Des de l’òptica de l’anàlisi geopolítica realista que fa el llibre, l’OTAN i el bloc occidental mai van tenir la intenció real d’integrar Rússia. L’acostament dels anys 90 i principis dels 2000 no va ser un camí cap a la fusió, sinó un exercici de contenció i gestió d’una Rússia debilitada. Els motius pels quals Occident no volia (ni podia) integrar-la es resumeixen en tres punts clau:
Pèrdua d’hegemonia de Washington
Si Rússia hagués entrat a l’OTAN, ho hauria fet sota la condició de ser un igual, exigint capacitat de decisió i dret a veto en l’arquitectura de seguretat europea. Això hauria diluït per complet el control absolut que els Estats Units exercien (i exerceixen) sobre l’aliança. Per a Washington, era molt més pragmàtic mantenir una OTAN on ells dictessin les normes i Rússia fos el veí a vigilar, en lloc d’un soci amb dret a veu a la taula de decisions.
L’OTAN necessitava una raó de ser
Amb la dissolució de la Unió Soviètica i el Pacte de Varsòvia, l’OTAN es va quedar formalment sense l’enemic contra el qual havia estat creada. Integrar Rússia hauria significat la mort definitiva de l’OTAN com a aliança militar de bloc i la seva transformació en una organització política tipus l’ONU o l’OSCE. Per al complex militar-industrial occidental i per a l’estratègia dels EUA, dissoldre l’eina més potent de projecció de poder a Europa no era una opció.
L’estratègia de la Rússia subordinada
El llibre reflecteix que la visió d’Occident durant l’era de Boris Ieltsin era que Rússia s’havia de limitar a acceptar les regles del joc de la globalització liberal, obrir els seus mercats i assumir un paper geopolític secundari. Quan Vladímir Putin arriba al poder i l’economia russa es recupera gràcies als alts preus del petroli i el gas, Moscou comença a exigir respecte a les seves pròpies línies vermelles. És en aquest moment quan Occident accelera l’ampliació de l’OTAN cap a l’est (2004), evidenciant que la prioritat era aprofitar la debilitat russa per guanyar terreny, no pas construir un espai de seguretat compartit.
Tot i al promesa de no expansió cap a l’Est, Occident va ignorar completament les línies vermelles. Les successives onades d’ampliació de l’OTAN (1999 amb Polònia, Hongria i Txèquia; i especialment la de 2004 amb les repúbliques bàltiques, Romania i Bulgària) van col·locar l’aliança militar a les mateixes portes de Rússia.
Quan Putin va plantejar la integració russa, la resposta d’Occident mai va ser un no rotund, sinó una evasiva calculada. Es va dir a Rússia que s’ho havien de pensar o que havia de seguir els mateixos canals burocràtics que països petits, forçant Moscou a posar-se a la cua.
Occident argumentava que l’OTAN s’havia convertit en una aliança purament defensiva i democràtica que no amenaçava ningú. No obstant això, les accions militars dels anys 90 i 2000 van desmentir aquest relat als ulls de Moscou:
Bombardeig de Iugoslàvia (1999): L’OTAN va atacar un aliat històric de Rússia (Sèrbia) sense l’autorització del Consell de Seguretat de l’ONU, saltant-se la legalitat internacional.
Invasió de l’Iraq o intervenció a Líbia: Van demostrar a Rússia que el bloc occidental utilitzava la força per provocar canvis de règim al món quan li convenia.
La constatació final que Occident ignorava la seguretat russa va arribar a la Cimera de Bucarest de 2008, on l’OTAN va obrir oficialment la porta a la futura incorporació d’Ucraïna i Geòrgia. Per a l’estratègia de seguretat de Moscou, un país com Ucraïna integrat a l’OTAN suposava una amenaça existencial inacceptable (pèrdua del tap de seguretat territorial).
Per a l’OTAN, Rússia era massa gran, massa orgullosa històricament i massa autònoma per ser integrada com un membre submís més (com es va fer amb els països de l’antic bloc de l’Est). Davant el dilema de reformar l’aliança per encabir-hi Rússia o mantenir el bloc sota lideratge nord-americà i expandir-lo, Occident va triar clarament la segona opció.
La ruptura de les línies vermelles i l’expansió de l’OTAN cap a l’Est van alliberar els àngels del gran riu: la diplomàcia i la contenció varen fracassar obrint camí a forces geopolítiques soterrades que condueixen directament a la ruptura de l’arquitectura de seguretat europea i al xoc de blocs.
Enfilall
Deixa un comentari…