L’anàlisi d’Umberto Eco sobre el complot com a consolació psicològica ataca directament la raó de ser emocional de les teories de la conspiració. Per a Eco, la conspiranoia no neix d’un dèficit d’intel·ligència, sinó d’una necessitat de protecció psíquica: la incapacitat de la ment humana per acceptar un univers absurd, imponderable i incontrolable.
La tragèdia de la complexitat i el buit d’angoixa
El món real és d’una complexitat aclaparadora. Està governat per una xarxa interconnectada de sistemes econòmics, geopolítics, biològics i socials on regnen tres factors inevitables:
- Atzar: Mutacions de virus, desastres naturals, accidents imprevisibles.
- Incompetència: Límits en la capacitat dels líders, errors humans, negligències burocràtiques, falta de previsió.
- Tribulació sistèmica: Processos complexos que no tenen un autor concret (com una crisi financera global o la inflació), sinó que són el resultat de milions de decisions individuals interactuant entre elles.
Acceptar aquesta realitat implica assumir que ningú no porta el volant del món. Aquesta certesa genera el que els existencialistes i psicòlegs anomenen l’angoixa de la buidor: la sensació d’estar a la mercè de forces caòtiques que ningú pot preveure ni aturar.
La conspiració com a sedant emocional
Davant d’aquesta angoixa, la teoria de la conspiració actua com un mecanisme de reducció de la complexitat. La ment prefereix una narrativa dolenta però ordenada abans que la manca absoluta de narrativa. El contrast entre la naturalesa de la realitat i el recurs a la teoria del complot posa de manifest una oposició fonamental en la manera com es processa el món.
D’una banda, la realitat caòtica es caracteritza per una absència total de guió, on l’atzar determina les tragèdies i on la Incompetència o l’error humà expliquen la majoria dels esdeveniments. Aquest escenari imprevisible condueix de manera inevitable a un sentiment de profunda angoixa i indefensió.
De l’altra, la teoria del complot ofereix una alternativa estructurada: en lloc de caos, proposa un guió perfectament escrit on un grup concret decideix els esdeveniments tràgics mitjançant una intel·ligència suprema i un pla orquestrat. Paradoxalment, aquesta visió d’un control malèvol aporta a la ment una sensació d’ordre i de sentit.
La paradoxa del dolent reconfortant
A primera vista, pensar que existeix una xarxa secreta de poders foscos controlant-ho tot hauria de generar por. Tanmateix, Eco demostra que genera l’efecte contrari: tranquil·litza.
Si hi ha un grup de dolents (siguin els Il·luminati, les elits globals o Poders Ocults), significa que: el món té un guió. Res no passa per accident. Hi ha un responsable. Si les coses van malament, no és perquè la vida sigui injusta o caòtica, sinó perquè algú ho ha volgut així. I la matèria es pot controlar. Si un grup humà és capaç de governar-ho tot en l’ombra, vol dir que el món és controlable. I si és controlable per ells, potser algun dia es podrà canviar o derrotar.
El rebuig de la pròpia impotència
Quan un individu pateix un revés vital (pèrdua de feina, desnonament, una pandèmia, incertesa econòmica), acceptar que ha estat víctima d’un procés sistèmic abstracte o de la pura mala sort deixa la persona en una situació de passivitat absoluta.
Atribuir la desgràcia a un complot dignifica el patiment: la persona ja no és una víctima insignificant de l’atzar, sinó l’objectiu d’un pla orquestrat per forces superiors.
La funció narrativa del complot
Eco, com a gran teòric de la literatura i la semiòtica, recordava sovint que la ment humana és essencialment una màquina de narrar. Des de l’antiguitat, les societats han creat mites per explicar allò que no entenien (els llamps eren la ira de Zeus; les plagues, un càstig diví).
Les teories de la conspiració són els mites seculars de la modernitat:
Substitueixen el mètode científic pel mite: La ciència ofereix respostes probables, provisionals, plenes de matisos i sovint incertes. La conspiració ofereix una resposta contundent, absoluta i immediata.
Simplifiquen la Teodicea: La teodicea (el problema teològic de com pot existir el mal si Déu és bo) es resol d’un plomall: el mal no és un misteri metafísic, sinó la voluntat d’un grup de conspiradors.
Per a Umberto Eco, la conspiració és la resposta infantil d’una societat que es nega a créixer. Així com a un nen se li imbueix o projecta la por a la figura d’un monstre sota el llit (personificant en una entitat concreta l’angoixa que li produeix allò desconegut i la foscor), la ment conspiranoica necessita adoptar relats i figures malèvoles ja fabricats per la cultura. Es prefereix un món dominat per malvats omnipresents (un enemic tangible a qui culpar i combatre) abans que acceptar la crua realitat: un univers buit de sentit, on el caos, l’atzar i l’absència de control poden canviar-ho tot en qualsevol moment.
Enfilall
Deixa un comentari…