Román Gubern (Barcelona, 1934) va ser un dels primers intel·lectuals a l’estat espanyol que va passar de les aules universitàries a estudiar fenòmens de la cultura popular (com els còmics, el cinema de gènere o la televisió) amb el mateix rigor acadèmic amb què Roland Barthes o Umberto Eco ho feien a França i Itàlia.
La legitimació del còmic
Abans de les investigacions de Gubern a finals dels anys seixanta, el tebeo (incloses grans obres com El Capitán Trueno de Víctor Mora) es considerava simple entreteniment infantil, un subproducte industrial sense valor artístic. Gubern va capgirar aquesta percepció a través de dues aportacions fonamentals:
L’assaig El lenguaje de los comics (1972) va ser un llibre revolucionari on hi aplica els conceptes de la semiòtica per demostrar que el còmic té una sintaxi pròpia, codis visuals molt complexos i una manera única de segmentar el temps i l’espai a través de la combinació de text i vinyetes.
Va demostrar que autors de la trinxera com Víctor Mora no eren mers artesans de l’entreteniment, sinó creadors de mites contemporanis amb un impacte brutal en la cultura de masses.
Román Gubern no treballa en el buit. El seu gran mèrit és actuar com un pont intel·lectual que connecta la tradició semiòtica de l’Europa continental (Barthes, Benjamin) amb la crítica cultural anglosaxona (Sontag, Berger), aplicant tot aquest bagatge al context històric de la península Ibèrica.
Si col·loquem el pensament de Gubern en diàleg directe amb aquests autors, veiem que no es limita a repetir-los, sinó que expandeix les seves teories cap a l’era digital i la psicologia evolutiva.
Gubern i Sontag: ecologia de la sobreexposició
Tots dos comparteixen una profunda preocupació per com l’allau d’imatges de la societat moderna degrada la nostra consciència, però ho enfoquen des de angles diferents:
Susan Sontag fa una crítica d’arrel ètica i moral. Li preocupa com les imatges de violència o de consum ens anestesien el cor, ens tornen voyeurs passius i bloquegen la nostra capacitat d’empatia política.
Román Gubern porta aquesta preocupació cap a l’ecologia dels mitjans i la neurobiologia. Amb el seu concepte de contaminació icònica (La mirada opulenta), Gubern explica que el problema no és només moral, sinó perceptiu. El nostre cervell, heretat d’un passat evolutiu prehistòric, està col·lapsant davant de l’estímul constant de les pantalles. Sontag parla de l’anestèsia de l’ànima; Gubern, de la saturació del sistema nerviós.
Gubern i Barthes: desmitificació del codi massiu
Roland Barthes i Román Gubern utilitzen el mateix bisturí: la semiòtica. L’objectiu de tots dos és desmuntar la falsa innocència de la cultura de masses.
Roland Barthes analitza com la burgesia utilitza la fotografia i els mitjans per a crear mites (fer passar la ideologia política per una cosa natural). Despulla els codis de la publicitat francesa o de les revistes del seu temps.
Román Gubern agafa aquest mètode i l’aplica a la cultura popular que la universitat menyspreava: el tebeo i el cinema de gènere. Allà on la dictadura franquista veia simple entreteniment infantil, Gubern hi troba estructures narratives complexes i missatges ideològics camuflats. Si Barthes despulla el mite burquès, Gubern despulla el mite de la cultura de consum sota el franquisme i el capitalisme tardà.
Gubern i Berger: la pantalla com a espai ideològic
John Berger i Gubern coincideixen en el fet que la imatge és una eina política per a perpetuar el sistema econòmic.
John Berger (Ways of seeing) demostra que la pintura clàssica i la publicitat ens han educat la mirada per a posseir. Mirem el món com si fos una propietat privada o una mercaderia que podem comprar.
Román Gubern (El simio informatizado) agafa aquesta premissa i analitza com les noves tecnologies han introduït aquesta lògica de mercat dins del nostre espai domèstic. La televisió primer, i els ordinadors després, no són aparells neutres; són autopistes d’imatges dissenyades per a colonitzar el temps d’oci dels ciutadans i transformar-los en consumidors permanents, aïllant-los físicament del seu entorn real.
Gubern i Benjamin: de la còpia mecànica al simulacre digital
Aquesta és, potser, l’expansió històrica més brillant de Gubern respecte a les teories de la primera meitat del segle XX.
Walter Benjamin l’any 1936 es fixava en com la reproducció tècnica (la fotografia i el cinema) destruïa l’aura de l’obra d’art única. Per a Benjamin, la foto era una còpia d’un referent real que existia en el món.
Román Gubern (Del bisonte a la realidad virtual) recull el testimoni de Benjamin i el porta cap al final de la història. Explica que amb l’arribada del píxel, la infografia i la intel·ligència artificial, ja no parlem de reproductibilitat tècnica, sinó de simulació. La imatge digital ja no és la còpia d’un bisó ni d’un astronauta real; és un codi matemàtic que genera una realitat que mai ha existit. L’aura de Benjamin no s’ha destruït: ha estat substituïda per un simulacre perfecte.
En essència, podem dir que Román Gubern agafa el caràcter polític de Berger, la mirada ètica de Sontag, les eines d’anàlisi de Barthes i la perspectiva històrica de Benjamin per a construir una teoria de la imatge total, adaptada a la mutació tecnològica de finals del segle XX i principis del XXI.
Enfilall
Deixa un comentari…