Mastodon

TEL:8 minuts

Porcs i Diamants I

Moralina per a criminals: el capitalisme

El capitalisme no va néixer com una teoria, com una proposta d’enginyeria social pendent de verificació, com un partit. No va ser pensat prèviament. Es va desenvolupar de forma natural a partir de l’instint més criminal i primari de l’ésser humà: la cobdicia, i el seu correlat, la violència, que, tot i presents en totes les societats, van quallar en un sistema social i institucional concret que requereix:

  • Transformar el treball en mercaderia (treball assalariat).
  • La propietat privada dels mitjans de producció, protegida per un marc legal.
  • Reinversió sistemàtica del benefici per a la reproducció del capital.

Les elucubracions posteriors per sistematitzar-lo (liberalisme, neoliberalisme, etc.) varen servir, en el seu moment, per reconfigurar el món (desmuntar estructures feudals i l’absolutisme, transformar lleis, drets de propietat i mercats) i varen desembocar en la revolució industrial. Però avui en dia no són més que justificacions del fet fundacional bàsic: s’ha de promoure i protegir l’acumulació privada de riquesa utilitzant la violència que calgui.

Per tant, si els fonaments del capitalisme són aquests, es pot dir que, com a valors que formen part de la seva essència, tota ètica i moral que se’n pugui derivar serà pròpia de lladres violents?

La moralitat implícita de l’acumulació

La tesi s’alinea amb la crítica d’autors com Karl Marx, Rosa Luxemburg o, més recentment, la teologia de l’alliberament i la filosofia de l’ecologia radical.

Priorització de l’acumulació sobre la vida: Si el mecanisme central del sistema és la maximització del benefici i la reproducció del capital, qualsevol altre valor (la vida humana, la salut, la natura, la comunitat) queda subordinat a aquest objectiu. Quan un sistema posa el guany econòmic per sobre de la dignitat humana, la violència i l’explotació no són errors del sistema, sinó la seua conseqüència lògica.

Normalització de l’extracció (el robatori): Des de la teoria del valor-treball, l’apropiació de la plusvàlua (el valor creat pel treballador que no se li paga) es considera una forma estructural de robatori institucionalitzat, encara que sigui legal.

Violència estructural: La recerca de recursos i mercats ha justificat històricament guerres colonials, intervencions militars, precarització extrema i la destrucció d’ecosistemes essencials per a la vida. Des d’aquesta línia de pensament, tolerar la mort per falta d’accés a medicaments, habitatge o alimentació per motius de rendibilitat és una forma de violència indirecta o estructural.

Des d’aquesta anàlisi, la moral que se se’n deriva és l’utilitarisme extrem o l’amoralitat: tot el que és rendible és permissible o justificable.

Contraargumentació liberal: moral dels incentius i l’intercanvi

Els defensors de la moralitat del mercat (com Adam Smith, Friedrich Hayek o Milton Friedman) no accepten aquesta conclusió i argumenten que els valors implícits del capitalisme són completament diferents:

Intercanvi voluntari vs. violència: Argumenten que, a diferència del feudalisme o l’esclavisme (basats en la força bruta directa), el mercat es basa en la cooperació i el consentiment mutu. Per guanyar diners, en teoria, has d’oferir un bé o servei que algú altre valori voluntàriament.

Refutació

Falsa voluntarietat (coacció silenciosa): L’absència de violència física directa no implica llibertat. Si l’única opció per no patir fam o quedar-se al carrer és vendre la força de treball, acceptar un contracte o pagar un lloguer no és un acte lliure, sinó una necessitat de subsistència.

Asimetria radical de poder: Qui té capital pot esperar o triar; qui només té la seua feina necessita menjar avui. Aquesta desigualtat d’origen elimina la capacitat real de negociar i converteix l’acord en una imposició de qui té el poder.

Xantatge sobre les necessitats bàsiques: Quan la salut, l’habitatge o l’aigua es converteixen en mercaderies, no paguem per valorar voluntàriament el servei, sinó perquè no tenim cap alternativa per continuar vivint.

L’intercanvi només seria lliure si tothom tingués la vida assegurada abans d’anar al mercat. En la realitat, el mercat capitalista substitueix la cadena física per la coacció econòmica.

Canalització de l’egoisme: Adam Smith sostenia que el capitalisme no requereix que la gent sigui santa, sinó que agafa un tret humà (l’interès propi) i el canalitza perquè produeixi un bé d’interès general (més producció, innovació i riquesa).

Refutació

El bé general és una conseqüència accidental, no l’objectiu: L’interès propi busca la maximització del benefici, no el benestar social. Quan la destrucció del medi ambient, la precarització laboral o la deslocalització són més rendibles que cuidar la comunitat, l’egoisme produeix dany col·lectiu, no bé general.

Confon riquesa acumulada amb benestar repartit: Que l’egoisme generi més producció i innovació no implica que aquesta riquesa es distribueixi. El mercat canalitza l’egoisme cap a la concentració de capital en poques mans i la privació de la majoria.

Destrueix el teixit social i la cooperació: En elevant l’egoisme a virtut o motor del sistema, es legitima la insensibilitat cap als febles i es penalitza la solidaritat. La societat es transforma en una competició salvatge on tot (i tothom) es converteix en una mercaderia reutilitzable.

