El sistema econòmic dominant no es va construir sobre la mera lliure elecció o un contracte social harmònic. L’anàlisi crítica de la seva evolució mostra una trajectòria on la violència estructural d’origen, l’estratègia del fet consumat davant la llei i la redefinició de la psique humana formen un tot articulat.
La narració tradicional del capitalisme sol presentar-lo com el resultat natural de la cooperació i l’intercanvi. Tanmateix, la seva gestació (el que la teoria econòmica anomena acumulació originària) es va basar en processos d’expropiació massiva i violència institucionalitzada:
Despossessió de les terres comunals (enclosures): A l’Europa d’inici de la modernitat, la privatització forçosa de les terres públiques va privar milions de persones de la seva subsistència autònoma, empenyent-les a les ciutats per formar la primera força de treball assalariada.
Expansió colonial i l’espoli: L’extracció massiva de recursos a Amèrica, Àsia i Àfrica va injectar la liquiditat necessària per finançar la industrialització europea.
Esclavitud transatlàntica: El tràfic d’éssers humans com a mercaderia va constituir un pilar central per a la producció de matèries primeres a gran escala.
Aquest inici no va ser una anomalia temporal, sinó un comportament sistèmic: per posar en marxa el motor de l’acumulació, el sistema necessita obrir noves fronteres mitjançant la ruptura de les estructures socials prèvies.
Aprofitament de la desregulació i la norma: demanar perdó, no permís
Una vegada convalidat el seu domini, el capitalisme manté una relació instrumental amb el marc legal. Més que un límit infrangible, la llei es percep com un cost d’explotació o una variable d’ajust.
Primer es conquesta el buit legal: en cada innovació tecnològica o sector emergent (des de les primeres indústries fins a l’actual economia de plataformes, dades digitals o intel·ligència artificial), el capital opera en espais no regulats per consolidar posicions de domini abans que l’administració pugui reaccionar.
Quan la regulació existeix, la decisió de complir-la respon sovint a una equació financera. Si la sanció per transgredir una norma és inferior als beneficis obtinguts per la infracció, la multa s’assimila com un simple cost d’operació. I així s’arriba al fet consumat: la màxima de demanar perdó en lloc de permís permet escalar un model de negoci, generar dependència social o econòmica i, posteriorment, pressionar per a la legalització o adaptació de la norma a favor de l’actor privat.
Engranatge psicològic: tenir = consumir = ser
Perquè aquest engranatge de producció i expansió contínua no s’aturi, el sistema no en té prou amb el control dels recursos i les lleis; requereix la modelació de la subjectivitat individual. Això es materialitza en la repetició constant d’una equació existencial: tenir = consumir = ser.
Tenir (la propietat com a refugi): Després de la dissolució de les xarxes de suport comunitari, la seguretat personal es vincula de manera exclusiva a la possessió privada d’actius i béns.
Consumir (el motor de la insatisfacció): Atès que els objectes queden obsolets o perden el seu valor simbòlic ràpidament, el sistema genera una dinàmica d’insatisfacció permanent. El consum no busca satisfer una necessitat resolta, sinó renovar un desitj fabricat.
Ser (mercantilització de la identitat): El valor de la persona, la seva rellevància social i la seva autoestima acaben mesurant-se per la seva capacitat de compra i pels símbols que exhibeix. L’ésser humà queda definit per la seva posició en el mercat.
Aquesta articulació entre violència d’origen, pragmatisme jurídic i pressió cultural mostra com la cerca de l’acumulació de capital no és un procés aïllat, sinó una lògica global que condiciona les estructures socials i la vida quotidiana.
Blocus
A diferència dels moviments socials tradicionals, Blocus és una manifestació que molts analistes i informes policials etiqueten com a revolució nihilista o una mobilització buida d’ideologia política. En les protestes tradicionals (sindicals, de l’habitatge o estudiantils), l’acció al carrer s’acompanya d’un manifest, unes demandes clares i uns interlocutors. En les convocatòries de Blocus a Espanya:
- No hi ha manifestos ni portaveus: La convocatòria no demana millores educatives, ni drets laborals, ni canvis legislatius.
- Es disfressa de protesta estudiantil: Les crides a Telegram i WhatsApp demanen explícitament als participants que acudeixin amb motxilles i roba d’institut per simular una vaga o protesta estudiantil, que només serveix de cobertura per al caos posterior.
- L’objectiu immediat és el producte de prestigi: No es demana el tancament de les corporacions ni es fa una crítica al model de consum des de la teoria política; el que es busca és apoderar-se immediatament del bé de consum de luxe (sneakers, telèfons, roba de marca).
