El que preocupa i enfronta el capitalisme occidental (sovint qualificat de capitalisme de mercat liberal o neoliberal) respecte als models de Rússia i, sobretot, de la Xina no és l’absència de mercat, sinó un model d’organització del poder radicalment diferent: el capitalisme d’Estat o autoritari.
En el model occidental, les grans corporacions i els mercats financers tenen una capacitat d’influència enorme sobre les polítiques públiques, fins al punt que l’Estat actua sovint com a regulador o facilitador dels interessos privats. En canvi, a Pequín o a Moscou, la jerarquia s’inverteix: l’Estat és el soci prioritari i el poder polític manté la capacitat de sotmetre el poder econòmic.
Aquestes són les raons principals per les quals aquest model produeix temor i desconfiança en les elits econòmiques i polítiques d’Occident:
Pèrdua de control i la impunitat del capital privat
A Occident, les grans fortunes i els fons d’inversió estan acostumats a operar amb una gran seguretat jurídica i mobilitat internacional. Saben que un govern pot canviar, però les regles del mercat i la propietat privada romanen intocables.
Els models rus i xinès trenquen aquesta immunitat. En aquests sistemes, tenir milers de milions de dòlars no garanteix immunitat política. Si un oligarca rus o un magnat xinès (com va passar amb Jack Ma o el sector tecnològic xinès) desafia la línia del govern o amenaça l’estabilitat del règim, l’Estat pot expropiar, empresonar o neutralitzar la seva empresa de la nit al dia.
Per al capitalisme occidental, la idea que el poder polític pugui disciplinar el poder financer és la definició mateixa de risc sistèmic i inseguretat jurídica.
Planificació a llarg termini i competència deslleial
El capitalisme privat occidental està sotmès als cicles de resultats trimestrals dels accionistes i als cicles electorals de curt termini (4 o 5 anys). Això dificulta les inversions estratègiques a dècades vista.
El capitalisme d’Estat xinès opera amb horitzons de 20 o 30 anys. L’Estat pot canalitzar subsidis massius, crèdit públic i recursos cap a sectors clau (energia solar, vehicles elèctrics, intel·ligència artificial, infraestructures de la Ruta de la Seda…) sense necessitat de rendibilitat immediata.
Això fa que les empreses públiques o tutelades xineses puguin competir als mercats globals amb preus i capacitats que les empreses privades occidentals (obligades a generar beneficis ràpids per als seus accionistes) troben impossibles d’assolir.
L’economia com a arma geopolítica
En la teoria liberal occidental, el comerç crea pau i interdependència mútua1. No obstant això, quan l’Estat controla directament les grans empreses d’energia, tecnologia o matèries primeres, el comerç es converteix en un instrument de coacció geopolítica directament dirigit pel govern.
Exemple rus: L’ús del gas natural (Gazprom) com a eina de pressió política sobre Europa.
Exemple xinès: El domini xinès de les cadenes de subministrament globals, les terres rares o la infraestructura portuària mundial.
A Occident espanta que una decisió corporativa no la prengui un consell d’administració buscant beneficis, sinó un ministeri de defensa o el comitè central d’un partit únic per feblesa d’Occident.
Fi del mitjà de la modernització inevitable
Durant dècades, la doctrina occidental (el Consens de Washington) va sostenir que el desenvolupament econòmic i el lliure mercat portarien inevitablement a la democratització i a la liberalització política. La Xina, en particular, ha demostrat que és possible construir la segona economia del món i liderar la tecnologia global sota un control autocràtic estricte.
El que realment espanta el capitalisme liberal és l’existència d’un model alternatiu d’èxit que demostra que el desenvolupament econòmic no requereix ni democràcia liberal ni, sobretot, subordinació de l’Estat als mercats financers privats.
