O com les dretes proven de salvar els papers acusant qualsevol que passi de la destrossa que elles mateixes han provocat. Determinades famílies polítiques són més propenses a narratives conspiratives, una qüestió que té molt a veure en com cada corrent ideològic construeix la seva visió de la realitat i explica el canvi social.
La necessitat d’un mapa i el buit analític
El marxisme, per exemple, proporciona un marc analític extremadament estructurat (materialisme històric). Les crisis econòmiques, la pobresa o la precarietat no s’atribueixen a la maldat individual o a un pla secret, sinó a dinàmiques estructurals impersonals (la caiguda tendencial de la taxa de guanys, la contradicció capital-treball, la necessitat d’expansió del capital). El culpable no és una persona a l’ombra, sinó una lògica sistèmica.
El liberalisme clàssic i el seu derivat neoliberal expliquen el món a través d’un ordre espontani del mercat, la llibertat individual i els incentius econòmics. Tot i que sovint simplifica la complexitat social reduint-la a mèrit individual o fallides puntuals de regulació, ofereix un relat teleològic: el progrés material a través de la llibertat de comerç.
A cap de carrer, opera com una coartada moral i una teologia secular del mercat que, sota la retòrica de la llibertat individual i l’eficiència, justifica un sistema d’extracció de riquesa i despossessió a favor de les elits financeres. A la pràctica, utilitza dogmes com l’esmentat mèrit o l’ordre espontani (natural segons la doctrina) per criminalitzar la pobresa, justificar la destrucció de drets laborals i socials, i exigir un Estat fort que socialitzi les pèrdues del capital privat mentre blinda el benefici dels voltors financers i corporatius.
El conservadorisme, per la seva banda, s’ha basat històricament en la defensa de la tradició, la jerarquia natural, l’autoritat i els valors morals comunitaris. No és una teoria econòmica sistemàtica, sinó una disposició o una ètica. Quan la modernitat líquida, la globalització econòmica, la digitalització o els canvis culturals (feminisme, drets LGTBI, secularització) destrueixen aquest ordre, el conservadorisme tradicional es troba amb un buit teòric: com expliques que el teu món s’esfondri si no tens una teoria de l’economia política global? És aquí on la conspiració actua com a substitut analític.
Umberto Eco: el pla intel·ligent darrere del caos
Com assenyalava brillantment Umberto Eco a El pèndol de Foucault, la ment humana (i especialment el pensament màgic o mitològic) detesta el buit, l’atzar i la complexitat caòtica de la història.
Substitució de l’estructura pel subjecte: Acceptar que el món canvia per forces impersonals, descentralitzades i ingovernables (com els fluxos financers globals o la transformació tecnològica) genera angoixa i impotència. En canvi, inventar un autor intel·ligent darrere de tot (un grup de conspiradors, una elit secreta, un govern a l’ombra) retorna el control narratiu al subjecte: si hi ha un enemic concret, hi ha un pla, i per tant, el problema té solució (desemmascarar-lo o combatre’l). Aquest mecanisme ha generat darrerament l’eslògan neoliberal el sistema no funciona bé, la culpa es de l’esquerra.
Pensament hermètic: Eco descrivia com la lògica conspirativa connecta amb el hermetisme antic, on tot està connectat amb tot, res és accidental i qualsevol símbol o dades es poden llegir com a pistes d’un complot. La dreta radicalitzada actual ha adoptat aquesta estructura mental de manera massiva.
La contradicció interna del conservadorisme contemporani
Actualment es dona un xoc entre el conservadorisme cultural i el neoliberalisme econòmic. Aquesta contradicció és una bomba de rellotgeria psicològica i política.
Durant dècades, les dretes polítiques han defensat el lliure mercat globalitzat, la desregulació i la destrucció de les fronteres econòmiques. Tanmateix, el mercat lliure és el major dissolvent de tradicions de la història de la humanitat: deslocalitza indústries, destrueix comunitats locals, mercantilitza les relacions humanes i homogeneïtza cultures.
Quan el votant conservador de classe treballadora o mitjana pateix els estralls d’aquesta desindustrialització o pèrdua d’estatus, es troba amb una dissonància cognitiva insuportable: el sistema econòmic que defensa la dreta política és el que està destruint el meu mode de vida.
Per resoldre aquesta contradicció sense qüestionar el dogma capitalista de lliure mercat, apareix la conspiració: la culpa no és del capitalisme global ni del mercat, sinó d’una conspiració política (el marxisme cultural, les agendes supranacionals de l’elit o l’ONU). Així, es desvia l’atenció de l’economia política cap a la guerra cultural.
Matisos crítics i límits
Cal introduir alguns matisos importants per evitar simplificacions:
Encara que avui dia el fenomen està hipertrofiat en l’extrema dreta (QAnon, teories sobre el Gran Reemplaçament, negacionismes climàtics o sanitaris), el pensament conspiranoic no és monopoli del conservadorisme.
En sectors de l’esquerra alternativa o radical també apareixen narratives de tipus conspiratiu, com ara la creença en poders ocults omnipotents (la mà negra perpètua de la CIA a tot arreu, el control absolut d’una oligarquia financera inamovible que mai comet errors, o teories de manipulació total de la voluntat popular per part dels mitjans de comunicació de massa).
La diferència rau en el contingut: l’esquerra sol decantar-se pel poder del capital o l’imperialisme, mentre que la dreta tendeix cap a la subversió cultural i moral (la pèrdua de la jerarquia tradicional).
I el populisme funciona com a catalitzador. Més enllà de ser una característica innata del conservadorisme clàssic (que no vol dir que tots els conservadors son conspiranoics), el fenomen actual s’explica pel populisme de dretes. El populisme simplifica el món en una dicotomia moral: el poble pur contra l’elit corrupta. Per definició, el populisme necessita una narrativa de traïció deliberada per mobilitzar masses.
El conservadorisme i especialment l’extrema dreta contemporània pateixen una vulnerabilitat estructural davant la teoria de la conspiració perquè, en renunciar a una anàlisi materialista o sistèmica de les relacions econòmiques (pròpia del marxisme), necessiten un relat extern que expliqui per què el món real s’allunya tant del seu passat mític idealitzat. Quan la realitat socioeconòmica es torna incomprensible o dolorosa, la conspiració es converteix en el marxisme dels estúpids (com s’ha qualificat històricament l’antisemitisme i altres teories de la conspiració de dretes): una manera simplista i de trinxera d’intentar explicar el funcionament del poder global.
Deixa un comentari…