socials i de fenòmens com QAnon o el negacionisme de les vacunes, Eco ja havia desmuntat amb una precisió gairebé quirúrgica com es construeix, es propaga i funciona la ment conspiranoica.

La seva gran obra teòrica: El pèndol de Foucault (1988)

Aquesta novel·la és considerada literalment el manual definitiu sobre la construcció de teories de la conspiració. En ella, tres editors decideixen crear per diversió un pla secret que ho connecti tot (els Templers, els Rosacreus, les relíquies de fusta de la Creu, els Il·luminati…). La tragèdia comença quan la gent se la comença a creure i la teoria cobra vida pròpia.

A través d’aquesta història i dels seus assaigs (com Construir l’enemic o Doble zero), Eco va establir les lleis fonamentals del pensament conspiranoic:

Síndrome de la sospita i la connexió obsessiva

Eco va analitzar com la ment conspiranoica rebutja la casualitat. Per a un conspiranoic, no hi ha coincidències: si dos fets passen alhora o tenen una mínima semblança, han d’estar connectats. És el que en psicologia s’anomena apofenia, i Eco ho descrivia dient que la conspiració ofereix el fals consol que tot està connectat.

La fi de la veritat i el secret buit

Una de les grans troballes teòriques d’Eco va ser el concepte de secret buit:

La millor manera de mantenir un secret no és amagar una gran veritat, sinó fer creure que hi ha un secret quan en realitat no hi ha res.

Les teories de la conspiració tenen un poder de seducció enorme perquè fan sentir a l’individu que forma part d’una elit que sap la veritat, mentre que la resta de la població viu enganyada.

El complot com a consol psicològic

Eco argumentava que la teoria de la conspiració és una eina per evitar la complexitat del món. És molt més tranquil·litzador pensar que hi ha un grup de dolents molt poderosos que ho controlen tot en l’ombra (encara que sigui per fer el mal), que no pas acceptar que el món és un caos absolut governat per l’atzar, la incompetència i l’accident.

La necessitat de construir un enemic

En el seu cèlebre assaig Construir l’enemic, Eco va analitzar com els poders polítics o els grups frustrats necessiten crear la figura d’un enemic exterior o d’una conspiració interna per unir la comunitat.

L’enemic ha de ser simultàniament molt fort (per justificar la por i l’estat d’alerta) i molt feble/menyspreable (per garantir que pot ser derrotat). Aquest mecanisme va ser el pilar dels Protocols dels Savis de Sió (un fals document antisemita que Eco va estudiar profundament i que va utilitzar com a pilar a la seva novel·la El cementiri de Praga).

La seva profecia sobre Internet (2015)

Pocs anys abans de morir, Eco va fer unes declaracions molt polèmiques però increïblement profètiques sobre el paper de les xarxes socials en la proliferació d’aquestes teories:

Les xarxes socials han donat el dret a parlar a legions d’imbècils que abans parlaven només al bar després d’un got de vi, sense perjudicar la comunitat […]. Se’ls feia callar immediatament, mentre que ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels imbècils.

Amb aquesta frase, Eco no insultava la llibertat d’expressió, sinó que alertava del perill de la democratització de la desinformació: quan qualsevol teoria absurda té la mateixa validesa que el consens científic o històric, la conspiranoia es converteix en la norma cultural.

Umberto Eco no només va ser un analista precursor, sinó que va ser el filòsof de la paranoia moderna. Va saber veure abans que ningú que la societat de la informació no ens faria necessàriament més savis, sinó més vulnerables a les fabules, als secrets inventats i a la necessitat de trobar culpables als nostres mals.

Enfilall

Deixa un comentari…

Deixa un comentari…

ADVERTÈNCIA

Aquest enfilall conté anàlisis i citacions històriques que poden ferir la sensibilitat del lector o xocar amb la seva ideologia política. Tanmateix, es fa constar que l'autor no comparteix necessàriament cap de les opinions o teories dels autors que hi són mencionats. En continuar, cal assumir que el text es presenta amb un propòsit exclusivament analític, informatiu i de debat intel·lectual.