Les elits ja no paguen l’impost sobre disturbis perquè, simplement, han deixat de témer les masses. Passem de la clàssica estratègia de contenció a un escenari nou: el capitalisme de la indiferència. Per què l’oligarquia moderna pensa que una massa del 25% de persones inocupables no acabarà en una revolució?
La diferència entre ser explotat i ser inutilitzat
A l’època industrial, l’oligarca necessitava obrers per fer funcionar màquines i generar riquesa. L’obrer, per tant, tenia una palanca de poder: la vaga. Si es creuava de braços, el sistema s’aturava. Per això es pagava l’impost sobre disturbis; calia mantenir greixada i contenta la força de treball.
Però el paradigma ha canviat. El drama de l’automatització i la intel·ligència artificial actual no és que el capitalisme exploti els treballadors, sinó que els està tornant redundants. Si un 25% de la població passa a ser estructuralment inocupable (perquè el seu treball el fa un algorisme o un robot de manera més barata i eficient), aquesta massa perd tota la seva força de negociació. Si fas vaga d’un sector on ja no et necessiten, no estàs col·lapsant el sistema; t’estàs autoexcloent d’un sistema que ja funciona sense tu.
Els tres pilars de la impunitat moderna
Si mirem el disseny social actual, veurem que es recolze en tres mecanismes de control molt més barats i eficients que l’antic Estat del Benestar:
Asimetria tecnològica de control: Els disturbis d’abans es combatien amb policia a cavall i porres. Avui, el control es fa mitjançant vigilància biomètrica, algorismes predictius que detecten protestes abans que passin, reconeixement facial i drons. L’elit sap que la capacitat de repressió tecnològica és tan aclaparadora que fa gairebé impossible que una revolució ciutadana triomfi per la força.
Atomització de la classe treballadora: Ja no existeix la identitat col·lectiva a les grans fàbriques, on milers d’obrers compartien espai, sindicat i consciència de classe. Avui tenim treballadors precaris aïllats en la gig economy (repartidors, conductors de VTC, freelancers des de casa) que competeixen entre ells. Sense un teixit comunitari unificat, organitzar una sublevació coordinada és un repte logístic gairebé utòpic.
Anestèsia digital de baix cost: Abans, si un 25% de la població es quedava sense feina, es moria de fam al carrer i mirava directament cap el palau de l’oligarca. Avui, el capitalisme ha après a oferir una versió digital del pa i circ a un preu ridícul: entreteniment en alta definició a les pantalles, xarxes socials dissenyades per canalitzar la frustració mitjançant la indignació digital (que no crema contenidors) i menjar ultraprocessat barat. La dopamina digital és el nou opi del poble.
Un diagnòstic cruel
Els oligarques moderns poden fer realitat els seus somnis més salvatges d’eficiència absoluta, robòtica i acumulació de riquesa extrema sense haver de preocupar-se per les conseqüències humanes del seu èxit. La pau social ja no es compra amb concessions laborals ni drets; es garanteix mitjançant la desconnexió, la divisió i la irrellevància política de la majoria.
Enfilall
Deixa un comentari…