Durant l’època d’Antonio Gramsci (1921-1926), el Partit Comunista d’Itàlia (PCI) es va constituir sota una concepció leninista de partit de nou tipus: una organització de quadres, altament disciplinada i revolucionària, molt allunyada d’un partit de masses tradicional. La diferencia amb la resta de partits, excepte el PNF de Mussolini, era que estava estructurat per disputar el poder al capitalisme.
La resta de forces polítiques de la Itàlia dels anys vint no s’estructuraven com el PCI. En els partits de masses tradicionals l’admissió era bàsicament un tràmit burocràtic. Qualsevol ciutadà que pagués la quota i compartís el programa general en podia ser membre. No s’exigia un període de prova rigorós ni una disciplina de vida personal.
El bloc liberal i de la vella política eren agrupacions de figures polítiques influents (notables) que es coordinaven exclusivament durant les campanyes electorals o dins del Parlament per formar majories de govern. El cas del Partit Nacional Feixista (PNF) de Benito Mussolini va ser únic, ja que va evolucionar d’un moviment paramilitar cap a un partit d’Estat: s’organitzava en fasci locals i milícies paramilitars (squadre d’azione) sota el control absolut del Duce.
Per afiliar-s’hi al PCI calia complir uns requisits ideològics molt estrictes i passar per un procediment rigorós:
Acceptació dels 21 Punts del Comintern: El partit va néixer directament de l’escissió del Partit Socialista Itàlia per aplicar les 21 condicions de la Tercera Internacional (Comintern). Calia acceptar la dictadura del proletariat, el centralisme democràtic i el trencament definitiu amb el reformisme i la socialdemocràcia.
Disciplina militar i militància activa: No n’hi havia prou amb pagar una quota; calia integrar-se obligatòriament en un grup de treball o cel·la local i obeir les decisions de la direcció central.
Trencament amb la religió i associacions burgeses: Es requeria la renúncia a qualsevol afiliació a la maçoneria, organitzacions religioses o sindicats no de classe.
Abonament de la quota: Calia contribuir econòmicament per al manteniment de l’aparell de premsa i l’activitat política.
Procediment d’admissió
1. Presentació i aval: L’aspirant havia de ser presentat i avalat per militants ja integrats al partit que poguessin donar fe de la seva lleialtat política i moral.
2. Període de prova (candidatura): Abans de ser membre de ple dret, el sol·licitant passava un temps com a candidat. Durant aquest període se li assignaven tasques bàsiques: feines com la distribució del diari L’Unità (fundat el 1924 per iniciativa de Gramsci) i assistència a reunions per avaluar la seva disciplina i preparació ideològica.
3. Investigació i aprovació: La cel·la local o el comitè de secció investigava la trajectòria de l’aspirant. Finalment, l’admissió s’havia de votar i ratificar per l’òrgan local corresponent.
4. Entrega del carnet: Un cop aprovat, s’expedia el carnet oficial de militant, que renovaven anualment després d’avaluar l’activitat de cadascú.
El canvi cap a la clandestinitat (a partir de 1925-1926)
Amb l’ascens del feixisme i les leggi fascistissime (lleis racials) de Benito Mussolini (que van culminar amb l’arrest de Gramsci el novembre de 1926), el procediment d’ingrés va canviar dràsticament:
Estructura en cel·les clandestines: Es van eliminar les grans seccions públiques i el procediment es va tornar extremadament secret per evitar la infiltració de la policia política feixista (OVRA).
Cooptació directa: Més que sol·licituds obertes, eren els propis militants clandestins qui contactaven i fitxaven de manera molt discreta obrers o estudiants de màxima confiança.
El PCI exigia una formació teòrica i política constant als seus membres. Per a Antonio Gramsci, la formació no era un requisit secundari, sinó un pilar fonamental per convertir la classe treballadora en la classe dirigent. Considerava que un militant sense formació no podia ser un autèntic revolucionari, ja que quedava exposat a la manipulació de la ideologia dominant.
Com s’organitzava la formació
Lectura i debat de la premsa de partit: El diari L’Unità i la revista L’Ordine Nuovo no eren simples fonts d’informació, sinó eines pedagògiques. A les cel·les i seccions locals, la lectura col·lectiva i el debat dels articles eren obligatoris per als militants.
La Scuola di partito (1925): Sota la direcció de Gramsci, el 1925 es va posar en marxa la primera escola per correspondència del partit. El seu objectiu era instruir els quadres obrers en la teoria marxista, la història del moviment socialista, l’economia política i l’organització del partit.
Estudi de la teories marxistes: Calia dominar les bases teòriques del marxisme-leninisme i les determinacions del Comintern per saber aplicar la línia política en el dia a dia de les lluites sindicals i de fàbrica.
Autodidactisme dirigit: Atès que molts militants obrers tenien una escolarització molt bàsica o nul·la, el partit actuava com una veritable escola d’adults, on es promovia tant la cultura general com la capacitació política i d’oratòria.
Formació a la presó i al confino
Quan el feixisme va empresonar els dirigents comunistes a partir de 1926, la necessitat de formació es va traslladar a les presons i als llocs de desterrament (confino). Allà, Gramsci i altres líders van organitzar veritables universitats d’aixecament de caràcter clandestí, on els militants detinguts dedicaven hores diàries a l’estudi de la història, la filosofia i la literatura com a forma de resistència i preparació per al futur.
Un model abandonat
L’estructura dels partits d’avui en dia s’assembla molt més a la dels vells partits socialistes, catòlics o liberals d’aquella època que no pas al model comunista leninista de Gramsci. La immensa majoria de partits polítics a les democràcies occidentals actuals funcionen com a partits electors de masses o partits arreplegadors (catch-all parties):
La formació ha passat a ser optativa: Tot i que molts partits tenen fundacions o escoles de formació, no és un requisit indispensable per ser militant ni per pujar a les llistes electorals.
Centralitat dels mitjans i xarxes socials: Els partits moderns no depenen de la venda de diaris porta a porta o a les portes de les fàbriques (L’Unità), sinó de la comunicació de masses i les campanyes digitals.
Cerca del vot transversal: A diferència del PCI, que buscava la representació d’una classe social molt concreta (el proletariat obrer i camperol) amb un programa revolucionari, els partits actuals solen suavitzar el discurs per atreure el màxim de votants possible de diferents sectors socials.
El model de partit com a exèrcit de quadres va anar desapareixent o transformant-se a l’Europa occidental a mesura que els mateixos partits comunistes es van anar institucionalitzant durant la segona meitat del segle XX.
Enfilall
Deixa un comentari…