L’obra de Joan Fontcuberta no es pot entendre sense les teories de la imatge del segle XX. Ell mateix, a més de fotògraf, és un destacat teòric (autor de llibres com El beso de Judas o La fúria de les imatges). La seva pràctica artística és, literalment, un laboratori on es posen a prova les teories de Walter Benjamin, Roland Barthes, John Berger i Susan Sontag.
La paradoxa fotogràfica de Barthes i la construcció del fake
La base de tots els enganys visuals de Fontcuberta (com el del cosmonauta Sputnik o els animals de Fauna) és la paradoxa estructural de Roland Barthes.
El segrest de la denotació: Barthes deia que la fotografia té un nivell denotat (el missatge sense codi) que ens convenç que allò que veiem ha existit realment. Fontcuberta utilitza aquesta confiança cega de l’espectador. Com que presenta una fotografia analògica, amb l’estètica precisa de l’època, el públic assumeix el missatge denotat: l’astronauta és allà, per tant, l’astronauta va existir.
La manipulació de la connotació: Fontcuberta utilitza de manera magistral els procediments de connotació de Barthes. Modifica la pose (es fotografia a si mateix amb posat seriós de militar soviètic), els objectes (plaques, medalles, vestits espacials) i la fotogènia (el gra i el blanc i negre envellit).
L’ancoratge pervers: Com deia Barthes, la imatge és polisèmica i necessita el text per fixar el seu significat. Fontcuberta dissenya peus de foto, cartells de museu i llibres d’estil científic o periodístic que funcionen com un ancoratge fals. El text obliga l’espectador a fer una lectura tancada i dirigida de la mentida.
La desconfiança de Sontag i la post-fotografia de Fontcuberta
Susan Sontag alertava a On photography que les imatges creen un món duplicat que acaba substituint la realitat, convertint la veritat en una mercaderia visual fàcil de consumir.
La creació del món duplicat: Fontcuberta porta la tesi de Sontag al límit físic. No es limita a advertir sobre aquest perill, sinó que construeix activament aquesta realitat duplicada i falsa. En lloc de retratar el món, crea un món paral·lel tan ben dissenyat que aconsegueix substituir la veritat històrica als mitjans de comunicació.
La fi de la innocència visual: Sontag demanava una ecologia de les imatges i una mirada més crítica. Fontcuberta utilitza el fake com una eina pedagògica radical per aconseguir exactament el mateix: quan un espectador descobreix que el museu o el fotògraf l’han enganyat, la seva innocència visual mor per sempre. A partir d’aquell moment, es veu obligat a aplicar la desconfiança crítica que Sontag reclamava.
El qüestionament del poder institucional de Berger
John Berger afirmava a Ways of seeing que l’enquadrament i la mirada mai són innocents, sinó que estan directament vinculats a la ideologia i a les estructures de poder: qui té el poder de dir què és veritat?
Atac als tòtems de l’autoritat: Fontcuberta no exposa les seves fotos falses en galeries d’art qualsevol; busca espais que representin l’autoritat del coneixement. Va exposar Fauna en un museu de ciències naturals i Sputnik en museus de ciència o d’història.
El discurs com a enquadrament: De la mateixa manera que Berger descopia dels experts d’art que utilitzaven un llenguatge complex per amagar la realitat política de les pintures, Fontcuberta utilitza el discurs museístic i científic com un enquadrament ideològic. Demostra que tendim a creure una imatge no pel que mostra, sinó perquè està avalada per una institució de poder.
L’inconscient òptic de Benjamin i la taxonomia de la mentida
Walter Benjamin explicava que la càmera, gràcies a la lent i a la seva capacitat de captar el detall, ens revela un inconscient òptic, coses que l’ull humà no pot veure a simple vista. Aquesta capacitat va donar a la fotografia un caràcter de prova científica documental.
A Fauna, Fontcuberta utilitza macros i radiografies dels animals inventats. Mostra detalls anatòmics ocults (l’inconscient òptic de Benjamin) que l’ull no podria captar. En ensenyar la suposada estructura interna d’un escorpí amb potes de centpeus, fa servir la mateixa tecnologia que històricament va legitimar la fotografia com a ciència per validar una faula. Son els detalls que fan la mentida versemblant.
Joan Fontcuberta agafa tota aquesta tradició teòrica i la transforma en un joc de miralls. Si els teòrics analitzaven el text per advertir-nos de com ens enganyen les imatges, Fontcuberta ens enganya directament per demostrar-nos que els teòrics tenien tota la raó.
Enfilall
Deixa un comentari…