- La violència com a espectacle hiper-visibilitzat: Els joves no s’amaguen de la càmera; al contrari, es graven assaltant comerços per penjar-ho en temps real a TikTok o Instagram. El vandalisme i el saqueig esdevenen un contingut per aconseguir likes, notorietat digital i estatus ràpid.
Revolució nihilista: interiorització absoluta del sistema
Aquesta és la gran paradoxa: no és una revolta contra el capitalisme, sinó el producte directament digerit d’aquest.
Si tenir = ser, el saqueig és la drecera. Si el sistema ha educat una generació sota la premissa que el valor d’una persona depèn dels productes que posseeix i exhibeix, però alhora aquesta generació pateix una manca d’expectatives de futur i un nul poder adquisitiu, el saqueig es converteix en la via directa (i sense intermediació salarial) per aconseguir la condició de ser.
No es busca transformar el món ni construir una alternativa social. L’absència de futur i la desconnexió de les institucions fan que l’únic horitzó sigui el present immediat: l’adrenalina de la destrucció i el benefici de la mercaderia aconseguida immediatament. És un nihilisme del consum.
Els informes policials assenyalen que l’algoritme de xarxes com TikTok actua com a altaveu sense filtre, creant un efecte contagi o trend on l’acte de vandalitzar es replica per simple pertinença al grup o cerca d’adrenalina. L’algoritme actua com a accelerador.
El fenomen Blocus desconcerta perquè no encaixa en l’eix tradicional esquerra/dreta ni en la protesta política clàssica. És la manifestació més pura d’un buit de sentit. Quan el sistema només ofereix consum com a resposta a la identitat, la rebel·lió de qui se sent fora no intenta canviar les regles del joc, sinó trencar l’aparador per agafar el producte.
El buit de sentit capitalista
La idea de buit de sentit1 (la pèrdua de significat, de propòsit transcendental o de vincles col·lectius profunds) no és una conseqüència involuntària del capitalisme, sinó un requisit estructural per a la seva pròpia reproducció.
Substitució del propòsit per la utilitat i l’acumulació
Històricament, el sentit de la vida individual es construïa a través de la comunitat, la religió, la filosofia, la tradició o els projectes col·lectius. El capitalisme, en el seu procés de secularització i racionalització del mercat, desmantella aquests marcs de referència. Tot té un preu, res té un valor inherent. Un bosc, una relació humana o l’art només valen en la mesura que es poden monetitzar o transformar en mercaderia.
Quan el propòsit suprem d’una societat es redueix al creixement econòmic continuat i a l’eficiència, les preguntes sobre per què vivim, què és una bona vida o cap a on anem queden desposseïdes de resposta. L’individu es descobreix com un simple engranatge d’una màquina que produeix per consumir i consumeix per produir.
El negoci de la buidor: el buit com a motor de consum
Des del punt de vista de la psicologia del consum, una persona plena, satisfeta i integrada en la seva comunitat és un mal client. Cal doncs crear mancances (efecte Lacan2): el mercat necessita que l’individu se senti incomplet, inadequat i buit. La publicitat i les xarxes socials operen mostrant constantment un ideal inassolible que remarca les mancances de la persona (manca de bellesa, d’estatus, de felicitat, de pertinença).
A continuació s’ofereix el producte com a pegat temporal: el sistema ven la mercaderia no com un objecte físic, sinó com la solució a aquesta buidor interior. Tanmateix, com que la satisfacció que dona un bé de consum és fugaç, el buit reapareix de seguida, exigint una nova compra. El buit de sentit és el combustible que manté la demanda infinita.
Dissolució del teixit comunitari i solitud massiva
El sentit vital és eminentment social; es construeix en el nosaltres. Tanmateix, el capitalisme neoliberal promou un individualisme extrem:
Atomització social: Es trenquen els vincles comunitaris, els espais públics no comercials desapareixen i la solidaritat de barri o de classe es debilita.
Aïllament hiperconnectat: La joventut actual viu immersa en un entorn on les interaccions socials estan mediatitzades per algoritmes dissenyats per maximitzar el temps de pantalla. La solitud profunda es disfressa de connexió constant, accentuant la sensació d’aïllament i la manca de sentit.
Del buit de sentit al nihilisme actiu: el fenomen Blocus
Quan aquest buit de sentit es combina amb la falta de fe en el futur (crisi climàtica, precarietat laboral, impossibilitat d’emancipació), la resposta de les noves generacions canvia de forma cap a un nihilisme actiu i destructiu: depressió, ansietat, desconnexió política i resignació.
