Strategy: A History (2013), de l’historiador i acadèmic britànic Sir Lawrence Freedman, és considerada l’obra magna sobre l’evolució del pensament estratègic. A diferència d’altres manuals que es limiten a l’àmbit militar, Freedman amplia el focus i divideix la història de l’estratègia en tres grans esferes: la força (militar), la política (des de baix) i els negocis.
L’estratègia segons Freedman
Freedman fuig de les definicions rígides de diccionari o de la idea que l’estratègia és un pla perfecte de punts . Per a ell:
L’estratègia és l’art de crear poder. És l’habilitat d’aconseguir més d’una situació del que dictaria el simple balanç inicial de forces.
La diferència fonamental entre un pla i una estratègia és la presència d’un adversari (o d’un entorn viu). Un pla assumeix que el camí està lliure; l’estratègia neix precisament perquè hi ha altres actors actius, intel·ligents i amb interessos oposats que intentaran frustrar les nostres accions.
Les tres grans formes de l’estratègia
Al llarg de la història de la humanitat (i fins i tot abans, ja que Freedman comença analitzant el comportament social dels ximpanzés), l’estratègia s’ha manifestat a través de tres vies:
Violència física (Biē): La força bruta per imposar la voluntat de l’adversari. L’estil d’Aquil·les a la Ilíada. Copar els exèrcits enemics o aniquilar-los.
Astúcia i engany (Mētis): L’ús de la intel·ligència, el parany i la flexibilitat. L’estil d’Odisseu i el cavall de Troia. Freedman la considera la forma més pura d’estratègia, ja que busca estalviar recursos i vèncer mitjançant la ment.
Coalicions: L’art de buscar aliats per canviar el balanç de poder de la situació inicial.
Estructura del llibre i els tres blocs
L’autor estructura la seva anàlisi històrica a través de tres grans llinatges teòrics:
A. Estratègies de força militar
Analitza els clàssics com Sunzi (centrat en l’astúcia i l’engany) i Maquiavel, fins a arribar a les figures de la modernitat com Jomini i, sobretot, Carl von Clausewitz. D’aquest darrer en destaca la idea de la fricció (aquells elements imprevisibles com el clima, la por o la mala comunicació que arruïnen qualsevol pla). També tanca aquest bloc analitzant la dissuasió nuclear de la Guerra Freda, on l’estratègia consistia a no haver de lluitar.
B. Estratègies des de baix (polítiques i socials)
Aquest és un dels enfocaments més originals de Freedman. Analitza com fan estratègia els qui no tenen poder ni exèrcits. Estudia els revolucionaris del segle XIX (Marx, Bakunin), les guerrilles (Mao, el Che) i, de forma molt interessant, els moviments civils pacífics com el de Martin Luther King als EUA. Demostra que la política és l’art de manipular coalicions i crear relats públics per forçar canvis legals o socials.
C. Estratègies de negocis (empresarial)
Amb l’arribada del capitalisme i les escoles de negocis a mitjans del segle XX, el concepte salta de les trinxeres a les oficines. Freedman repassa des del taylorisme (l’eficiència científica) fins als models moderns de Michael Porter (avantatge competitiu) o la teoria de jocs. Adverteix que el món dels negocis sovint s’ha obsessionat a buscar fórmules matemàtiques que ignoren la imprevisibilitat humana.
Conclusions i desmitificacions
L’anàlisi de Freedman destaca per la seva visió escèptica del mestre estrateg:
El mite del Gran Dissenyador: Freedman ens adverteix que cal rebutjar la idea que existeix un cervell capaç de preveure totes les variables d’un sistema complex. Les societats, els mercats i els enemics s’adapten constantment, fent que els plans a llarg termini siguin inútils de forma immediata.
L’estratègia es governa pel punt de partida, no pel destí: Un bon estrateg no s’obsessiona amb una utopia final immutable, sinó amb com fer el següent pas realista des de la posició on es troba ara.
La metàfora del fulletó o la telenovel·la: En lloc de veure l’estratègia com una obra de teatre en tres actes (amb un inici, un nus i un desenllaç definitius), Freedman ens proposa veure-la com una telenovel·la (soap opera). Els personatges i les trames continuen evolucionant; mai hi ha un guanyador final absolut, sinó una transició cap a un nou capítol amb nous problemes.
L’estratègia com a relat (guions i narratives): Al final del llibre, conclou que l’estratègia moderna depèn de la capacitat de crear històries convincents.
Una estratègia és una història sobre el poder explicada en temps futur des de la perspectiva dels personatges principals.
Ens cal convèncer els altres que el nostre camí és el guanyador per tal que es vulguin sumar a la nostra coalició.
L’estratègia per a Lawrence Freedman és una eina pragmàtica de supervivència i adaptació contínua. No serveix per controlar l’entorn de manera absoluta, sinó per evitar ser-ne una víctima passiva.
Enfilall
Deixa un comentari…