L’estratègia esdevé una eina vital per a aquells col·lectius que no disposen de mecanismes de poder formal (com governs, exèrcits regulars o grans capitals). Lawrence Freedman demostra que l’estratègia des de baix no consisteix a xocar directament contra les estructures de poder (s’hi perdria de forma immediata), sinó a reconfigurar el tauler de joc guanyant la batalla de l’opinió pública i forçant l’oponent a moure’s.
Es pot veure aquesta evolució a través de tres grans moviments que han definit la història moderna.
Revolucionaris del segle XIX: organització vs. espontaneïtat
Quan el moviment obrer comença a estructurar-se a Europa, neix un debat profund sobre com tombar el sistema establert. Si ens fixem en les dues grans figures de l’època, trobem dues línies estratègiques radicalment oposades:
Karl Marx (el guió històric i determinista): Per a Marx, l’estratègia requeria paciència i una comprensió quasi científica de les lleis econòmiques. Ens calia educar i organitzar el proletariat, crear estructures de partit sòlides i esperar que les contradiccions internes del capitalisme fessin madurar la situació. Era una estratègia a llarg termini basada en la disciplina i l’estructura.
Mikhail Bakunin (l’acció directa i la guspira): L’escola anarquista de Bakunin desconfiava de la burocràcia dels partits de Marx (argumentant de fet que acabaria creant una nova classe opressora). La seva estratègia es basava en l’espontaneïtat de les masses i la insurrecció immediata. Per a ell, l’estratègia era l’acte destructor mateix, capaç d’encendre la guspira revolucionària sense esperar cap evolució històrica lenta.
Guerrilles del segle XX: la paciència de Mao vs. la pressa del Che
El segle XX trasllada aquesta dialèctica al terreny de la guerra asimètrica. Freedman contraposa amb molta agudesa el model de la revolució xinesa amb els intents posteriors a l’Amèrica Llatina:
Mao Zedong i la Guerra Popular Prolongada: Mao entén perfectament que un exèrcit de camperols febles no pot guanyar una guerra convencional. Per tant, dissenya una estratègia on el temps és l’única arma disponible. El seu mètode consistia a guanyar-se primer el suport polític de la població rural, oferint-los protecció i reformes. Militarment, la regla era estricta: retirar-se quan l’enemic avança, assetjar-lo quan s’atura i encerclar progressivament les ciutats des del camp. Aquesta estratègia és, principalment, una campanya d’adoctrinament polític a llarg termini.
Che Guevara i el Foquisme: Inspirat per l’èxit immediat de la Revolució Cubana, el Che (i el teòric Régis Debray) van defensar que no calia esperar que existissin totes les condicions polítiques per fer una revolució; un petit grup armat i decidit (el focus) podia crear aquestes condicions mitjançant l’impacte psicològic de l’acció armada. Freedman destaca que aquest model va fracassar de forma dramàtica en llocs com Bolívia perquè oblidava la lliçó de Mao: sense una base social prèvia profundament convençuda, el focus queda aïllat i és destruït fàcilment per l’estat.
El poder de la no-violència: Martin Luther King
L’aportació més original de Freedman en aquesta secció és el rescat de la no-violència com una elecció estratègica calculada, i no simplement com una opció moral o de passivitat.
Si analitzem la campanya pels drets civils dels anys 60 als Estats Units liderada per Martin Luther King, veiem una demostració pràctica d’estratègia des de baix a través de tres línies mestres:
Ús del relat (la narrativa inclusiva): King no va dissenyar un relat de confrontació ètnica ni de venjança. Va connectar directament la causa dels ciutadans negres amb els valors fundacionals de la Constitució americana i la Bíblia. Això va col·locar els seus oponents en una posició insostenible: per oposar-se a King, havien de dir públicament que s’oposaven a la Declaració d’Independència del seu propi país.
Provocar sobreactuació en l’enemic: Les marxes i protestes pacífiques s’organitzaven intencionadament en ciutats on les autoritats locals (com el cap de policia Bull Connor a Birmingham, Alabama) eren conegudes per la seva brutalitat i racisme. En rebre cops, gasos i gossos policials amb una resistència estrictament pacífica davant les càmeres de televisió, King va canviar el balanç de forces. L’opinió pública blanca del nord del país va rebre un xoc emocional que va destruir la legitimitat moral del govern segregacionista del sud.
Gestió de coalicions: King entenia que les marxes eren el mitjà, no el fi. La pressió social generada a les pantalles de televisió de tot el país es va utilitzar com a moneda de canvi política als despatxos de Washington per forçar el president Lyndon B. Johnson a aprovar la transcendental Llei de Drets Civils de 1964.
L’estratègia des de baix és l’art de convertir la feblesa física o material en força moral i narrativa, forçant l’oponent més poderós a utilitzar la seva pròpia força d’una manera que acabi resultant autodestructiva per a ell mateix.
Enfilall
Deixa un comentari…