Quan el sistema t’ha ensenyat que el teu únic valor depèn de les marques que portes, però t’ha privat dels mitjans legítims per aconseguir-les, la reacció no és una revolució política ideològica per canviar el món, sinó una explosió de destrucció i saqueig.
La violència o el saqueig sense un manifest polític és la manifestació més pura del buit: és l’adrenalina de l’instant immediat i la possessió ràpida del símbol de prestigi com a únics anestèsics davant la manca d’un horitzó de futur.
El capitalisme no només promou el buit de sentit, sinó que la buidor existencial és un dels seus actius econòmics més rendibles. Quan la vida perd el seu sentit profund, el consum es converteix en l’únic simulacre de sentit disponible.
- Segons Byung-Chul Han, el segle XX era una societat disciplinària (basada en el model de Foucault): una societat regida per la prohibició, el no i el compliment d’unes normes exteriors. Hi havia caps, estats o institucions que ens deien el que teníem que fer. El capitalisme neoliberal actual ha transformat aquesta estructura en una societat del rendiment (achievement society): ara el verb principal no és has de (must), sinó pots (can). Se’ns ven la il·lusió que som absolutament lliures, que no hi ha límits, que pots aconseguir tot allò que et proposis si t’esforces prou.
Auto-explotació voluntària: botxins i víctimes alhora
El geni del sistema actual, segons Han, és que ja no necessita un patró o un policia extern que ens exploti. Com que ens han inculcat que el nostre valor depèn de l’èxit i la productivitat, ens explotem a nosaltres mateixos de manera voluntària, convençuts que ho fem per a la nostra pròpia realització. Treballem 24/7, portem la feina al mòbil, ens optimitzem constantment i patim si no arribem a tot. Com a resultat, som alhora el botxí i la víctima. Ja no hi ha revolta contra un amo extern perquè creiem que el fracàs o l’èxit depèn exclusivament de nosaltres.
Si unim la lògica capitalista, l’equació tenir = consumir = ser, el buit existencial i les tesis de Byung-Chul Han, veurem que formen una radiografia perfecta de la societat actual. El buit de sentit no és només una conseqüència passatgera, sinó el resultat lògic del model d’auto-explotació que descriu Han.
Del haver de fer al puc fer: la il·lusió de la llibertat
El capitalisme ens ven que som individus completament lliures de triar la nostra vida, la nostra professió i la nostra identitat a través del mercat. Aquesta llibertat aparent és en realitat una presó invisible. En la societat del rendiment, ja no hi ha un cap extern que ens digui has de treballar. Com que tot està permès i pots arribar a tot, l’individu assumeix tota la responsabilitat de la seva vida.
Però quan ens diuen pots aconseguir-ho tot, i la realitat econòmica i social ens ofereix precarietat i impossibilitat d’emancipar-nos, el fracàs es viu com a culpa pròpia. El buit de sentit neix d’aquesta pressió aclaparadora: sentim que mai fem prou, perquè l’única mesura de valor és el nostre rendiment constant.
Auto-explotació: nosaltres alimentem el buit
Per omplir la insatisfacció, el sistema ens impulsa a consumir sense fre (tenir = consumir = ser). Ens explotem voluntàriament 24/7 (amb el mòbil a la mà, pensant en la feina, optimitzant el nostre temps lliure com si fos productiu) perquè creiem que així ens estem realitzant. En aquesta cursa per ser productius i consumidors exitosos, eliminem tot allò que dóna sentit real a la vida (el temps de no-fer, la comunitat, la contemplació). El buit de sentit creix exactament en la mateixa proporció que ens esgotem intentant omplir-lo amb objectes o èxits efímers.
Del cansament extrem al nihilisme i la destrucció (burnout i el fenomen Blocus)
Quan la vida es redueix a produir i consumir, es perd el nord existencial. No hi ha horitzó de futur. El resultat final d’aquesta dinàmica no és una revolució política clàssica contra un enemic exterior, sinó el col·lapse neuronal i la depressió (burnout). L’individu està tan esgotat que cau en la passivitat o en la ràbia difusa.
Quan sumem l’esgotament extrem de la societat del cansament amb un futur material inexistent per als joves, s’activa el mecanisme del nihilisme. Si no podem tenir res per vies legítimes (perquè el sou no dóna), però el sistema ens ha inculcat que tenir = ser, l’esgotament es transforma en ràbia instantània. Fenòmens destructius com Blocus són, en el fons, el crit cec d’unes generacions que estan tan saturades i buides per dins que només troben una espurna d’intensitat en la destrucció immediata o en l’apropiació violenta del símbol de prestigi.
