En un vídeo publicat quan va esclatar la crisi de la covid, Philippe Guillemant defensa una tesi espiritual i metafísica recolzant-se en conceptes científics per argumentar que la crisi sanitària i social és una oportunitat de transició cap a una nova consciència, però utilitza conceptes reals de la física teòrica, interpretacions personals i algunes hipòtesis que no tenen consens ni suport en la comunitat científica.
Teoria del temps i futur modificable
Afirma que el futur ja existeix. Guillemant es basa en la teoria de l’univers bloc per afirmar que el futur ja està creat, però assegura que no és definitiu. Planteja que podem alterar aquest futur mitjançant la intenció, les idees i el lliure albir. Perquè el futur canviï, la influència del passat s’ha d’aturar.
Conflicte entre dos futurs
Antic futur (transhumanisme): El descriu com el prolongament del model industrial i materialista: contaminació, control social, tecnologia lliberticida (5G, drons, xips en humans, la xarxa Starlink) i alineació humana. Segons ell, aquest futur utilitza la por per mantenir-nos atrapats en el seu trajecte.
Nou futur (despertar de la consciència): Un model basat en el retorn a la natura, la permacultura, la vida rural, la solidaritat i la sobirania personal. Un futur guiat per la joia i no per la por.
El nou futur no és un lloc al qual s’arriba de manera passiva, sinó una línia temporal alternativa que es desplaça i es consolida a mesura que un grup humà canvia la seva freqüència emocional i de consciència. Quan col·lectivament es deixa de vibrar en la por, l’antic futur es queda sense energia i la realitat es materialitza en el nou model: la resistència, la vida en comunitat, la permacultura i el despertar espiritual.
Anima, consciència i ciència
Afirma que la consciència no la produeix el cervell i defineix l’ànima de manera racional com un sistema immaterial de coordinació quàntica capaç de sobreviure a la mort física. Assegura també que els nostres pensaments i emocions emeten vibracions a través de dimensions addicionals que s’encarreguen d’adreçar quin futur viurem dins del multivers.
Guillemant argumenta que les emocions emeten vibracions que actuen com una mena de GPS quàntic. La por i la violència tenen vibracions baixes que ens mantenen atrapats en la trajectòria de l’antic futur (el món mecanicista, el control i el transhumanisme). La joia, l’amor i la confiança emeten vibracions elevades que tenen la potència de reprogramar o adreçar una nova línia temporal dins del multivers.
Anàlisi de les afirmacions sobre física i mecànica quàntica
Teoria de l’univers bloc (Bloc Spacetime1). És un model derivat de la relativitat general d’Einstein on l’espai i el temps formen un bloc tetradimensional (4D) on passat, present i futur ja existeixen. Tanmateix, Guillemant en fa una extrapolació: la física estàndard no contempla que aquest bloc es pugui anar reconfigurant contínuament en funció dels pensaments o desigs humans2.
La consciència i la teoria Orch-OR. Roger Penrose (juntament amb Stuart Hameroff) va proposar la teoria de la reducció objectiva orquestrada (Orch-OR), que suggereix que la consciència té el seu origen en efectes quàntics dins dels microtúbuls de les neurones. Tot i que que Penrose era un físic de gran prestigi, aquesta hipòtesi és molt minoritària i criticada per la majoria de neurocientífics i físics, ja que el cervell és un entorn càlid i humit on la decoherència quàntica es produeix gairebé a l’instant, impedint fenòmens quàntics estables.
Consciència, espai-temps i ànima. Guillemant afirma que la consciència no la produeix el cervell, que l’espai no es pot dissociar de la consciència i defineix l’ànima com un sistema immaterial de coordinació quàntica. La mecànica quàntica no descriu la consciència com una entitat immaterial ni la vincula amb l’existència de l’ànima. L’anomenat efecte observador en quàntica fa referència a la interacció d’un sistema de mesura físic amb una funció d’ona, no a una ment o consciència humana observant.
Sincronicitats, intenció, emocions i vibració de l’espai-temps. La física actual no reconeix cap mecanisme pel qual els pensaments o les emocions emetin vibracions que adrecin el futur o modifiquin l’espai-temps a través de dimensions addicionals. Aquestes idees formen part del misticisme quàntic i no tenen cap prova experimental ni formulació matemàtica validada.
Resum de la proposta
La proposta de Guillemant es redueix bàsicament a un canvi de vibració col·lectiu per triar la línia temporal favorable. Darrere de tot el llenguatge tècnic (univers bloc, coordinació quàntica, entropia), l’estructura del seu argument és:
- Diagnòstic: El món materialista i tecnològic ens vol atrapats en la por per mantenir-nos en una línia de temps de control absolut.
- Mecanisme: Si la por ens lliga a aquesta línia de temps dolenta, la joia i la consciència ens en desconnecten.
- Solució: Si un grup suficient gran de gent deixa de tenir por, sent joia i es dedica a fer projectes locals i resilients, la física del multivers reescriurà el futur automàticament.
