A la seva obra La gran grip (The Great Influenza), sobre l’epidemia de grip espanyola1 de 1918 a 1920, John M. Barry descriu un dels episodis més decisius i debatuts de l’epidèmia: com l’estat de salut de Woodrow Wilson durant la Conferència de Pau de París va alterar el curs geopolític del segle XX influint en el Tractat de Versalles.
El vespre del 3 d’abril de 1919, a París, Wilson va caure malalt de sobte amb una febre de 40,3 °C, una tos violenta, dificultat per respirar i dolors gastrointestinals aguts.
El seu metge personal, el contraalmirall Cary Grayson, va intentar amagar la situació a la premsa afirmant que el president patia un refredat intens per la pluja. Tanmateix, en privat, Grayson va confessar a amics propers que Wilson estava greument malalt i que temia per la seva vida. La soca del virus durant aquesta tercera onada de la pandèmia atacava agressivament el sistema nerviós central.
Símptomes neurològics i paranoia
Barry descriu un canvi sobtat i profund en la personalitat de Wilson a mesura que la febre remetia. El president, conegut per la seva ment analítica, freda i metòdica, va començar a mostrar comportaments obsessius i paranoics:
Obsessió pel mobiliari i l’equipament: Es va obsesionar amb la idea que els servents francesos del palau on s’allotjava eren espies i que s’estaven enduent mobles d’amagat.
Mania de control: Exigia revisar personalment l’ús de tots els automòbils oficials de la delegació estatunidenca durant les 24 hores del dia per evitar que se’n fes un ús no autoritzat.
Deteriorament cognitiu: El seu secretari, Gilbert Close, i altres assessors van notar que li costava mantenir la concentració, es desorientava fàcilment i mostrava una gran inestabilitat emocional.
El gir en la negociació del tractat
Abans de caure malalt, Wilson havia mantingut un dur enfrontament amb el primer ministre francès, Georges Clemenceau, i el britànic David Lloyd George. Wilson defensava una pau basada en els seus Catorze Punts, sense annexions territorials punitives ni reparacions financeres que asfixiessin Alemanya. La tensió era tan alta que, pocs dies abans de caure malalt, Wilson havia demanat que el vaixell USS George Washington estigués preparat per tornar als Estats Units i abandonar les converses.
Quan va reprendre les reunions a mitjans d’abril, el Wilson combatiu havia desaparegut. Físicament esgotat i mentalment delmat, va capitular en gairebé tots els punts clau:
- Va acceptar les severes reparacions econòmiques imposades a Alemanya.
- Va cedir en l’ocupació francesa del Saar i de la zona de la Renània.
- Va admetre la clàusula de la culpabilitat de la guerra atribuïda exclusivament a Alemanya.
L’únic objectiu pel qual va mantenir una posició ferma va ser la creació de la Societat de Nacions, confiant que aquesta institució corregiria en el futur les injustícies del tractat.
L’argument històric de Barry
John M. Barry conclou que la grip no només va afeblir la capacitat de negociació de Wilson a París, sinó que va iniciar un deteriorament vascular cerebral progressiu. Mesos més tard, la tardor de 1919, el president patiria un greu ictus que el deixaria pràcticament incapacitat durant la resta del mandat.
La tesi principal de l’autor és que el virus va invalidar la capacitat del president nord-americà per contenir la venjança de les potències europees. Les condicions draconianes imposades a Versalles van devastar l’economia alemanya i van crear el mantell de ressentiment social que, amb els anys, facilitaria l’ascens del nazisme i la Segona Guerra Mundial.
El debat entre historiadors (consens vs. matisos)
Els historiadors i biògrafs moderns (com A. Scott Berg o Margaret MacMillan) coincideixen que la grip va esgotar físicament i mentalment a Wilson en el moment més inoportú de la geopolítica mundial.
Tot i així, diversos historiadors matisen la tesi de Barry apuntant que Wilson ja estava sota un estrès extrem, aïllat políticament i que, fins i tot sense la grip, hauria acabat cedit davant la pressió conjunta de França i la Gran Bretanya per salvar el seu projecte estrella: la Societat de Nacions.
Estudis mèdics posteriors avalen que el virus de la grip de 1918 tenia una freqüència inusual de complicacions neurològiques (com l’encefalitis letàrgica o alteracions transitòries de la conducta), la qual cosa reforça la tesi clínica de Barry.
- El nom no indica l’origen real del virus, sinó que és el resultat de la situació política del moment durant la Primera Guerra Mundial:
Censura de guerra: Els països participants en la Primera Guerra Mundial (com els Estats Units, el Regne Unit, França o Alemanya) van censurar estrictament les notícies sobre l’epidèmia per no desmoralitzar la població ni mostrar feblesa davant l’enemic.
Neutralitat d’Espanya: Com que Espanya no participava en la guerra, la seva premsa no estava sotmesa a aquesta censura militar. Els diaris espanyols van informar lliurement sobre la gravetat del brot (fins i tot quan el mateix rei Alfons XIII va caure malalt).
En llegir les notícies detallades que arribaven només d’Espanya, la resta de la premsa internacional va començar a referir-s’hi com a grip espanyola, creient erròniament que el brot havia començat allà.
Encara que l’origen exacte continua sent objecte de debat científic, la hipòtesi més acceptada pels historiadors i biòlegs (incloent-hi el mateix John M. Barry) situa el primer brot documentat en un campament militar a Fort Riley, Kansas (Estats Units) la primavera de 1918, des d’on els soldats nord-americans van transportar el virus cap a Europa en vaixells de guerra. ↩︎
Deixa un comentari…