En la intenció teòrica i en el disseny d’origen, es podria comparar el Consell de la República amb el Congrés Nacional Sud-africà, però en la pràctica i el context històric hi ha diferències substancials.
El Consell de la República va néixer (sembla) amb la voluntat de ser un estat paral·lel o una institució paraestatal a l’exili, un esquema que recorda directament l’estratègia històrica de l’ANC sud-africà o de l’OAP palestina.
Similituds: el disseny com a Estat paral·lel
El Consell de la República (nascut el 2018 i presidit inicialment per Carles Puigdemont des de l’exili a Bèlgica) es va concebre de manera molt similar al concepte d’Estat a l’espera (state-in-waiting) que va ser l’ANC sud-africana:
Institucionalitat alternativa fora de l’abast de l’Estat espanyol: El Consell es va constituir a Bèlgica precisament per operar fora de la jurisdicció de l’Estat espanyol i evitar la intervenció judicial o administrativa.
Construcció d’estructures de poder propi:
- Va crear un Registre Ciutadà per emular un cens electoral alternatiu.
- Va crear un parlament o Assemblea de Representants triat pels seus inscrits.
- Va desplegar suport per a una Identitat Digital (inspirada en el model d’Estònia).
Acció diplomàtica i internacional: Igual que l’ANC a Lusaka o Londres, un dels objectius centrals del Consell ha estat la internacionalització de la causa, actuant com una mena de cancelleria o govern a l’exili.
Preparació d’un marc legal alternatiu: S’hi va plantejar l’impuls del procés constituent per a una futura Constitució catalana.
Diferències fonamentals
Malgrat les analogies conceptuals, l’abast i la realitat operativa d’ambdues organitzacions presenten diferències molt grans:
| Aspecte | ANC Sud-africana (1960–1990) | Consell de la República (Catalunya) |
|---|---|---|
| Monopoli de la representació | L’ANC va aconseguir ser reconeguda per l’ONU i la comunitat internacional com l’únic representant legítim del poble sud-africà no blanc. | No ha obtingut el reconeixement oficial de cap estat o organisme internacional com a govern legítim. |
| Control del moviment interior | L’ANC va integrar sota les seves sigles la majoria del moviment d’alliberament (sindicats, esglésies, joves). | L’independentisme català ha mantingut una gran divisió interna; el Consell ha tingut tensions constants entre partits i entitats. |
| Monopoli de la força | Tenia una branca armada (Umkhonto we Sizwe) i campaments militars a l’estranger. | L’estratègia del sobiranisme català i del Consell ha estat estrictament civil, institucional i no-violenta. |
| Règim de l’Estat oposat | L’apartheid era una dictadura de segregació racial sense dret de vot per a la majoria, il·legalitzada internacionalment. | L’Estat espanyol és una democràcia liberal integrada a la Unió Europea, la qual cosa limita el marge d’actuació i reconeixement d’organitzacions paral·leles a l’exterior. |
| Il·legalitat vs. legalitat regional | L’ANC estava totalment il·legalitzada a Sud-àfrica. | A Catalunya ja existeix una institució autonòmica oficial (la Generalitat de Catalunya). |
Analitzar les errades estratègiques del Consell de la República prenent com a mirall l’ANC sud-africana permet entendre per què un projecte concebut per ser un Estat paral·lel va acabar patint una severa pèrdua d’efectivitat i rellevància política. Mentre que l’ANC va saber operar durant dècades des de l’exili com un govern de facto cohesionat, el Consell de la República va cometre certs errors d’estratègia i disseny institucional.
Manca d’unitat i fractures partidistes
Quan l’ANC va ser il·legalitzada, va aconseguir la virtut de la transversalitat absoluta. Va articular la Congress Alliance, absorbint l’esquerra, els sindicats (COSATU), els líders religiosos (com Desmond Tutu) i organitzacions de base (UDF). Ningú qüestionava que l’ANC a l’exili representava la causa de la majoria.
El Consell es va percebre ràpidament com una eina d’una de les branques de l’independentisme (Junts/l’entorn de Waterloo), generant suspicàcies en la resta d’actors (ERC, la CUP, Òmnium). En lloc de ser l’àrbitre o el paraigües de tot el moviment, es va convertir en un espai més de disputa partidista.
Dualitat de poders i incoherència amb l’autonomia
L’ANC no va haver de competir amb cap institució amiga dins de Sud-àfrica. Considerava l’Estat de l’apartheid com un enemic il·legítim i les reserves o bantustans com a farsa. No hi havia dubte de qui ostentava la legitimitat moral de la majoria.
El Consell es va trobar en una contradicció insostenible: d’una banda, pretenia ser la institució republicana legítima a l’exili, però de l’altra, els mateixos partits que en formaven part pactaven i governaven la Generalitat de Catalunya. Aquesta duplicitat (acceptar la legalitat autonòmica i, simultàniament, promoure una institucionalitat paral·lela) va buidar de contingut polític real el Consell.
Consum intern vs. estratègia internacional efectiva
Oliver Tambo i la direcció a l’exili de l’ANC van centrar l’estratègia en la diplomàcia d’Estat. Van construir xarxes de suport a l’ONU, van negociar amb el bloc soviètic i països nórdics, i van convertir l’aïllament econòmic del règim de Pretòria en una prioritat global.
Gran part de l’activitat del Consell (creació d’un DNI digital, el cens d’inscrits, les votacions internes) es va dissenyar pensant en la base militant interna catalana més que en accions d’impacte exterior o d’estratègia jurídica i diplomàtica d’alt nivell. A l’exterior no va aconseguir el reconeixement formal ni l’estatus d’interlocutor d’estats o organismes internacionals.
Simulació de burocràcia sense sobiranies reals
L’ANC no simulava un Estat en el paper; proveïa serveis reals. Administrava campaments de refugiats, proporcionava educació formal (SOMAFCO), beques universitàries i atenció mèdica. Exercia una sobirania pràctica sobre la vida dels exiliats.
El Consell va desenvolupar una arquitectura formal (Assemblea de Representants, codis generals, decrets) que sovint es va percebre com una simulació institucional sense poder executiu ni capacitat de modificació de la realitat material dels ciutadans a Catalunya, provocant un cert desgast i desencís entre la base d’inscrits.
Inestabilitat organitzativa i gestió interna
Malgrat les disputes internes i les crisis greus als campaments de Zàmbia o Angola, l’ANC va mantenir una línia de comandament centralitzada, disciplinada i una continuïtat de lideratge molt sòlida (Oliver Tambo va presidir l’ANC a l’exili durant més de dues dècades).
El Consell ha patit crisis internes recurrents, modificacions d’estatuts, episodis de males gestions o polèmiques de finançament i relleus a la direcció que han requerit reformes estructurals de fons per intentar evitar la pèrdua de rumb.
L’ANC va triomfar perquè va saber esdevenir una necessitat geopolítica i un govern real en l’ombra, mentre que el Consell de la República s’ha vist en gran part frenada per la impossibilitat d’articular una estratègia unitària i en la complexitat d’actuar com a Estat dins d’un marc democràtic europeu i autonòmic ja existent.
Enfilall
Deixa un comentari…