En el fons, és la versió moderna i amb terminologia quàntica de la vella Llei de l’Atracció o del pensament New Age: la idea que la realitat exterior i els grans esdeveniments mundials no es canvien amb acció política o social directa, sinó modificant l’estat d’ànim i la freqüència mental interna. És una actualització reempaquetada amb vocabulari d’aparença científica (quàntic, multivers, espai-temps) per donar-li una pàtina de legitimitat i modernitat.
Despolitització i individualisme
Si el problema és la vibració o el teu estat emocional, la solució passa a ser purament individual: meditar, sentir joia, connectar amb el cor. En conseqüència, la responsabilitat de la teva situació (i de la de la societat) recau completament en tu i en la teva capacitat d’evitar la por o els pensaments negatius.
Oblit dels condicionants socioeconòmics
El context no importa. S’ignora que les condicions de vida (salari, habitatge, accés a la salut, precarietat laboral) condicionen directament la salut mental i la capacitat d’acció de les persones. Demanar a algú en una situació d’extrema precarietat o vulnerabilitat que simplement vibri en la joia per canviar la seva realitat és ignorar la materialitat de la desigualtat social.
Substitució de l’organització col·lectiva
Es substitueix la necessitat de l’organització política, el sindicalisme, la protesta o la transformació de les institucions per un canvi de consciència individual. En lloc de lluitar contra lleis o estructures de poder concretes, la proposta és desconnectar-se’n emocionalment, cosa que en la pràctica acostuma a afavorir el statu quo perquè desmobilitza la resposta social.
La transformació social real ha tingut lloc històricament mitjançant l’organització col·lectiva, la negociació i la pressió sobre les estructures de poder, aquests relats proposen una via de sortida individualista on l’organització política passa a un segon terme o desapareix funcionant, a la pràctica, com un spiritual bypassing3. Una extensió del Mumbo Jumbo.
Diferència entre acció ètica i voluntarisme màgic
Ser bona persona, viure en comunitat i aplicar valors de solidaritat o permacultura són accions positives i desitjables. Tanmateix, aquestes pràctiques transformen l’entorn mitjançant l’acció directa i el treball col·lectiu, no pas per un mecanisme de reconfiguració quàntica automàtica del multivers.
No n’hi ha prou en ser bona persona o tenir bones intencions perquè el futur sigui millor de manera automàtica. La millora del futur requereix l’anàlisi de les condicions materials, l’organització col·lectiva i l’acció transformadora sobre les estructures de la realitat.
Encara que Philippe Guillemant té una trajectòria acadèmica i professional indiscutible en la ciència oficial, és important diferenciar la seva feina institucional de la seva faceta pública: la seva activitat professional i les seves publicacions científiques indexades s’han centrat principalment en la física aplicada, la intel·ligència artificial, la visió per computador i el processament d’imatge/caos.
En canvi, les seves teories sobre la Flexible Space-Time (teoria de la doble causalitat), el futur que reactua sobre el present, les sincronicitats o l’ànima no formen part de cap línia d’investigació oficial aprovada pel CNRS ni tenen suport entre els seus parells en la comunitat científica. Aquestes teories les difon exclusivament a través de llibres de divulgació personal, conferències privades i assajos independents.
- La teoria de l’univers bloc (Block Universe o model de l’eternisme) és un model físic i filosòfic derivat directament de les teories de la relativitat especial i general d’Albert Einstein. En aquest model, el temps no flueix pas com un riu, sinó que es tracta com una dimensió espacial més. El cosmos es concep com un bloc de quatre dimensions (3D d’espai + 1D de temps) on tots els esdeveniments (passat, present i futur) tenen la mateixa entitat de realitat i existeixen simultàniament.
El temps com a coordenada: De la mateixa manera que el nord, el sud, l’est i l’oest ja existeixen encara que no hi siguem en aquest moment, el passat (ex. la construcció de les piràmides) i el futur (ex. el teu aniversari d’aquí a deu anys) ja són allà en una coordenada temporal concreta.
La relativitat de la simultaneïtat: Einstein va demostrar que dos esdeveniments que semblen simultanis per a un observador no ho són per a un altre que es mogui a una velocitat diferent. Això implica que no existeix un ara universal. Si el present és relatiu per a cada observador, la divisió entre passat, present i futur esdevé una il·lusió persistent.
Sense pas del temps: En l’univers bloc, el temps no transcorre. La nostra sensació de fluïda progressió del temps és simplement una construcció de la nostra consciència i del cervell humà processant memòries.
L’afirmació de Guillemant fa un ús esbiaixat d’aquesta teoria: és plenament cert que la teoria de l’univers bloc existeix, té una base matemàtica sòlida en la relativitat d’Einstein i és una de les interpretacions del temps més acceptades en física teòrica i cosmologia.
