Susan Sontag (1933–2004) va ser una de les intel·lectuals més influents, crítiques i polifacètiques del segle XX. Assagista, novel·lista, cineasta i activista política, va capgirar la manera d’entendre la cultura de masses, l’art, la fotografia i el dolor humà a la societat contemporània.
La seva gran aportació va ser el gènere de l’assaig cultural, on analitzava fenòmens moderns amb una profunditat filosòfica que fins aleshores només es reservava a l’alta cultura.
- Notes on Camp (1964): El text que la va catapultar a la fama. Sontag hi defineix l’estètica camp (l’amor per l’artifici, la frivolitat, l’exageració i la paradoxa), trencant les barreres tradicionals entre el gust culte i el popular.
- On photography (1977): Una reflexió profunda sobre el paper de la imatge. Sontag argumenta que la sobreexposició a les fotografies pot arribar a anestesiar la nostra capacitat d’empatia i a distorsionar la nostra percepció de la realitat.
- Illness as metaphor (1978): Escrit mentre es tractava d’un càncer de mama, aquest llibre analitza com la societat utilitza els mites i les metàfores per estigmatitzar malalties com el càncer o la tuberculosi, carregant una culpa psicològica afegida sobre els pacients.
- Regarding the pain of others (2003): La seva última gran obra, on reavalua les seves idees sobre la imatge per enfocar-se en com rebem les representacions de la guerra i el patiment aliè a través dels mitjans de comunicació.
El compromís polític i cultural
Sontag es va negar a ser una intel·lectual de despatx i va preferir implicar-se directament en els grans conflictes del seu temps:
Va viatjar a Vietnam en plena guerra per oposar-se obertament a la política exterior del govern dels Estats Units, i durant el setge de Sarajevo, l’any 1993, va viatjar a la ciutat assetjada per dirigir una representació d’Esperant Godot de Samuel Beckett a la llum de les espelmes, com un acte de solidaritat i resistència cultural.
Va presidir el PEN American Center, des d’on va defensar aferrissadament la llibertat d’expressió d’escriptors perseguits arreu del món.
La veritat és sempre una cosa que s’està suggerint, no una cosa que ja se sap.
Sobre la fotografia
On photography (1977) no és un manual tècnic sobre com fer fotos, sinó un dels tractats filosòfics i crítics més profunds que s’han escrit mai sobre el poder de la imatge en la societat moderna. Es tracta d’una col·lecció de sis assaigs on Susan Sontag dissecciona com la càmera ha canviat la nostra relació amb la realitat, la memòria i el dolor dels altres.
Dins la caverna de Plató: la il·lusió de coneixement
Sontag comença el llibre al·ludint al cèlebre mite de Plató. Argumenta que les fotografies no són la realitat, sinó ombres d’aquesta. El problema és que la societat moderna consumeix aquestes imatges com si fossin la veritat absoluta. Tenim la il·lusió de conèixer el món simplement perquè en guardem una col·lecció d’imatges, convertint la realitat en una mercaderia visual.
La càmera com a arma i apropiació
Una de les teories més cèlebres de l’assaig és que l’acte de fotografiar implica una certa violència gràfica. Sontag fa notar com el mateix llenguatge fotogràfic està impregnat d’un vocabulari bèl·lic:
- Carreguem la càmera (load).
- Apuntem o enfoquem l’objectiu (aim).
- Disparem (shoot).
Fotografiar és apropiar-se de la cosa fotografiada. Significa establir amb el món una relació que sembla una forma de coneixement i, per tant, una forma de poder.
Avui la tecnologia ho ha reduït a apuntem i disparem, però és el mateix llenguatge.
Anestèsia moral i consum del dolor
Sontag adverteix sobre els perills de la sobreexposició a imatges de guerra, fam i crueltat. Afirma que quan veiem constantment fotografies de fets horrorosos, la nostra capacitat de commoure’ns o d’actuar políticament disminueix. Les imatges, en lloc de despertar la nostra consciència, ens acaben anestesiant per saturació.
El turisme i l’ansietat de viatjar
En l’obra també s’analitza la fotografia com una eina de defensa social. Explica que el turisme modern s’ha convertit en una compulsió per fer fotos: la gent viatja per acumular imatges que demostrin que han estat allà. Per a les societats industrialitzades, addictes a la productivitat, fer fotos funciona com un substitut de la feina durant les vacances; ajuda a calmar l’ansietat de no estar produint res.
Tot i que es va publicar l’any 1977 (molt abans de l’arribada d’Internet, de les càmeres digitals o dels telèfons intel·ligents), el text de Sontag sembla escrit exactament per a la nostra època. Si estenem les seves reflexions a xarxes socials com Instagram o TikTok, veiem que la seva teoria de l’ansietat per registrar la realitat en comptes de viure-la és més vigent que mai.
Davant el dolor dels altres
L’any 2003, vint-i-sis anys després de On photography, Susan Sontag va publicar Regarding the pain of others (Davant el dolor dels altres). Aquest llibre, l’últim assaig que va escriure en vida, funciona com una rectificació i una profunda autocrítica de les seves pròpies teories de joventut.
L’experiència directa de Sontag en zones de conflicte, especialment durant el setge de Sarajevo als anys noranta, li va fer veure que la seva teoria de 1977 sobre l’anestèsia moral s’havia quedat curta o era massa cínica.
La dessensibilització en dubte
On photography, 1977: Afirmava que veure imatges de crueltat de manera repetida ens tornava insensibles i ens feia perdre la capacitat d’empatia.
Regarding the pain of others, 2003: Sontag fa marxa enrere. Argumenta que la saturació d’imatges no ens torna necessàriament apàtics. El problema no és la imatge en si, sinó la nostra impotència. Quan l’espectador sent que no pot fer res per aturar la guerra, la ment es protegeix a través de la distracció o el distanciament, però l’impacte emocional de la imatge inicial continua sent real.
El dret de les víctimes a ser vistes
A Sarajevo, Sontag va comprovar que les víctimes dels bombardejos no veien els fotoperiodistes com a depredadors o vampirs de l’espectacle (com deia la seva teoria de l’apropiació). Al contrari: els ciutadans assetjats volien que els fessin fotos. Per a ells, la presència de les càmeres era l’única prova que el món no els havia oblidat del tot i una denúncia internacional contra els seus agressors.
La foto com a invitació a pensar, no com a resposta
Sontag reconeix el 2003 que una fotografia de guerra té un poder limitat però indispensable. La imatge no pot explicar les causes polítiques d’un conflicte (per a això encara necessitem el text i la història), però funciona com una descàrrega elèctrica: un cop de puny a la consciència que ens obliga a començar a fer-nos preguntes.
La denúncia del privilegi de l’espectador
En aquesta darrera etapa, Sontag desplaça la culpa del fotògraf cap a l’espectador. Ens adverteix que mirar el patiment dels altres des de la comoditat del nostre sofà, sense fer res més, ens pot fer creure erròniament que som bons o compassius només pel fet de commoure’ns davant la pantalla.
Establir una compassió de sofà davant les imatges de dolor de països llunyans pot ser una forma de tancar els ulls davant la nostra pròpia complicitat en els sistemes que provoquen aquests horrors.
En essència, Sontag madura el seu discurs: ja no culpa la tecnologia ni la saturació de mitjans, sinó la falta de voluntat política i el refugi còmode que el primer món troba en el paper d’espectador protegit.
Enfilall
Deixa un comentari…