Per això la propaganda capitalista occidental encara manté viu el fantasma del comunisme i la por a les esquerres, pel rebuig a aquests règims sense haver d’explicar el problema de fons. L’ús de l’etiqueta comunisme (o amenaça comunista), o senzillament esquerra, per definir règims com el xinès o el rus actua com una drecera cognitiva que compleix diverses funcions clau per al discurs hegemònic occidental.
La propaganda és tan efectiva que molt sovint se senten discursos neoliberals on tot es culpa de l’esquerra, fins i tot els problemes en empreses ultracapitalistes com els bancs: el capitalisme no va bé, la culpa és de l’esquerra.
Simplificació i buidat del debat de fons
Activar el marc mental del comunisme permet connectar automàticament amb la memòria històrica de la Guerra Freda. D’aquesta manera, el debat no s’articula al voltant de quina arquitectura socioeconòmica és més eficient o de com l’Estat pot disciplinar el capital privat, sinó al voltant d’una lluita moral entre llibertat i totalitarisme.
S’evita el debat sobre el control de l’Estat: Si es discutís obertament que el model xinès és un capitalisme d’Estat altament dirigit, caldria reconèixer que l’Estat pot intervenir en l’economia, planificar la tecnologia i limitar els abusos de les corporacions sense que el sistema col·lapsi. Per al discurs neoliberal, que sosté que qualsevol intervenció estatal és ineficient per naturalesa, admetre això seria obrir una escletxa perillosa en el seu propi relat.
Es redueix la complexitat: És molt més fàcil mobilitzar l’opinió pública occidental contra un enemic comunista tradicional que no pas explicar les complexitats d’un model hibridat que combina mercat, disciplina financera, tecnologia de punta i direcció política centralitzada.
La paradoxa Xina: mercat hipercapitalista sota un Partit Únic
Classificar la Xina de comunista en sentit econòmic ortodox és, avui dia, una inexactitud analítica: la Xina compta amb mercats de valors, un sector privat hipercompetitiu, multinacionals globals, bilionaris i una taxa de desregulació laboral en certs sectors que supera la de molts països europeus.
La diferència no és l’absència de capitalisme, sinó qui té la darrera paraula. En el comunisme teòric, el capital privat no existeix; en el capitalisme d’Estat xinès, el capital existeix i prospera, però està subordinat al poder polític. Quan el capitalisme occidental anomena «comunisme» a aquest sistema, sovint està denunciant, en realitat, que els seus fons d’inversió i multinacionals no tenen l’accés ni el control sobre l’economia xinesa que tenen sobre les democràcies liberals.
Rússia: capitalisme oligàrquic conservador
En el cas de Rússia, l’ús de la reminiscència soviètica o comunista és encara més anacrònic: la Rússia actual és un estat obertament capitalista, amb una economia de mercat dominada per un sector energètic i financer en mans d’oligarques i empreses públiques, sota una ideologia política de caràcter nacionalista i conservador.
Tanmateix, apel·lar al fantasma soviètic quan es parla del Kremlin permet al discurs occidental enquadrar el conflicte en la continuïtat de l’antic enemic de la Guerra Freda, esquivant l’anàlisi de com el col·lapse de l’URSS i les polítiques de privatització salvatge dels anys 90 (promogudes des d’Occident) van engendrar precisament el règim autocràtic i l’estat oligàrquic actual.
Objectiu de la narrativa
En última instància, mantenir viva la retòrica de la lluita contra el comunisme serveix per protegir la legitimitat del model propi. Si el conflicte es presenta com una amenaça a la llibertat individual per part d’un col·lectivisme ideològic del passat, s’evita que la ciutadania occidental es plantegi preguntes incòmodes: És el poder corporatiu privat l’única manera d’organitzar una societat lliure? Pot un Estat recuperar la sobirania sobre el capital sense caure en l’autoritarisme?
- La tesi que el comerç crea pau i interdependència mútua, coneguda en la teoria de les relacions internacionals com la Teoria de la Pau Comercial o Pau Liberal (i popularitzada com a Doctrina McDonald’s o la idea del doux commerce de Montesquieu), sosté que com més lligades estan dues economies, més costós i irracional resulta per a elles anar a la guerra.