L’egoisme no es canalitza màgicament cap a la prosperitat comuna; sense límits ni control, la cerca de l’interès privat només produeix extractivisme, desigualtat i destrucció.

Il·legalitat del crim: Des del punt de vista liberal clàssic, el robatori i l’assassinat són la negació del capitalisme, ja que el mercat necessita la seguretat jurídica, la pau social i el respecte a la propietat per poder funcionar de manera eficient.

Refutació

El crim es defineix a mida del capital: La llei sota el capitalisme no és neutra: penalitza el robatori individual de qui no té res, però legalitza la violència estructural (desnonaments, sous de misèria, contaminació mortal o expropiació de recursos comuns). El sistema no elimina el crim, el codifica al seu favor.

El capitalisme neix i es manté de la violència: Històricament i actualment, la seguretat jurídica ha requerit la violència d’Estat: expropiacions de terres, colonialisme, feina forçada, repressió sindical i guerres per recursos. La pau social del mercat és, en realitat, la pau imposada per la força.

La pau del mercat és instrumental, no moral: Al capitalisme no li importa la seguretat humana, sinó la seguretat de les inversions. Quan la dictadura, el crim organitzat o la violència d’Estat garanteixen la rendibilitat del capital (com en els règims autoritaris o l’extractivisme al Sud Global), el mercat hi opera i se n’aprofita sense cap tipus de dilema ètic.

El capitalisme no nega la violència ni el robatori; els institucionalitza, els converteix en un marc legal i els fa servir per protegir l’acumulació privada.

Des d’una anàlisi sociològica ampla, el capitalisme ha generat o conviscut amb altres valors (pragmatisme, disciplina del treball, innovació o cerca d’eficiència). La qüestió central, doncs, és si els aspectes violents i extractius són elements accidentals que es poden corregir amb lleis i Estats de benestar o si són la mateixa essència del sistema que fa inevitable l’amoralitat.

Cobdicia i violència son l’essència del sistema

El capitalisme, segons la criminologia crítica, genera delinqüència:

Desposseïment i necessitat: En transformar les necessitats bàsiques (habitatge, alimentació, salut) en mercaderies de pagament, aquelles persones que queden excloses del mercat laboral o reben sous d’uns nivells insuficients són empeses a la marginalitat o a l’economia informal/il·legal per sobreviure.

Cultura del consum i la frustració: El capitalisme promou una moral d’èxit associada a l’acumulació de riquesa. Quan el mateix sistema nega a grans seccions de la població els mitjans legítims per aconseguir aquesta riquesa, es genera el que el sociòleg Robert K. Merton anomenava anomia: la pressió social per delinquir com a drecera cap a l’èxit o la subsistència.

Criminalització selectiva: La llei en un marc capitalista defineix amb molta més duresa els delictes contra la propietat privada o els delictes de carrer (comunyament associats a les classes baixes) que no pas els delictes d’alt nivell (evasió fiscal, delictes ecològics corporatius, precarització laboral), tot i que aquests últims causen un dany social massivament superior.

Necessitat de la violència

Com que el sistema genera desigualtat de manera inherent, la cohesió social no es pot mantenir únicament per consens. L’Estat de dret capitalista necessita desplegar l’aparell punitiu:

Estat penal com a complement de l’Estat neoliberal: Com analitza el sociòleg Loïc Wacquant, a mesura que es retallen les polítiques socials i l’Estat de benestar, l’Estat ha d’ampliar l’Estat penal (més policia, lleis més dures, més presons) per gestionar la misèria i la protesta que el mateix mercat produeix.

Protecció del marc de propietat: La violència legítima de l’Estat (policia, sistema judicial, presons) s’utilitza prioritàriament per defensar l’ordre de propietat vigent. Des d’aquesta anàlisi, la policia no existeix per eliminar la delinqüència, sinó per contenir-la i administrar-la perquè no amaini l’acumulació de capital ni l’estabilitat de les elits.

En conseqüència:

1. El capitalisme genera desigualtat fomentant l’acumulació privada, que, tanmateix, serveix per disposar de mà d’obra barata i competir.

2. La desigualtat i l’exclusió produeixen inevitablement conflicte social i delinqüència.

3. Perquè la delinqüència no destrueixi el sistema, l’Estat la reprimeix mitjançant la violència institucional.

Per tant, la violència no és un accident ni un defecte corregible, sinó el mecanisme de tancament indispensable per mantenir un ordre social basat en la concentració de la riquesa. Del capitalisme només en pot sortir una moral de lladres i assassins és una conclusió ètica i política encertada que capta com les dinàmiques d’acumulació il·limitada poden legitimar l’explotació i la destrucció humana i ambiental.

Enfilall

Deixa un comentari…

Deixa un comentari…

ADVERTÈNCIA

Aquest enfilall conté anàlisis i citacions històriques que poden ferir la sensibilitat del lector o xocar amb la seva ideologia política. Tanmateix, es fa constar que l'autor no comparteix necessàriament cap de les opinions o teories dels autors que hi són mencionats. En continuar, cal assumir que el text es presenta amb un propòsit exclusivament analític, informatiu i de debat intel·lectual.