Entendre els enganys o promeses trencades de l’OTAN i el bloc occidental a Rússia, demana adoptar la lent de la realpolitik. Aquests greuges històrics formen el nucli del relat de seguretat de Moscou i són imprescindibles per entendre per què el pèndol geopolític es va acabar trencant el 2022.
La falsa pau i la seducció de Babilònia (1990 – 2004)
El greuge fundacional de la Rússia postsoviètica neix durant les negociacions per a la reunificació de d’Alemanya el 1990.
El llavors secretari d’Estat dels EUA, James Baker, va assegurar verbalment al líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov que la jurisdicció de l’OTAN no es mourà ni una polzada cap a l’Est a canvi d’acceptar que l’Alemanya unificada formés part de l’aliança. Promeses similars van ser fetes per líders d’Alemanya Occidental, el Regne Unit i França.
Aquestes assegurances mai es va plasmar en un tractat legal escrit. Amb la dissolució de la Unió Soviètica (1991) i del Pacte de Varsòvia, els EUA van considerar que aquelles promeses havien caducat.
Des de la perspectiva russa, Occident es va aprofitar de la debilitat extrema de la Rússia dels anys 90 per incomplir l’esperit de la fi de la Guerra Freda, que havia de basar-se en una seguretat europea compartida i no en blocs contraposats.
Les onades d’expansió i la Llei de Seguretat Indivisible
Malgrat les protestes de la jove Federació Russa de Boris Ieltsin, l’OTAN va iniciar la seva marxa cap a l’est absorbint els antics membres del bloc comunista.
El 1999 hi entren Polònia, Hongria i la República Txeca. El 2004 es produeix el cop més dur per a Moscou: l’entrada dels països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània), situant l’aliança militar a la frontera mateixa de Rússia.
Rússia recorda constantment l’Acta Fundacional OTAN-Rússia (1997) i, sobretot, les declaracions de l’OSCE d’Istanbul (1999) i Astanà (2010), on es va firmar el principi de Seguretat Indivisible. Aquest concepte estipula que cap estat pot enfortir la seva seguretat a costa de la seguretat d’un altre.
Per a Occident, l’expansió era el dret sobirà de les noves democràcies a protegir-se. Per a Moscou, rodejar les seves fronteres amb una aliança militar creada explícitament per combatre l’URSS era una traïció directa a la idea de pau global.
Els Set Segells: encerclament i provocació (2008 – 2014)
Si les onades anteriors havien generat tensions, l’any 2008 es va creuar la frontera del que el realisme polític anomena l’interès vital de supervivència de Rússia.
Primer Segell: El Genet Blanc (Cimera de Bucarest, 2008)
Durant la cimera de l’OTAN a Bucarest el 2008, el president nord-americà George W. Bush va pressionar per incloure Ucraïna i Geòrgia en el full de ruta per a l’adhesió. La declaració final de la cimera va afirmar explícitament que aquests dos països es convertiran en membres de l’OTAN.
Vladimir Putin va advertir immediatament que allò era una amenaça directa a la seguretat nacional. Pocs mesos després, la guerra de Geòrgia (2008) va ser el primer avís militar de Moscou.
Analistes occidentals de l’escola realista, com John Mearsheimer, coincideixen en la conclusió: prometre l’entrada d’Ucraïna a l’OTAN va ser el principal error estratègic d’Occident, ja que col·locava una potència militar rival al pati del darrere de Rússia, cosa que els EUA mai haguessin permès per a si mateixos (com es va veure a la Crisi dels Míssils de Cuba).
Segon Segell: El Genet Roig (el Maidan i la ruptura del pacte, 2014)
Després de la crisi de l’Euromaidan i l’inici de la guerra al Donbàs el 2014, es van signar els Acords de Minsk per buscar una sortida política (autonomia per al Donbàs dins d’Ucraïna).
