Quan figures com Caietana Álvarez de Toledo reclamen refundar l’ordre liberal, plantegen la necessitat de rescatar, enfortir i actualitzar els principis de la democràcia liberal clàssica, o és més aviat un rearmament ideològic per protegir un model estructuralment esgotat?
Què vol dir refundar l’ordre liberal?
1. Defensa de les institucions i l’ordre
El liberalisme no pot existir sense un estat de dret fort i unes regles estables. Segons ells, no hi ha llibertat sense ordre ni ordre sense autoritat. Refundar aquest ordre implica combatre el deteriorament institucional, l’erosió de la separació de poders i la instrumentalització de les lleis o de les institucions de l’Estat per interessos partidistes.
2. Contrarestar populismes i nacionalismes
En l’escenari espanyol, també es vincula la defensa de l’ordre liberal a una oposició frontal contra:
Nacionalismes i independentismes: Als quals s’acusa de trencar la igualtat de la ciutadania davant la llei i de fragmentar la unitat constitucional. Com tothom sap, l’espanyolisme no es un nacionalisme i queda exclòs de l’oposició.
Aliats i models esquerrans o populistes: Advertint contra corrents polítics que, a parer seu, polaritzen la societat, debiliten l’economia de mercat o imiten models que consideren nocius per a les llibertats individuals.
3. Respondre a la crisi de la globalització i d’Occident
A escala global, quan els sectors liberals conservadors parlen de crisi de l’ordre liberal (forjat majoritàriament després de la Segona Guerra Mundial), es refereixen al replegament de la democràcia enfront de l’auge dels autoritarismes, la inestabilitat geopolítica i la crisi dels valors occidentals tradicionals (com la llibertat d’expressió, el mèrit individual i la igualtat jurídica). Refundar-lo significa, en aquest sentit, tornar a defensar aquests valors sense complexos i passar de la resistència a l’ofensiva.
La crida és, aparentment, una apel·lació a rearmar ideològicament la dreta i el constitucionalisme, exigint un Estat ferm que garanteixi la llei, freni les concessions als socis nacionalistes i reafirmi els principis clàssics de la democràcia representativa enfront del que anomenen caos institucional. Però cal anar més enllà del relat oficial i connectar la crisi de la democràcia liberal amb el seu pecat original: l’abraçada acrítica del neoliberalisme.
El pecat original: el dogma neoliberal i la fallida material
El gran error de càlcul de l’ordre hegemònic posterior a la Guerra Freda no va ser una simple pèrdua de caràcter o una covardia burocràtica de les seves elits, sinó la submissió total al dogmatisme neoliberal des de finals del segle XX, amb Reagan i Thatcher al capdavant, i posteriorment assumit en bona part per la socialdemocràcia.
Es va assumir cegament que el lliure mercat era capaç d’autoregular-se de manera perfecta, que qualsevol intervenció de l’Estat era ineficient, i que la globalització financera desregulada portarien prosperitat universal i un creixement infinit. En lloc d’això, es van precaritzar les classes mitjanes i treballadores a Occident, es van desindustrialitzar regions senceres i es va culminar en la gran estafa del 2008. El dogma neoliberal va fer fallida moralment: es van rescatar bancs amb diners públics mentre es retallaven drets socials (socialisme per als rics, capitalisme salvatge per a la resta).
Figures com Álvarez de Toledo eviten assenyalar aquest fracàs econòmic estructural perquè formen part de la tradició que ho va defensar. Atribuir la crisi a una manca de determinació dels líders o a la covardia és una manera d’evitar l’única pregunta incòmoda: per què el model econòmic ha deixat de funcionar per a la majoria social?
La trampa de la guerra cultural: qui reparteix les cireres?
Davant la impossibilitat de defensar els resultats materials del neoliberalisme, la refundació liberal i les branques més fanàtiques de la dreta recorren sistemàticament a la confrontació identitària. Plou sobre mullat quan es parla de combatre l’hegemonia de l’esquerra o de l’agenda woke:
Els debats sobre la superestructura cultural (identitats, sensibilitats, polèmiques ideològiques) inunden les portades i les xarxes socials. És una distracció perfecta i estèril. Mentrestant, a l’estructura econòmica real, la concentració de la riquesa creix, els preus de l’habitatge expulsen els joves del mercat i la precarietat laboral es normalitza.
Atiar la guerra cultural serveix per mobilitzar emocionalment l’electorat a través de la por i la indignació. Assenyalar constantment l’hegemonia cultural de l’esquerra o els perills del marxisme cultural serveix per mobilitzar emocionalment el seu electorat a través de la por i la indignació, evitant haver de respondre a preguntes incòmodes sobre fiscalitat real, regulació dels oligopolis o distribució de la renda. El gran beneficiari d’aquesta polarització permanent no és cap ideologia progressista, sinó el gran capital, que pot continuar operant amb baixa fiscalitat per a les grans fortunes i desregulació mentre la ciutadania es desgasta en trinxeres estèrils.
Què significa realment passar a l’ofensiva?
Quan la dreta liberal-conservadora demana passar de la resistència a l’ofensiva, no proposa solucions per a l’habitatge, els salaris baixos o la precarietat. En la pràctica, davant la crisi econòmica i social del model s’activa una doble resposta: d’una banda, s’utilitza la guerra cultural i la batalla contra l’hegemonia d’esquerres com a element de distracció, mentre que, de l’altra, l’objectiu real es concentra a protegir el marc socioeconòmic del capital, l’enduriment de l’autoritat institucional i de l’Estat penal o normatiu (l’ordre no com a garantia de benestar col·lectiu, sinó com a fermesa policial, jurídica i institucional per mantenir a ratlla qualsevol temptativa d’intervencionisme econòmic real), i la defensa de la desigualtat sota l’excusa del mèrit individual.
La crida a refundar l’ordre liberal no és una rectificació, sinó un exercici de supervivència ideològica. Com que el sistema que defensen ha generat una fallida material tan evident que ja no es pot camuflar amb el discurs triomfalista del lliure mercat, recorren a l’erosió cultural i a l’enduriment de l’autoritat. El sistema que defensen ha generat una fallida material tan evident que ja no es pot tapar amb el discurs del mèrit i la llibertat de mercat.
Un cop més, una operació de distracció a gran escala: brandar la bandera de la llibertat i de l’ordre institucional per evitar que es qüestioni qui es beneficia realment de la distribució de la riquesa.
Deixa un comentari…