El sociòleg francès Loïc Wacquant és probablement l’autor que millor ha analitzat la connexió directa entre el neoliberalisme, la producció de marginalitat i l’expansió de l’Estat penal. Tota la seva obra, amb llibres de referència com Castigar els pobres (Punishing the Poor) o Les presons de la misèria, sosté una tesi central: l’Estat penal no és un fracàs del capitalisme, sinó el seu complement indispensable, el que ell anomena el govern de la inseguretat social.
Doble reestructuració i gènesi de l’Estat centaure
A diferència de les lectures teòriques que interpreten el neoliberalisme com un aprimament o desaparició de l’Estat, Wacquant demostra que l’Estat no ha reduït la seva mida, sinó que ha redefinit les seves prioritats operatives. El resultat d’aquesta metamorfosi és el que anomena l’Estat centaure:
Un cap liberal per a les elits: desregulació financera, exempcions fiscals, llibertat de moviments per al capital i flexibilitat absoluta per a les grans empreses. I un cos paternalista i punitiu pels de baix: vigilància rigorosa, condicionalitat extrema per accedir a ajuts públics, presència policial constant i un desplegament penal asfixiant sobre els sectors precaritzats.
Aquesta reorganització substitueix la solidaritat col·lectiva per la disciplina individual. La protecció social deixa de ser un dret inherent a la ciutadania per convertir-se en un mecanisme de control comportamental (el workfare o treball condicional), on qui no s’adapta a les condicions del mercat precaritzat és derivat directament al sistema penal (prisonfare).
Securització de la misèria i el concepte de gueto avançat
En les seves investigacions comparatives entre el gueto negre dels Estats Units i els banlieues de la perifèria europea, Wacquant descriu la gestió territorial de la pobresa mitjançant dos conceptes fonamentals:
Fi de la funció d’integració: En el fordisme, els barris obrers tenien una funció d’integració econòmica (proporcionar mà d’obra a les fàbriques). En el postfordisme digital, aquests espais es converteixen en zones de desarticulació social i guetos avançats, on la població queda al marge del circuit productiu.
La policia com a gestora de frontera: Quan l’Estat retira les escoles de qualitat, els centres de salut, la protecció de l’habitatge i el transport públic d’aquests barris, la presència policial passa a ser l’única cara de l’Estat que els veïns veuen diàriament. La policia no actua per protegir els residents de la zona, sinó per contenir la pèrdua de drets i evitar que la marginalitat s’escampi cap als centres urbans i les zones gentrificades.
La presó com a institució de governabilitat
Dins de la sociologia de Wacquant, la presó perd el seu mite fundacional com a espai de rehabilitació o reinserció social per mostrar la seva vertadera naturalesa com a mecanisme de neutralització demogràfica i social:
| Funció tradicional (ideal) | Funció real en el neoliberalisme (Wacquant) |
|---|---|
| Rehabilitació | Neutralització: Aïllar físicament els col·lectius incapaços de trobar lloc en el mercat. |
| Dissuasió del delicte | Disciplinament laboral: Forçar l’acceptació de sous de misèria per por al càstig. |
| Justícia redistributiva | Invisibilització: Extreure de les estadístiques oficials d’aturats la població exclosa. |
La presó funciona com un regulador del mercat de treball: absorbeix els sobrants de l’economia, redueix la pressió sobre les xifres d’aturat i manté una amenaça constant sobre tota la classe treballadora precaritzada.
Populisme punitiu i producció de consens
Aquest model es manté gràcies a la construcció d’un consens mediàtic i polític al voltant de la inseguretat. El populisme punitiu opera mitjançant la manipulació de les por socials legítimes:
Desplaçament de l’amenaça: La incertesa real de la ciutadania (la por a perdre la feina, a no poder pagar el lloguer, a la pèrdua de la pensió) es desvia cap a amenaces micro-socials (el petit robatori, l’okupació, la venda ambulant, la presència d’immigrants).
Amplificació mediàtica: Es genera una alarma constant al voltant de l’incivisme per crear la demanda d’un Estat fort que imposi ordre.
Mecanisme de legitimació: Com que els governs renuncien a enfrontar-se al poder financer o a l’especulació, utilitzen la duresa penal com la seva principal font de legitimitat. La creació de noves lleis i l’augment del control policial esdevenen la prova visible que l’Estat està actuant.
Tancament del cercle
L’anàlisi de Wacquant demostra que la securització dels problemes socials no és un recurs fortuït, sinó la resposta estructural d’un sistema que necessita la desigualtat per generar beneficis.
Mentre l’organització econòmica continuï produint marginalitat massiva, qualsevol intent de resoldre la seguretat mitjançant més intervenció policial o el canvi de lleis serà equivalent a intentar buidar l’oceà amb una cullera: un teatre punitiu dissenyat per mantenir la governabilitat d’un ordre social profundament injust.
Enfilall
Deixa un comentari…