Per Byung-Chul Han el buit de sentit no és un defecte del capitalisme, sinó la seva arma de doble tall més eficaç. Un subjecte cansat, aïllat i amb un profund buit existencial és el consumidor perfecte, perquè està disposat a comprar qualsevol cosa (una experiència, una marca, una dopamina digital ràpida) per tal de sentir, durant uns segons, que la seva vida té algun pes. I quan això falla del tot, el sistema topa amb la cara més fosca d’aquesta buidor: joves connectats a una pantalla que cremen el carrer o saquegen aparadors perquè no tenen res a perdre, en un món que els ho ha venut tot excepte un motiu per viure. ↩︎ - En el context de l’article, les teories del psicoanalista francès Jacques Lacan (1901-1981) són la clau de volta per entendre per què mai en tenim prou i per què el capitalisme explota exactament aquest mecanisme mental.
Lacan va revolucionar la psicologia explicant que el desig humà no funciona com una necessitat biològica, sinó com una estructura permanent de carència. Aquest fenomen s’explica a través de quatre idees fonamentals:
1. Diferència entre Necessitat, Demanda i Desig
Lacan separa molt clarament tres conceptes que sovint confonem:
La necessitat: És biològica i té límits. Si tenim gana, mengem, i la necessitat desapareix.
La demanda: És la manera de demanar amor, reconeixement o atenció als altres (als pares, a la societat).
El desig: És totalment diferent. El desig no té límits i no es pot satisfer mai del tot. Per què? Perquè neix d’una ferida o una falta originària en el moment en què ens separem del nostre entorn i ens convertim en individus independents. El desig busca constantment recuperar aquella plenitud perduda, però cap objecte del món real la pot omplir.
2. El motor del desig: desitgem el desig de l’altre
Una de les màximes més famoses de Lacan és que el desig de l’home és el desig de l’Altre. Això vol dir que nosaltres no desitgem les coses pel seu valor pràctic o intrínsec, sinó perquè un altre les desitja o perquè ens han dit que allò ens farà desitjables.
Imitam els gustos, comprem les marques o perseguim l’estatus perquè a través d’ells busquem el reconeixement i l’aprovació d’una mirada exterior (la societat, els iguals, el grup).
3. L’objecte a (l’esquer permanent)
Per intentar omplir aquest buit interior (la falta de ser), inventem o busquem allò que Lacan anomenava l’objecte a (a de autre, altre en francès): un objecte màgic, un producte o una fita que pensem que, per fi, ens donarà la felicitat completa i tancarà el nostre buit.
L’objecte a és un miratge. En el moment exacte en què l’aconseguim (comprem el mòbil nou, assolim el càrrec desitjat, iniciem aquella relació), descobrim que allò no era del tot suficient. El buit continua allà, intacte. Això no provoca la fi del desig, sinó el seu desplaçament cap a un altre objecte. La insatisfacció es recicla immediatament: ara necessito el següent model, l’altra marca, el pròxim viatge.
Efecte Lacan, capitalisme i consum
El màrqueting modern i la publicitat són, en realitat, aplicacions pràctiques i avançades de la psicoanàlisi de Lacan. Les grans corporacions han entès perfectament com funciona el desig humà:
No venen el producte, venen l’objecte a: Un perfum no ven aigua amb olor; ven la promesa de l’atractiu, l’èxit o el misteri. Un cotxe no ven quatre rodes; ven la sensació de llibertat i poder.
Alimenten la insatisfacció crònica: Si el sistema vengués un producte que realment omplís el buit existencial per sempre, el capitalisme s’enfonsaria per falta de vendes. Per això, el mercat necessita garantir que l’objecte falli, que caduqui ràpidament o que perdi el seu encant en pocs mesos, obligant-nos a saltar d’un consum a un altre.
El buit com a negoci: El capitalisme s’ha especialitzat a monetitzar la ferida de la qual parlava Lacan. Ens convenç que la falta d’identitat o de sentit es resoldrà amb una transacció comercial.
L’efecte Lacan ensenya que el consumidor mai pot estar satisfet, perquè el desig humà és infinit per naturalesa. Quan això es combina amb un sistema econòmic que converteix aquesta infinitud en un objectiu de lucre (tenir = consumir = ser), el resultat és la roda infinita de l’hiperconsum i el cansament existencial. ↩︎
Deixa un comentari…