La contemporització (appeasement o pacificació) amb el feixisme consisteix a fer concessions polítiques, territorials o socials a moviments o règims autoritaris, sovint amb arguments de tipus s’ha de comprendre que…, amb l’esperança d’apaivagar-los, integrar-los o evitar un conflicte major, fet que històricament només ha servit per enfortir-los.
Pacte de Múnic (1938): Regne Unit i França van cedir la regió txecoslovaca dels Sudets a Hitler a canvi d’una promesa de pau, sacrificant la sobirania de Txecoslovàquia i accelerant la Segona Guerra Mundial.
Tolerància davant la re-militarització de Renània i l’Anschluss (1936-1938): Les potències europees no van intervenir quan l’Alemanya nazi va violar el Tractat de Versalles ocupant la zona desmilitaritzada de Renània ni quan va annexar Àustria.
Comitè de No-Intervenció a la Guerra Civil Espanyola (1936): Les democràcies occidentals van bloquejar l’ajuda a la República per evitar l’escalada, mentre l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista van enviar tropes i armament massiu a Franco sense cap sanció efectiva.
Invasió italiana d’Etiòpia (1935): La Societat de Nacions i les potències europees van aplicar sancions residuals a la Itàlia de Mussolini per no alienar-lo diplomàticament, permetent la conquesta violenta del país africà.
Lliurament del poder a Mussolini i Hitler (1922 i 1933): A nivell intern, les elits liberals i conservadores d’Itàlia i Alemanya van integrar el feixisme als seus governs pensant que el podrien moderar o utilitzar contra l’esquerra, facilitant la destrucció de la democràcia des de dins
Actualment, contemporitzar amb el feixisme s’amplia amb l’actitud de transigir, tolerar, relativitzar o pactar amb ideologies, discursos o actors d’extrema dreta o feixistes per motius d’oportunisme polític, càlcul electoral o comoditat social. Aquesta pràctica no es manifesta generalment com un suport obert a les dictadures del segle XX, sinó com una normalització progressiva de les seves idees i formes en la política democràtica quotidiana.
Mecanismes actuals de contemporització
Avui la contemporització no sol ser una aliança ideològica explicita, sinó una cessió d’espai tàctica i cultural que es produeix a través de diversos canals:
Blanquejament mitjançant pactes de govern: Partits de la dreta tradicional o del centre integren la nova extrema dreta en coalicions municipals, regionals o estatals per tal d’assolir o mantenir el poder. Això converteix propostes que abans eren marginals o inacceptables en polítiques públiques oficials.
Assumpció de l’agenda i el marc discursiu: Per por a perdre votants, partits progressistes o liberals adopten el llenguatge i les prioritats de l’extrema dreta (en matèria d’immigració, seguretat, drets de minories o seguretat jurídica). Aquest fenomen fa que la posició extrema esdevingui el centre del debat.
Falsa neutralitat mediàtica: L’aplicació d’una equidistància superficial en mitjans de comunicació, on es tracta la violència de discurs, la xenofòbia o la desinformació com a simples opinions respectables o llibertat d’expressió, posant-les al mateix nivell que els drets humans o els fets científics.
Relativisme històric i revisionisme: Minimitzar els crims dels règims feixistes passats o equiparar-los a moviments democràtics de transformació social per generar una dessensibilització de l’opinió pública.
Causes de la contemporització actual
Aquest fenomen no és accidental; respon a una sèrie de crisis estructurals de les societats postindustrials:
Inseguretat econòmica i precarització: La pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes i treballadores genera un malestar que la política institucional sovint no sap resoldre, facilitant que les elits contemporitzin amb discursos que culpen els de fora (immigrants, minories) en lloc de revisar el sistema econòmic.
Oportunisme i curtterminisme electoral: La priorització dels resultats electorals immediats per sobre de la preservació de la salut democràtica a llarg termini.
Consens contra el comú: En certs sectors econòmics i de poder, el feixisme o l’extrema dreta es veu com un mal menor o un fre acceptable davant de moviments de redistribució de la riquesa o transformació social profunda.
