Aprofundir en el bloc de la força militar ens permet veure com l’estratègia passa de ser un truc d’astúcia o un mapa geomètric a convertir-se en una filosofia de la incertesa i, finalment, en un mecanisme de supervivència existencial. Lawrence Freedman organitza aquesta evolució a través de tres grans paradigmes històrics.
L’antiguitat i el Renaixement: astúcia contra política
En els primers estadis de la història militar, l’estratègia es movia entre dos pols que Freedman contraposa perfectament:
Sunzi i l’escola oriental: Per a Sunzi, la força bruta és l’últim recurs de l’incompetent. El seu llibre L’art de la guerra és un manual d’engany i psicologia. La millor victòria és la que s’aconsegueix sense vessar ni una gota de sang, trencant les aliances de l’enemic, confonent els seus espies i atacant la seva ment. L’estratègia aquí és asimetria pura.
Maquiavel i la institucionalització: Amb l’arribada del Renaixement a Europa, Maquiavel canvia el focus de l’engany individual cap a l’estructura de l’estat. A L’art de la guerra (el seu propi tractat), argumenta que la força militar no es pot separar de la política. Desconfia dels mercenaris (que només lluiten per diners i canvien de bàndol) i defensa la necessitat de crear exèrcits ciutadans. Per a Maquiavel, la força és l’eina de la virtù per mantenir l’ordre davant el caos de la fortuna.
El segle XIX: La ciència de Jomini contra la boira de Clausewitz
Després de les guerres napoleòniques, Europa intenta intel·lectualitzar el motiu pel qual Napoleó havia passat per sobre de tothom. Aquí neix el gran xoc teòric de la modernitat, convertit en un debat que encara avui dura en les escoles de negocis i militars:
| Atribut | Antoine-Henri Jomini (ciència) | Carl von Clausewitz (incertesa) |
|---|---|---|
| Enfocament | Matemàtic, geomètric i prescriptiu. | Filosòfic, psicològic i descriptiu. |
| La guerra és… | Un conjunt de regles fixes que es poden aprendre. | La continuació de la política per altres mitjans. |
| Objectiu | Dominar el mapa: línies d’operació i punts geomètrics clau. | Destruir la voluntat de lluitar de l’enemic. |
| Entorn | Controlable mitjançant una bona planificació. | Dominat pel caos, l’atzar i la passió. |
El gran llegat de Clausewitz: la fricció
Freedman es desfà en elogis cap a Clausewitz perquè és el primer que s’atreveix a dir que els plans perfectes no existeixen. Clausewitz introdueix el concepte de fricció (die Reibung):
Tot en la guerra és molt simple, però la cosa més simple és difícil. Les dificultats s’acumulen i acaben produint una fricció que ningú pot imaginar correctament si no ha vist la guerra.
La fricció és la resistència que el món real oposa a les nostres intencions. És el camió que es punxa, el missatge de ràdio que s’entén malament, el canvi de temps sobtat o el soldat que entra en pànic. Ens cal entendre que, per a Clausewitz, l’estratègia no consisteix a evitar la fricció (ja que és inevitable), sinó a tenir la resiliència i el caràcter per liderar enmig d’ella, en el que ell va anomenar la boira de la guerra.
Segle XX: el parany nuclear i l’estratègia de la no-acció
El bloc de la força militar fa un tomb de 180 graus amb el bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki el 1945. L’aparició de les armes nuclears destrueix tota la lògica prèvia de Clausewitz. Ja no es pot utilitzar la guerra com una eina de la política perquè una guerra total significaria l’aniquilació absoluta de tots dos bàndols (la destrucció mútua assegurada o MAD).
Freedman analitza com, durant la Guerra Freda, els grans estrategs de l’era ja no són generals al camp de batalla, sinó acadèmics, matemàtics i economistes tancats a l’institut RAND Corporation (com Herman Kahn o Bernard Brodie).
L’estratègia militar canvia radicalment de propòsit: abans de 1945 l’objectiu de l’estratègia era guanyar les guerres. Després de 1945 l’objectiu és evitar que la guerra comenci.
Això es tradueix en l’estratègia de la dissuasió (deterrence). Cal convèncer l’adversari que, si ataca, el preu que pagarà serà tan destructiu que no li valdrà la pena ni intentar-ho. L’estratègia militar s’enriqueix amb jocs psicològics de senyals, amenaces creïbles i gesticulació política on l’èxit de la força militar es mesura, precisament, pel fet de no haver-la d’utilitzar mai, derivant en el nou concepte de guerra freda.
Enfilall
Deixa un comentari…