Aquesta tesi esdevé una fal·làcia determinista quan es presenta com una llei universal o una garantia d’estabilitat geopolítica. La història i l’anàlisi estratègica demostren que la interdependència no només no evita el conflicte, sinó que sovint el catalitza o el converteix en un instrument de coacció.
Biaix de racionalitat econòmica (l‘Estat no és una empresa)
El primer error conceptual d’aquesta teoria és assumir que els actors polítics i els estats actuen prioritzant sempre la maximització del PIB o el benefici econòmic.
En moments de crisi, el nacionalisme, la seguretat nacional, l’honor, la supervivència del règim o la geopolítica s’imposen gairebé sempre als interessos comercials. Si un govern percep una amenaça existencial o una oportunitat històrica de consolidar poder, el cost econòmic de la guerra passa a ser un factor secundari.
La interdependència com a arma (weaponized interdependence)
Lluny de generar un equilibri pacífic, l’asimetria en les relacions comercials crea vulnerabilitats estratègiques que els estats utilitzen com a eines de xantatge o pressió. L’economia globalitzada no és una xarxa simètrica, sinó que depèn de punts de xoc (chokepoints o nodes de control) tecnològics, financers o de recursos (per exemple, el sistema SWIFT, la fabricació de xips, el gas natural o les terres rares).
Quan un estat domina un d’aquests nodes, la interdependència no actua com a fre de la discòrdia, sinó com un mecanisme de coacció no militar que genera ressentiment i augmenta la tensió política.
La fal·làcia històrica: evidències en contra
La història ha desmuntat repetidament la idea que una gran integració comercial impedeix la guerra:
Primera Guerra Mundial (1914): En les dècades prèvies a 1914, el món va viure un nivell de globalització, comerç i integració financera sense precedents (sovint anomenat la Primera Globalització). Països com el Regne Unit i Alemanya eren els seus principals socis comercials. L’obra La gran il·lusió (Norman Angell, 1910) argumentava que una guerra europea era impossible perquè seria econòmicament suïcida. Quatre anys més tard va esclatar la Gran Guerra.
Rússia i Europa (2022): Alemanya i la Unió Europea van basar la seva política exterior de les últimes dècades (Ostpolitik i el projecte Nord Stream) en la tesi que comprar gas rus lligaria les mans al Kremlin. La dependència energètica no va evitar la invasió d’Ucraïna, sinó que va deixar Europa en una posició de vulnerabilitat inicial.
El dilema de seguretat de la dependència
Quan dos països depenen extremadament l’un de l’altre, la por a ser tallat o bloquejat pel soci pot generar una paranoia estratègica.
Si el País A depèn de les matèries primeres del País B per sobreviure, el País A pot sentir la necessitat d’aconseguir el control territorial o militar sobre aquests recursos abans que el País B decideixi tancar l’aixeta.
En aquest cas, la interdependència no pacifica, sinó que incentiva el control preventiu i l’expansió militar (com va ser el cas del Japó en els anys 30 respecte als recursos del sud-est asiàtic i el petroli nord-americà).
Funció ideològica de la fal·làcia
Així com s’utilitza l’etiqueta comunista per simplificar la discussió sobre els rivals d’Occident, la fal·làcia del comercialisme pacífic ha servit durant dècades com a justificació ideològica de la globalització neoliberal: ha permès a governs i multinacionals occidentals promoure la deslocalització i l’obertura de nous mercats sota la promesa que no només s’obtenien beneficis econòmics, sinó que s’estava exportant pau i democràcia.
En desconnectar l’anàlisi comercial de la realitat del poder militar i polític, es va afavorir la creació de dependències crítiques envers potències autocràtiques, un error d’obertura que l’actual context geopolític està obligant a reconsiderar mitjançant el proteccionisme i el decoupling (desconnexió) econòmic. ↩︎
Deixa un comentari…