Conseqüències per al sistema democràtic
Contemporitzar amb aquests moviments té un efecte d’erosió gradual, conegut sovint com la teoria de la finestra d’Overton (el desplaçament del que és acceptable dir o fer):
Degradació dels drets fonamentals: Les cessions inicials en discurs acaben convertint-se en retallades reals de drets per a col·lectius vulnerables.
Desmantellament de les eines de control: Un cop al poder o amb capacitat d’influència, aquests actors busquen feblement o obertament erosionar la independència judicial, la llibertat de premsa i el teixit associatiu.
La paradoxa de la tolerància
Segons la formulació de Karl Popper, si una societat és tolerant sense límits, la seva capacitat de ser tolerant finalment serà destruïda pels intolerants. Contemporitzar implica renunciar a establir la línia vermella defensiva de la mateixa democràcia.
El concepte descriu una contradicció aparent però fonamental en la construcció i protecció de les societats democràtiques. Es pot resumir en una premissa clara: si una societat és tolerant sense límit, la seva capacitat de ser tolerant finalment serà destruïda pels intolerants.
Per tant, Popper argumenta que, per mantenir una societat tolerant, aquesta ha de ser intolerant amb la intolerància.
Els matisos sovint oblidats de Popper
Popper no defensava la supressió immediata dels discursos intolerants. La seva formulació inclou condicions molt específiques per a l’ús de la coacció o la prohibició:
El diàleg primer: Món i debat racional s’han d’esgotar sempre com a primera línia de defensa. Mentre sigui possible contrarestar idees intolerants amb arguments lògics i l’opinió pública les pugui respondre, la prohibició no és necessària.
El punt de ruptura: La intolerància s’ha de suprimir quan els seus actors es neguen a debatre en termes racionals, renuncien a la lògica, demanen als seus seguidors que responguin amb la violència o prohibeixen als seus adeptes escoltar arguments racionals per considerar-los enganyosos.
Aplicació al debat actual
En el debat polític contemporani sobre com gestionar l’ascens de l’extrema dreta i els moviments neofeixistes, la paradoxa de Popper s’utilitza com l’argument central contra la tàctica de contemporitzar o normalitzar.
Crítica al liberalisme ingenu i l’equidistància
El liberalisme procedimental sovint defensa que totes les idees s’han de permetre en el mercat lliure d’idees i que la democràcia ha de ser un marc completament neutral. Popper adverteix que aquesta posició és un suïcidi institucional: tractar actors que busquen erosionar el sistema democràtic com a jugadors legítims en igualtat de condicions els dona les eines per destruir el sistema des de dins.
Ús d’eines democràtiques contra la democràcia
L’extrema dreta actual rarament es presenta amb un discurs obertament antidemocràtic d’entrada. Utilitza la llibertat d’expressió, el dret d’associació i el sistema electoral per accedir a les institucions. Un cop dins, inicia un procés d’erosió gradual (deslegitimació dels mitjans de comunicació, pressió sobre la independència judicial, retallada de drets a minories). Popper assenyala que tolerar aquest procediment per respecte a les regles condueix directament a la fi de les mateixes regles.
El límit del debat racional en l’era de la postveritat
Segons el criteri de Popper, la línia vermella s’activa quan un actor renuncia al debat racional. En el context actual, l’ús massiu de fake news, teories de la conspiració, la desinformació dirigida i la invalidesa dels fets científics o empírics compleixen el requisit de Popper: no es pot combatre amb el diàleg racional a qui ha decidit abandonar les regles de la raó.
Tensions i dilemes d’aplicació pràctica
Tot i la claredat del concepte, la seva aplicació pràctica planteja grans reptes a les democràcies actuals:
Perill d’autoritarisme de resposta: Definir qui és l’intolerant pot ser utilitzat pel mateix poder per il·legalitzar o silenciar la dissidència política legítima.
Cordó sanitari vs. victimització: Veus crítiques argumenten que la prohibició o l’exclusió directa pot victimitzar aquests moviments i augmentar el seu atractiu entre la població desencantada amb el sistema.
La lliçó central de Popper per al debat actual és que la democràcia no és un marc passiu, sinó una estructura defensiva que requereix establir línies vermelles clares abans que els actors intolerants adquireixin el poder suficient per abolir la tolerància.
Deixa un comentari…