En la dècada de 1960, Roland Barthes, a través d’assaigs com El missatge fotogràfic (1961) i Retòrica de la imatge (1964), va posar les bases de la semiòtica visual. El seu objectiu era desmuntar un dels mites més perillosos de la modernitat: la idea que la fotografia és una veritat transparent i objectiva.
La paradoxa fotogràfica
A diferència d’un dibuix, d’una pintura o del llenguatge escrit (que requereixen un codi o un aprenentatge previ per a ser interpretats), la fotografia sembla captar la realitat de forma directa. Barthes descriu això com una paradoxa estructural: la coexistència de dos missatges en una mateixa imatge.
El missatge denotat (missatge sense codi): És el nivell literal o analògic de la imatge. Si veiem la fotografia d’un home plorant enmig d’unes runes, la denotació ens diu simplement: aquí hi ha un home, unes pedres i unes llàgrimes. És el que Barthes anomena el realisme traumàtic, la pura constatació que allò era allà davant de la lent.
El missatge connotat (missatge amb codi): És el sentit secundari que s’imposa sobre el primer. La ment de l’espectador agafa la denotació i la tradueix en valors culturals, morals o ideològics: aquest home representa la tragèdia humana de la guerra, la vulnerabilitat o la crueltat de l’enemic. Aquesta lectura ja no és universal; depèn dels codis socials i històrics del receptor.
Els sis procediments de connotació
Si analitzem com es construeix aquest segon missatge (la connotació), podem veure que Barthes va identificar sis mecanismes clau que els creadors d’imatges utilitzen de forma conscient o inconscient per a manipular el sentit:
| Procediment | Mecanisme |
|---|---|
| 1. El trucatge | Manipulació directa de la imatge (fotomuntatge, retoc) per a fer passar per real una situació artificial. |
| 2. La pose | L’actitud, la mirada o el gest del subjecte fotografiat que evoca conceptes universals (per exemple, una mare mirant el cel evoca la Pietat clàssica). |
| 3. Els objectes | Elements col·locats deliberadament al voltant del subjecte que funcionen com a inductors d’idees (uns llibres per a denotar intel·lectualitat, o una bandera per a denotar patriotisme). |
| 4. La fotogènia | L’ús tècnic de la il·luminació, el contrast, el gra de la pel·lícula o l’exposició per a embellir o dramatitzar el missatge. |
| 5. L’esteticisme | Composicions que imiten de forma deliberada els codis de la pintura clàssica per a donar a la foto un aire artístic o espiritual. |
| 6. La sintaxi | El sentit que neix de la seqüència o el muntatge de diverses fotografies juntes (l’efecte Kuleshov portat al fotoperiodisme). |
Ancoratge i control del sentit
Barthes va observar que la imatge és inherentment polisèmica, és a dir, que pot transmetre molts significats flotants. Per a evitar que l’espectador interpreti la imatge lliurement, el poder (les agències de premsa, els governs) utilitza el text (el peu de foto o el titular).
Aquesta funció del text s’anomena ancoratge (anchoring). El text funciona com un control que guia la mirada de l’espectador, triant una de les possibles connotacions i descartant totes les altres.
El pont cap a Susan Sontag: de la semiòtica a la geopolítica
Si unim les tesis de Barthes amb les de Susan Sontag, podem veure com l’escriptora nord-americana tradueix aquests conceptes lingüístics en una eina de crítica política radical. Mentre Barthes es fixava en com funcionava la imatge a nivell estructural, Sontag es pregunta: quins efectes morals té aquesta manipulació en la ciutadania?
Sontag alerta que la fotografia es fa servir com una arma política molt potent precisament perquè el públic encara la percep en el seu nivell denotatiu (és una foto, per tant és veritat). Els mitjans aprofiten aquesta il·lusió de transparència per a introduir una connotació ideològica massiva sense que l’espectador se n’adoni. La denotació funciona com a cavall de Troia.
A Regarding the pain of others, Sontag descriu com els diferents bàndols d’un conflicte modifiquen els procediments de Barthes (especialment la pose, els objectes i l’ancoratge del text) per a deshumanitzar l’enemic. Un mateix rostre de dolor pot connotar terrorista vençut o víctima innocent depenent exclusivament de la línia editorial del diari i del peu de foto escollit.
La fotografia ens ofereix la realitat ja digerida. Ens diu què hem de mirar, com ho hem de mirar i, a través del text que l’acompanya, què hem de sentir al respecte.
Susan Sontag
En resum, la desconfiança de Sontag neix directament de la paradoxa de Barthes: en la societat de la informació, la fotografia es converteix en un instrument de control social quan l’espectador confon la realitat captada per la lent (denotació) amb el discurs ideològic que s’ha construït al seu voltant (connotació).
Enfilall
Deixa un comentari…