Mastodon

TEL:7 minuts

Porcs i Diamants II

Moralina per a criminals: el feixisme

Si entenem que la lògica de fons del capitalisme premia l’apropiació, el domini, la instrumentalització dels altres i l’absència de límits morals en favor de l’acumulació o el poder, trobem en la història de la filosofia diversos autors que han teoritzat sobre models humans que s’emmotllen a aquests requisits.

Cap d’aquests filòsofs no va dissenyar el seu model d’home per defensar el capitalisme, sinó que les seues idees serveixen per descriure, criticar o prefigurar aquest tipus d’individu.

Friedrich Nietzsche i el Superhome (Übermensch)

És l’autor que més s’acosta a la justificació d’un model humà basat en el domini i la manca de remordiments, tot i que des d’una perspectiva vitalista i cultural, no econòmica.

Moral de senyors vs. moral d’esclaus. Nietzsche rebutja la moral cristiana i liberal de la compassió, la igualtat i la feblesa (que considera moral d’esclaus). En el seu lloc, reivindica la moral de senyors, pròpia d’aquells que afirmen la seua voluntat de poder, la seua força i la seua capacitat de crear els seus propis valors sense sotmetre’s a regles col·lectives. Per a Nietzsche, la vida és essencialment conquesta, assimilació i domini del feble pel fort.

No és un model capitalista. Nietzsche menyspreava profundament la burgesia i els mercaders. Per a ell, el comerciant que només busca diners és un ésser mediocre (el darrer home). Tanmateix, la seua anàlisi de la voluntat de poder desproveïda de compassió ha estat utilitzada per la crítica social per descriure la psicologia del gran capitalista o l’elit financera, que actua, o ho pretén, més enllà del bé i del mal.

Thomas Hobbes i l’home com a llop per a l’home (homo homini lupus)

Més que una proposta ideal, Hobbes descriu en el seu Leviatan (1651) la naturalesa humana en l’estat de natura, que encaixa exactament amb la dinàmica de violència i robatori.

Per a Hobbes, l’ésser humà està mogut per dos impulsos primaris: el desig insaciable de poder/riquesa i la por a la mort. En absència d’Estat, això produeix una guerra de tots contra tots on la força i el frau són les virtuts cardinals, una competició perenne.

Molts historiadors del pensament (com C.B. Macpherson) consideren que Hobbes no descrivia l’home primitiu, sinó l’home de l’emergent societat de mercat: un individu aïllat, egoista, que veu els altres com a rivals i que només accepta la llei (l’Estat) per protegir la seua propietat i evitar que el matin.

Ayn Rand i l’egoisme racional (Objectivisme)

Aquest és l’únic cas de filosofia que defensa obertament el capitalisme com un ideal moral, tot i que en rebutja la qualificació de robatori o violència (perquè redefineix aquests termes).

L’home de negocis es vist com un heroi. En obres com La rebel·lió d’Atles, Rand proposa un model d’home l’única virtut moral del qual és l’assoliment del seu propi benefici i la seua felicitat individual.

Per a Rand, l’altruisme és un mal moral i la compassió és una feblesa. Tot i que ella defensava que l’intercanvi havia de ser voluntari (i per tant rebutjava el robatori directament), la seua filosofia legitima la insensibilitat absoluta cap als febles i la deïficació de l’acumulació individual.

Si busquem la correspondència filosòfica d’aquests model humans:

  • Nietzsche aporta la justificació teòrica de l’elitista sense remordiments que exerceix el domini i la voluntat de poder.
  • Hobbes aporta el retrat del competidor egoista que necessita la violència o la coacció per sobreviure en un entorn hostil.
  • Ayn Rand aporta la canonització moral de l’home de negocis desproveït d’empatia social.

Aquests models mostren com, quan es buida l’ètica de qualsevol dimensió de comunitat, benestar compartit o cooperació, la figura humana resultant és necessàriament la d’un depredador social i d’aquest tipus només en pot sortir, necessàriament, una teoria, una proposta de futur, un projecte d’enginyeria social com el feixisme.

Com qualla aquest model d’home en el feixisme

Si el model d’home del capitalisme absolut és el depredador desproveït d’empatia, mogut pel domini, la competitivitat extrema i la subordinació de la vida al poder o al benefici, el feixisme agafa aquesta mateixa lògica i la tradueix al plànol polític i militar:

Selecció natural com a política: El feixisme adopta el darwinisme social (que ja operava en el mercat capitalista) i el converteix en dogma d’Estat: el fort té el dret natural de dominar, explotar o exterminar el feble.