La desconfiança russa es va multiplicar arran d’unes declaracions a finals del 2022 de l’ex-cancellera alemanya Àngela Merkel i de l’ex-president francès François Hollande (tots dos garantistes de Minsk). Van admetre públicament que els Acords de Minsk de 2014 no es van fer de bona fe per buscar la pau, sinó per donar temps a Ucraïna perquè s’armés i s’enfortís militarment contra Rússia.
Aquestes declaracions van ser utilitzades per la diplomàcia russa com la prova definitiva de la hipocresia occidental: mentre es parlava de diplomàcia, s’estava preparant Ucraïna per a una guerra de desgast contra Rússia.
Tercer Segell: El Genet Negre (guerra econòmica – 2014-2021)
El xoc econòmic i energètic subjacent durant els anys posteriors a la crisi de Crimea. D’una banda, el bloc occidental utilitza la seva balança financera imposant sancions econòmiques per mirar d’afogar Rússia. De l’altra, Moscou respon convertint el gas i el petroli en una arma geopolítica de pressió sobre Europa (com el polèmic projecte Nord Stream 2). Ambdós blocs intenten collar-se econòmicament abans de passar a les armes.
Quart Segell: El Genet Pàl·lid (Mort, Pesta i Aïllament – 2020-2021)
Més enllà del desastre sanitari mundial de la pandèmia global de la COVID-19, la pesta va provocar un tancament de fronteres i un aïllament radical dels líders internacionals. Molts historiadors i analistes assenyalen que aquest període d’aïllament extrem va tancar Vladímir Putin en una bombolla paranoica i ideològica al Kremlin, allunyat de contactes diplomàtics reals i envoltat només pels sectors militars més durs.
Cinquè Segell: les ànimes sota l’altar (el clam dels màrtirs i la justificació moral)
És la instrumentalització de les víctimes de la guerra del Donbàs (2014-2021). Per a Rússia, el relat dels ciutadans d’ètnia russa morts pels bombardejos ucraïnesos esdevé el clam dels màrtirs que s’ha de venjar; el Kremlin ho fa servir per construir la narrativa d’un genocidi imminent que requereix intervenció militar. Per a Ucraïna i el bloc occidental, el clam és el de les víctimes de l’agressió russa inicial, demanant armes a l’OTAN per defensar-se. Els morts es converteixen en el combustible moral de la maquinària de guerra.
Sisè Segell: El Gran Terratrèmol (trencament de l’Ordre Mundial – Desembre 2021)
L’ultimàtum de Moscou el desembre de 2021. Rússia presenta unes exigències dràstiques a Washington i a l’OTAN: exigeix que l’aliança militar retrocedeixi legalment a les seves fronteres de 1997 i que Ucraïna mai en formi part. El bloc occidental s’hi nega en rodó. No és una simple discussió: l’arquitectura de seguretat europea nascuda de la fi de la Guerra Freda trontolla i s’esquerda definitivament. El cel polític que havia governat el món durant trenta anys s’ha trencat.
Setè Segell: El silenci al Cel (les hores prèvies a la tempesta – Febrer 2022)
Quan l’Anyell va obrir el setè segell, es va fer un silenci al cel com de mitja hora.
Apocalipsi 8:1
Els dies i les hores immediatament anteriors al 24 de febrer de 2022. Després del fracàs de les reunions de Ginebra, la diplomàcia es va apagar. Els intents desesperats de darrera hora (com les trucades de Macron a Putin) ja no van servir de res. Es va estendre una calma tensa i sepulcral a les cancelleries internacionals; les cartes ja estaven llançades i les tropes esperaven a les línies de sortida. Un silenci absolut abans que els primers míssils de matinada fessin saltar el món pels aires.
En analitzar el camí cap a la guerra, veiem que la invasió no neix del no-res. És el resultat de trenta anys on el bloc occidental va ignorar sistemàticament les alertes de seguretat de Moscou, considerant que Rússia era massa feble per respondre. L’acumulació d’aquests enganys percebuts va acabar creant el caldo de cultiu idoni perquè el Kremlin decidís trencar el tauler de joc per la força el febrer de 2022.
Enfilall
Deixa un comentari…