El repte actual ha deixat de ser un problema purament tecnològic o ontològic (saber si una imatge és real o fabricada) per convertir-se en un desafiament profundament psicològic i cultural. En l’ecosistema actual, l’origen de la imatge ha passat a un segon terme. El que realment importa és la seva funció narrativa i com interacciona amb les nostres creences.
Cap a la postveritat: de l’ontologia a la psicologia
La imatge digital ja no funciona com una prova de la realitat, sinó com un espill dels nostres propis desitjos i temors. Això es fonamenta en dos mecanismes clau:
Emoció per sobre de verificació: Una imatge ja no es consumeix com una evidència jurídica del que ha passat, sinó com un estímul emocional. Si una imatge (encara que sigui simulada o falsa) s’ajusta als nostres valors o prejudicis, el nostre cervell la dona per bona de manera instantània perquè valida la nostra identitat.
El mapa mental propi com a filtre d’exclusió: Vivim en una època de saturació informativa. Per a sobreviure a aquesta allau sense col·lapsar, el nostre mapa mental actua com un duaner: tot allò que coincideix amb el que ja pensem rep el visat d’entrada immediat; tot allò que contradiu el nostre mapa es descarta automàticament titllant-ho de manipulació de l’enemic.
Roland Barthes i el triomf de la connotació absoluta
Si recuperem la paradoxa de Barthes, avui dia el missatge denotat (la constatació física de la realitat) gairebé ha deixat d’importar. La imatge és purament connotació. Ja no mirem una foto per veure què mostra, sinó per veure quin relat justifica. La imatge s’ha convertit en una eina per a refermar el mite personal i col·lectiu de cadascú.
Susan Sontag i la militància de la mirada
A Regarding the pain of others (2003), Sontag ja va albirar aquest problema amb una lucidesa aclaparadora. Va explicar que, davant d’una mateixa fotografia de guerra on es veuen cadàvers, un bàndol hi veurà la prova dels crims de l’enemic, mentre que l’altre bàndol hi veurà una posada en escena o un atac justificat. Sontag deia de manera contundent:
L’hàbit de veure-hi críticament es troba completament supeditat a la nostra militància política.
La imatge, per tant, no té el poder de canviar el nostre mapa del món; és el nostre mapa del món el que decideix el significat de la imatge.
Román Gubern i les tribus visuals
Gubern, a La mirada opulenta, explicava que la contaminació icònica ens empeny a buscar refugis cognitius ràpids. En lloc de mirar el món en la seva complexitat, ens agrupem en comunitats de creença (el que avui anomenem cambres d’eco a les xarxes socials). Dins d’aquestes tribus, les imatges funcionen com a banderes: serveixen per a cohesionar el grup i dir nosaltres tenim raó, actuant com a veritables totems identitaris.
El vertigen de la iconografia a la carta
El gran perill de l’era actual és que la tecnologia de simulació s’ha trobat amb una societat que, psicològicament, ja estava desitjant no haver de preocupar-se per la veritat factual. L’amenaça real no és que ens enganyin amb imatges falses, sinó que estem desitjant ser enganyats sempre que l’engany ens doni la raó i ens mantingui confortables dins del nostre mapa mental.
Hem passat de l’era de la postveritat a una era de nihilisme visual absolut en una actualització digital del cèlebre aforisme de Friedrich Nietzsche (No, precisament els fets no existeixen, només les interpretacions), però portada a una escala de consum massiu a través de les pantalles i els algorismes.
La imatge es considera no fiable, fàcilment manipulable i s’ha imposat la cultura de que no hi ha veritats, nomes relat. Quan la societat assumeix de manera generalitzada que la imatge ja no és fiable (perquè qualsevol pot fabricar un deepfake versemblant o generar una escena des del buit), es produeix un efecte paradoxal que canvia per complet el tauler de joc.
Immunitat cognitiva a la carta
El fet que les imatges ja no es considerin una prova objectiva no ha fet que siguem més prudents; al contrari, ens ha dotat d’una immunitat cognitiva total. Si algú ens mostra una fotografia o un vídeo que demostra una veritat incòmoda per a la nostra ideologia, tenim la coartada perfecta per a descartar-la immediatament: això està manipulat, és un fake, està fet amb intel·ligència artificial.
La pèrdua de credibilitat de la imatge es converteix en l’escut perfecte per a protegir el nostre mapa del món de qualsevol contacte amb la realitat factual.
El pas de la veritat factual a la veritat simbòlica
Com que acceptem que tot és relat, hem començat a jutjar les imatges no per la seva veracitat històrica (si allò va passar de veritat), sinó per la seva veracitat simbòlica (si allò representa la idea en la qual creiem).
Si circulen imatges simulades d’una catàstrofe o d’un escàndol polític del bàndol contrari, molta gent les comparteix a les xarxes sabent perfectament que poden ser falses, sota la premissa de: potser la foto no és real, però el que explica és veritat. La imatge ja no funciona com un document, sinó com una metàfora visual al servei d’una trinxera.
La fi de l’àrbitre comú
Històricament, la fotografia (malgrat les manipulacions que Barthes o Sontag ja denunciaven) funcionava com un àrbitre d’última instància. Un vídeo domèstic o una instantània d’un corresponsal de guerra podien sacsejar l’opinió pública perquè existia un consens mínim que allò compartit era un reflex del real.
En trencar-se aquest consens, s’elimina la possibilitat d’un terreny de joc comú. Ja no podem discutir sobre els fets perquè els fets han estat prèviament dissolts en la retòrica del relat de cada comunitat.
La paradoxa de Joan Fontcuberta
Aquest panorama ens fa retornar de manera inevitable a Joan Fontcuberta. El seu propòsit original als anys vuitanta i noranta era eminentment lloable i pedagògic: ensenyar-nos a desconfiar de les imatges perquè fóssim ciutadans més lliures, crítics i difícils de manipular per part del poder.
La ironia del present és que el món ha esdevingut completament fontcubertià, però de la pitjor manera possible. La desconfiança que ell proposava com un exercici d’alliberament intel·lectual s’ha transformat en un cinisme mandrós on, com que cap imatge és veritat, tot està permès i només guanya qui dissenya el relat més seductor.
Enfilall
Deixa un comentari…