Deïficació de la violència: La violència, que en el capitalisme s’exerceix sovint de manera estructural o silenciosa (desposseïment, precarització, fam), en el feixisme es torna oberta, estètica i fundacional. L’home feixista és la realització de la moral de senyors nietzscheana vulgaritzada: un individu sense remordiments, disposat al sacrifici i a la dominació.

L’altre com a mercaderia o residu: La reïficació (l’acte de tractar els éssers humans com a coses o actius) arriba al seu punt àlgid en el feixisme. Els camps de concentració i de treball forçat van ser, en última instància, la fusió perfecta de la lògica industrial de rendiment i l’extermini sistemàtic.

El feixisme com a proposta de futur del capitalisme

Des de l’anàlisi d’autors com Max Horkheimer (Qui no vulgui parlar de capitalisme, que calli sobre el feixisme), Walter Benjamin o Karl Polanyi, el feixisme no és un accident ni una tornada a la l’aspror, la duresa i la brutalitat medieval, sinó una resposta interna del mateix sistema capitalista quan entra en crisi profunda:

A. La funció de rescat del capitalisme

Quan la democràcia liberal i el mercat lliure col·lapsen (com va passar en el període d’entreguerres i la crisi del 29) i la classe treballadora amenaça d’organitzar-se o fer una revolució, les elits econòmiques recorren al feixisme com a eina de contenció:

  • Destrucció dels sindicats i de l’oposició: El feixisme aniquila la resistència laboral per garantir la disciplina a les fàbriques i mantenir la taxa de benefici del gran capital.
  • Rearmament i economia de guerra: Ofereix un nou camp massiu d’acumulació i beneficis per a les grans corporacions (indústria pesant, química, armamentística).

B. Enginyeria social i reacció a la modernitat

El feixisme és, efectivament, una forma d’enginyeria social que no busca destruir el capitalisme, sinó reorganitzar-lo de manera autoritària:

  • Manté la propietat privada dels mitjans de producció i la jerarquia de classe.
  • Elimina la il·lusió de la democràcia liberal i dels drets individuals.
  • Canvia el discurs de la lliure competència pel de la subordinació total a la nació/raça, oferint una falsa cohesió social que canalitza la frustració de les masses cap a un enemic extern o intern (minories, dissidents).

Matisos i debats històrics

Tot i la força d’aquesta tesi, la historiografia i la sociologia aporten dos matisos importants sobre si és l’única proposta de futur sorgida del capitalisme:

El feixisme no és l’única eina de contenció. El capitalisme ha demostrat una capacitat d’adaptació enorme. Davant les seues primeres grans crisis, també va generar la socialdemocràcia / Estat del Benestar (el New Deal o el model europeu de postguerra). Tot i que l’Estat del Benestar no va eliminar la lògica d’acumulació, va demostrar que el sistema podia sobreviure temporalment mitjançant la redistribució parcial i el consens, sense necessitat d’un règim feixista obert.

I el feixisme gaudeix de la seva pròpia autonomia. Historiadors com Hannah Arendt assenyalen que el feixisme/totalitarisme té elements que van més enllà de la mera protecció del capitalisme (com l’obsessió ideològica o biològica irracional que, en certs moments, fins i tot va anar contra la mateixa eficiència econòmica).

Però es pot sostenir plenament que el feixisme és la materialització política i la reducció a l’absurd del model d’home i de la moral capitalista: la traducció de la competició salvatge, l’extractivisme i la dominació en un projecte d’Estat.

Quan el capitalisme ja no pot mantenir el seu domini mitjançant la seducció del consum o el marc de la democràcia liberal, la seua enginyeria social de reserva és el feixisme: la protecció de la propietat i del benefici privat mitjançant la violència oberta i la militarització de tota la societat.

Enfilall

Deixa un comentari…

Deixa un comentari…

ADVERTÈNCIA

Aquest enfilall conté anàlisis i citacions històriques que poden ferir la sensibilitat del lector o xocar amb la seva ideologia política. Tanmateix, es fa constar que l'autor no comparteix necessàriament cap de les opinions o teories dels autors que hi són mencionats. En continuar, cal assumir que el text es presenta amb un propòsit exclusivament analític, informatiu i de debat intel·lectual.