Però Guillemant utilitza aquest concepte com a punt de partida per argumentar que aquest bloc de 4D és flexible i que es pot anar reconfigurant en temps real en funció dels pensaments o la vibració de les emocions. Per la física estàndard, un univers bloc és un conjunt tancat, estàtic i determinista; la idea d’anar alterant o reescrivint el futur d’aquest bloc a voluntat no té cap mena de suport teòric ni experimental en la física relativista. ↩︎ - Des de l’experiència humana quotidiana, si llencem un cubell d’aigua per la finestra hem modificat el futur. Abans de llençar el cubell l’aigua era a dins, i ara hi ha un bassal al carrer i potser un veí mullat. Des del punt de vista de la causalitat clàssica, l’acció en el present és la causa directa d’uns efectes en el futur que no haurien tingut lloc d’una altra manera.
Ara bé, per què la física teòrica de l’univers bloc diu que «no, el futur no el canvies? La clau està en el significat de la paraula canviar: el concepte de canviar implica que hi havia un futur A que s’has substituït per un futur B.
Perquè existís un canvi real del futur, hauria d’haver existit prèviament un futur escrit on NO es llençava el cubell, i, en llençar-lo, hauriem esborrat aquella línia del temps per escriure’n una de nova.
En la pel·lícula completa de l’univers (el bloc de 4 dimensions), el gest de llençar el cubell ja està inclòs en el fotograma corresponent. L’aigua caient, el veí mullat i les neurones prenent la decisió de fer la bretolada formen part de la mateixa estructura contínua de l’espai-temps.
Com s’entén aquesta diferència?
Podem veure la diferència entre la nostra visió i la de la física teòrica mitjançant una analogia:
Segons l’experiència humana (causalitat): som el guionista que està escrivint la història en temps real. El full en blanc del futur s’omple amb el que decidim fer ara mateix.
Segons la física de l’univers bloc: l’escena del cubell ja està gravada al disc dur de l’univers. No estem reescrivint la pel·lícula mentre la mirem; simplement estàs vivint la seqüència d’esdeveniments on la causa i l’efecte estan connectats.
En resum: des de la física, les nostres accions determinen com és el futur (l’aigua cau perquè la llencem), però no canvien un futur que ja hagués estat dissenyat d’una altra manera. No som un agent extern que modifica l’espai-temps des de fora, sinó la causa interna que fa que el futur sigui exactament com és. ↩︎ - El desviament espiritual (spiritual bypassing) és un concepte psicològic encunyat l’any 1984 pel terapeuta i mestre de meditació John Welwood. Fa referència a la tendència d’utilitzar idees, pràctiques o creences espirituals per evitar, desactivar o no afrontar ferides emocionals, dolors no resolts o necessitats de desenvolupament personal i social.
És, en essència, una forma de defensa psicològica: s’utilitzen conceptes d’aparença superior (com la pau interior, la positivitat absoluta o la il·luminació) com un escut per no haver de gestionar la complexitat, la ràbia, el conflicte o la realitat material.
A nivell individual
Evita emocions negatives classificant la ràbia, la tristesa o la por com a vibracions baixes que s’han de reprimir o ignorar ràpidament en lloc d’escoltar-les i processar-les, genera falsa positivitat (toxic positivity) imposant un estat de felicitat o tranquil·litat artificial (tot passa per una raó, tot és perfecte com és), invalidant el dolor propi o el dels altres, i provoca il·lusió de superioritat o desdoblament: sentir-se més evolucionat o més despert que la resta de la societat per estar per damunt dels problemes mundans.
Despolitització de la societat
Quan el desviament espiritual es trasllada de l’esfera individual a la col·lectiva, es converteix en un mecanisme de neutralització política i social.
La individualització de problemes estructurals transforma les injustícies col·lectives (desigualtat econòmica, racisme, precarietat laboral, crisi climàtica) en problemes de consciència individual. Si el món està malament, la culpa no és de les polítiques públiques o de l’explotació, sinó que la societat vibra baix o té la ment tancada.
Es deslegitima el conflicte i la protesta. La lluita social, la vaga o la manifestació requereixen indignació i discòrdia contra un poder establert. Des de la perspectiva del desviament espiritual, la ràbia o el conflicte es consideren poc espirituals o agressius. Es prioritza la pau superficial per damunt de la justícia real.
Es fomenta la passivitat i el laissez-faire. En lloc de promoure l’organització col·lectiva (sindicats, associacions de veïns, partits o moviments socials), es proposa confiar en l’Univers o canviar un mateix com a única via de transformació. Això condueix a una inactivitat política que, directament o indirecta, manté el statu quo.
Anestesia i evadeix de la realitat material. Ofereix una via de fuga emocional davant d’un món en crisi. Promet que pots crear la teva pròpia realitat o aïllar-te del sistema sense haver de transformar les institucions ni la societat que t’envolta.
La veritable integració espiritual o personal accepta la realitat material i incita a l’acció responsable en el món, el desviament espiritual ofereix un refugi d’evasió que desmobilitza la resposta social davant les desigualtats i els poders estructurals. ↩︎
Deixa un comentari…