El Congrés Nacional Africà (African National Congress, ANC) constitueix la columna vertebral de la història política contemporània de Sud-àfrica. Creat originàriament per resistir la despossessió territorial i la pèrdua de drets de la majoria negra, l’ANC va evolucionar al llarg del segle XX fins a liderar el moviment d’alliberament nacional i convertir-se en el partit de govern des del final de l’apartheid.
Reacció a la creació de la Unió Sud-africana
L’any 1910 es va constituir la Unió Sud-africana, un domini britànic que consolidava el control polític i econòmic de la minoria blanca. En resposta a la creixent marginalització jurídica i social de la població indígena, el 8 de gener de 1912 es va fundar a Bloemfontein el SANNC (South African Native National Congress), refundat el 1923 amb les sigles actuals d’ANC.
La fase de la diplomàcia peticionària
Durant les primeres tres dècades, l’ANC va estar dirigit per intel·lectuals, líders religiosos i caps tradicionals. L’estratègia del moviment es basava en l’oposició moderada:
- Redacció de peticions formals i apel·lacions a la corona britànica.
- Enviament de delegacions diplomàtiques a Londres i Pretòria.
- Protestes legals contra disposicions com la Llei de Terres Indígenes de 1913, la qual prohibia als africans la compra o lloguer de terres fora de reserves reduïdes que representaven menys del 10% del territori nacional.
Aquestes accions van tenir un recorregut molt limitat davant la determinació de les autoritats colonials i estatals per institucionalitzar la segregació.
Adveniment de l’apartheid i radicalització (1948–1959)
El 1948, la victòria del Partit Nacional va formalitzar el sistema d’apartheid, una estructura estatal de segregació i dominació racial exhaustiva. Aquesta conjuntura va transformar profundament la naturalesa de l’ANC.
La generació de la Lliga de la Joventut
La fundació de la Lliga de la Joventut de l’ANC (ANC Youth League) el 1944 (impulsada per figures com Nelson Mandela, Oliver Tambo i Walter Sisulu) va ser clau. Aquesta nova generació va empènyer l’organització cap a l’acció directa i la mobilització de masses:
La campanya de desafiament (1952): Un programa massiu de desobediència civil no-violenta. Milers de voluntaris van desafiar deliberadament les lleis de segregació (com les lleis de passaports interns o la utilització d’espais públics reservats per a blancs), fet que va derivar en detencions massives i va fer augmentar els afiliats a l’ANC de milers a més de 100.000.
La Carta de la Llibertat (1955): El juny de 1955, l’ANC i els seus aliats van organitzar el Congrés del Poble a Kliptown. Allà es va aprovar la Carta de la Llibertat (Freedom Charter), un document doctrinal que proclamava un model de democràcia no racial, la redistribució de la terra i la nacionalització de la banca i de la indústria minera.
Com a reacció a la Carta de la Llibertat, el govern sud-africà va arrestar 156 líders de l’ANC i els va jutjar en el conegut Judici per Traïció (1956–1961), tot i que finalment tots van ser absolts.
Il·legalització, clandestinitat i lluita armada (1960–1989)
La Masacre de Sharpeville i la prohibició
El 21 de març de 1960, la policia va obrir foc contra una manifestació pacífica contra les lleis de passaports a Sharpeville, assassinant 69 persones. Dies després, el govern de Pretòria va declarar l’Estat d’Emergència i va il·legalitzar l’ANC i el Pan Africanist Congress (PAC).
Creació d’Umkhonto we Sizwe i el Judici de Rivonia
Tancada la via de la protesta pacífica, l’ANC va canviar d’estratègia:
Lluita Armada (1961): Es va fundar UMkhonto we Sizwe (MK, La Llança de la Nació), la branca armada de l’ANC encapçalada per Nelson Mandela, per dur a terme sabotatges contra infraestructures de l’Estat.
El Judici de Rivonia (1963–1964): L’escorcoll d’un refugi clandestí a Liliesleaf Farm (Rivonia) va permetre detenir la cúpula interior de l’MK. Nelson Mandela, Walter Sisulu, Govan Mbeki i altres van ser condemnats a cadena perpètua i empresonats a Robben Island.
Resistència des de l’exili
Sota la direcció d’Oliver Tambo des de l’estranger, l’ANC va establir seus a Lusaka (Zàmbia) i va estructurar una xarxa internacional de suport:
- Va obtenir suport logístic, militar i educatiu d’estats africans i del bloc soviètic.
- Va aïllar diplomàticament i econòmica el règim de l’apartheid mitjançant campanyes de boicot i la promoció de sancions a l’ONU.
- Va articular la resistència interior durant la dècada de 1980 en coordinació amb organitzacions com el Front Democràtic Unit (United Democratic Front, UDF) i els sindicats de COSATU.
