Mastodon

TEL:4 minuts

Tripijocs a 300.000 km/s

Dir que ens desplacem a la velocitat de la llum en el temps pot semblar ciència-ficció, però és una realitat geomètrica exacta dins de la teoria d’Einstein. Per a entendre-ho sense fórmules, hem de visualitzar la realitat com un pressupost tancat. L’univers dona a cada objecte (a cadascú, a una poma, a un planeta) una quota de velocitat total i fixa que no canvia mai. Aquesta quota és, precisament, la velocitat de la llum.

La clau de tot plegat és que aquesta velocitat no es gasta només a moure’s per l’espai (nord-sud, est-oest, amunt-avall), sinó que es reparteix combinada entre l’espai i el temps.

El joc de la corda (repartir el pressupost)

Imaginem que aquesta quota fixa és com conduir un cotxe que té el pedal de l’accelerador clavat sempre a la mateixa velocitat màxima (posem 300.000 km/s), sense possibilitat de frenar ni d’accelerar més.

Si estem completament quiets al seient no gastem gens de velocitat en les dimensions de l’espai (zero moviment a esquerra, dreta, amunt o avall). Com que el cotxe no pot frenar, tota la nostra quota de velocitat es gasta necessàriament a moure’ns a través de la quarta dimensió. Per tant, estem viatjant cap al futur a la màxima velocitat possible: la velocitat de la llum en el temps.

I si comencem a moure’ns per l’espai? Imaginem que pugem a un avió ultra-ràpid. Ara, una part d’aquesta quota fixa de velocitat es desvia per a cobrir quilòmetres espacials. Com que el total de la velocitat és inalterable, si en donem una part a l’espai, n’hem de restar del temps. Com a conseqüència, el nostre viatge cap al futur s’alenteix.

Vist així, com pot ser que, en moure’m per l’espai el meu temps s’alenteixi, si el que pretenc (i aconsegueixo) és arribar més aviat a destí? Segons la relativitat especial de Einstein (i la formulació geomètrica de Hermann Minkowski), tots els objectes es mouen contínuament per l’espaitemps a una velocitat fixa: la velocitat de la llum c.

La paradoxa aparent de arribar abans a destí s’aclareix quan distingim entre dos tipus de temps: el temps propi (el del nostre rellotge de canell) i el temps coordinat (el dels rellotges que s’han quedat al punt d’origen i de destí).

Temps propi vs. temps de destí

Pel nostre rellotge (temps propi): Com que s’ha gastat part de la nostra quota de velocitat en l’espai, el rellotge personal avança més a poc a poc. Per a nosaltres passa menys temps durant el trajecte. Si viatgem a una velocitat molt propera a la de la llum cap a un planeta distant, el viatge pot durar 5 minuts per nosaltres, mentre que per als qui ens esperen a destí hauran passat 5 anys.

Pels rellotges de destí (temps coordinat): Ens veuen arribar més ràpidament en comparació amb anar caminant, però el seu temps no s’ha alentit.

Què passa si accelerem al màxim?

Si poguéssim arribar exactament a la velocitat de la llum en l’espai (com fa un fotó): tota la velocitat es dedicaria a l’espai, la nostra quota de moviment en el temps passaria a ser zero. El temps propi s’aturaria: el nostre rellotge no marcaria cap segon durant tot el viatge, i l’arribada seria instantània des de la nostra perspectiva. Arribaríem a destí immediatament, sense importar la distància, perquè des de la nostra referència el temps transcorregut seria zero.

En resum, la nostra velocitat espacial ens fa arribar abans en l’espai, i precisament per això experimentem menys pas del temps en el nostre propi cos durant el recorregut. Aquest desplaçament compartit explica per què els rellotges dels astronautes o dels satèl·lits que es mouen molt de pressa per l’espai avancen una mica més a poc a poc que els nostres: han hagut de treure velocitat del seu temps per a poder moure’s per l’espai.

Per què no ens adonem d’aquesta velocitat temporal?

No en som conscients per una qüestió de perspectiva biològica i d’escala. El tic-tac del nostre cervell i de les nostres cèl·lules es mou conjuntament amb aquest flux. Notem el pas del temps (les busques del rellotge avançant, l’envelliment, el canvi), però no el fons del velocímetre perquè tot el nostre entorn immediat viatja exactament a la mateixa velocitat que nosaltres cap al futur.

A més, les velocitats a les quals ens movem els humans per l’espai (caminant, en cotxe o en avió) són tan increïblement minúscules comparades amb els 300.000 km/s de la llum, que gairebé el 100% de la nostra quota es continua gastant en el temps. Per a nosaltres, la desacceleració temporal és imperceptible.

En definitiva, som viatgers permanents que circulen per una autopista de quatre dimensions. Estar quiet a l’espai només significa que estem pitjant a fons l’accelerador en la dimensió del demà.

Enfilall

Deixa un comentari…

Deixa un comentari…

ADVERTÈNCIA

Aquest enfilall conté anàlisis i citacions històriques que poden ferir la sensibilitat del lector o xocar amb la seva ideologia política. Tanmateix, es fa constar que l'autor no comparteix necessàriament cap de les opinions o teories dels autors que hi són mencionats. En continuar, cal assumir que el text es presenta amb un propòsit exclusivament analític, informatiu i de debat intel·lectual.