Transició democràtica i l’era del govern (1990–Present)
Davant la insostenibilitat social, econòmica i la pressió internacional, el febrer de 1990 el president F. W. de Klerk va aixecar la prohibició de l’ANC i va alliberar Nelson Mandela. Entre 1990 i 1993, l’ANC va negociar la fi del domini de la minoria blanca durant el procés CODESA (Convention for a Democratic South Africa), gestionant un període marcat per greus tensions i violència política.
L’etapa institucional (des de 1994)
Eleccions de 1994: L’ANC va guanyar les primeres eleccions multiracials amb el 62.6% dels vots, fent de Nelson Mandela el primer president negre del país.
Constitució de 1996: Va liderar la redacció de la Constitució de la República de Sud-àfrica, un text de referència en matèria de drets fonamentals.
Transformació social: Durant les mandats de Nelson Mandela (1994–1999), Thabo Mbeki (1999–2008), Jacob Zuma (2009–2018) i Cyril Ramaphosa (des de 2018), l’ANC va expandir l’accés a l’aigua potable, l’electricitat, l’habitatge social i les prestacions públiques.
El canvi de panorama polític (2024)
Després de tres dècades de majoria absoluta al parlament, les eleccions generals de maig de 2024 van marcar un punt d’inflexió històric: l’ANC va obtenir el 40.2% dels vots, perdent la majoria absoluta per primer cop des de 1994 a causa de la insatisfacció popular amb la corrupció, l’atur i la crisi energètica.
Aquesta situació va obligar l’ANC a negociar la formació d’un Govern d’Unitat Nacional (Government of National Unity, GNU) al costat d’altres formacions opositores com la Democratic Alliance (DA) i l’Inkatha Freedom Party (IFP) per poder mantenir Cyril Ramaphosa a la presidència.
Un estat paral·lel
En la politologia i la sociologia de les relacions internacionals, l’ANC durant la seva etapa en la clandestinitat i l’exili (1960–1990) es defineix exactament com un Estat a l’espera (government-in-waiting o state-in-waiting) o un Estat paral·lel que actuava per substituir de facto les funcions de representativitat de l’Estat de l’apartheid.
No era simplement un partit polític o un grup rebel a l’ús; va bastir una infraestructura institucional completa per exercir el lideratge que l’Estat sud-africà negava a la majoria de la població.
Diplomàcia i representació internacional
Mentre el règim de Pretòria quedava cada vegada més aïllat, l’ANC va actuar com el representant diplomàtic real de la majoria sud-africana: va obrir oficines diplomàtiques i ambaixades de facto en desenes de països d’arreu del món, o, com s’ha comentat, ocupava el paper de portaveu de Sud-àfrica davant les Nacions Unides, l’Organització per a la Unitat Africana (OUA) i el Moviment de Països No Alineats.
Exèrcit propi i forces de seguretat
Com tot Estat, l’ANC necessitava una força armada i una estructura d’intel·ligència:
Umkhonto we Sizwe (MK): Va funcionar com un exèrcit nacional en formació, amb unitats militars, campaments d’entrenament (a Angola, Zàmbia, Tanzània, etc.) i una jerarquia de comandament clarament definida.
Serveis de seguretat intern (NAT o Mbokodo): L’organització tenia la seva pròpia policia interna i servei d’intel·ligència per mantenir l’ordre, jutjar i contenir l’espionatge o la discòrdia dins els seus campaments a l’exili.
Subministrament de serveis socials i educatius
L’ANC va haver d’assumir funcions de benestar social per a desenes de milers de sud-africans exiliats:
Educació: Va crear les seves pròpies escoles i institucions, com el SOLOMON MAHLANGU FREEDOM COLLEGE (SOMAFCO) a Tanzània, on s’impartia un currículum educatiu propi, completament alternatiu a l’educació segregada (Bantu Education) del govern sud-africà.
Salut i beques: Gestionava hospitals de campanya, programes de salut pública i aconseguia beques internacionals per formar els futurs metges, advocats i enginyers de la nova Sud-àfrica.
Administració i finançament
Gestionava un pressupost de milions de dòlars procedent de contribucions de governs aliats (països nord-europeus, el bloc soviètic, països africans) i d’ONGs, i disposava de departaments executius que equivalien a Ministeris: un Departament d’Afers Exteriors, de Finances, de Cultura, de Legal/Justícia, entre d’altres.
Un Estat a l’espera que va condicionar la transició
Aquesta naturalesa de govern paral·lel va fer que quan l’apartheid va col·lapsar a principis dels 90, l’ANC no hagués de començar des de zero. L’organització ja tenia una cúpula dirigent amb dècades d’experiència en gestió diplomàtica i administrativa, una constitució alternativa basada en la Carta de la Llibertat, i un reconeixement de la legitimitat internacional com el veritable govern legítim del país.
L’ANC no solament buscava derrocar un règim, sinó que es va organitzar de forma conscient per ocupar el buit i assumir el control de l’Estat en el moment que la transició es fes realitat.
Enfilall
Deixa un comentari…