La vaga de fam de 1981 a la presó de Maze (coneguda històricament pels republicans com Long Kesh) va ser el moment més dramàtic, fosc i transformador dels Troubles, el conflicte nord-irlandès. No va ser una protesta per la qualitat del menjar o el tracte físic, sinó una lluita aferrissada pel reconeixement polític contra el govern britànic de Margaret Thatcher.
El moll de l’os: l’estatut de pres polític
Fins a l’any 1976, els presos de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) i de l’INLA (Exèrcit d’Alliberament Nacional Irlandès) tenien el Special Category Status. Això significava que eren tractats de facto com a presos polítics o de guerra: no duien uniforme de presoner, no feien treballs forçats i podien organitzar-se lliurement dins els mòduls.
El 1976, el govern britànic va decidir abolir aquest estatus dins d’una estratègia anomenada criminalització (tractar els membres de l’IRA com a simples gàngsters o terroristes comuns). Els nous presos van ser enviats als H-Blocks (blocs en forma d’H) de Long Kesh.
Les protestes
Abans d’arribar a la vaga de fam, els presos van passar per anys de vagues de desgast:
La protesta de la manta (Blanket protest): Es negaven a vestir l’uniforme de criminal. Com que no els deixaven dur la seva pròpia roba, es tapaven només amb la manta del llit.
La protesta de la brutícia (Dirty protest): Davant els càstigs i la violència dels funcionaris quan sortien a buidar els orinals, els presos van decidir no sortir de les cel·les i empastifar les parets amb els seus propis excrements.
Com que res d’això va fer canviar la posició de Londres, els presos van recórrer a l’última arma que els quedava: els seus propis cossos.
A diferència d’una vaga anterior l’any 1980 (que va fracassar per malentesos en les negociacions), la vaga de 1981, ideada per Bobby Sands, es va planificar de manera escalonada. Els presos començarien a rebutjar l’aliment en intervals de setmanes per assegurar que l’impacte polític i mediàtic es prolongués en el temps.
Demanaven cinc punts bàsics (les Five Demands):
- El dret a no portar uniforme presidiari.
- El dret a no fer treball a la presó.
- El dret a associar-se lliurement amb altres presos i organitzar activitats educatives.
- El dret a una visita, una carta i un paquet per setmana.
- La restitució total de la reducció de pena perduda durant les protestes.
Els morts
Bobby Sands va començar l’1 de març de 1981. El van seguir els seus companys. Margaret Thatcher es va mantenir implacable, afirmant que el crim és el crim, no és política.
La llista dels deu homes que van morir de inanició manté un pes sagrat dins el republicanisme irlandès:
| Pres | Organització | Dies en vaga | Data de la mort |
| Bobby Sands | IRA | 66 dies | 5 de maig |
| Francis Hughes | IRA | 59 dies | 12 de maig |
| Raymond McCreesh | IRA | 61 dies | 21 de maig |
| Patsy O’Hara | INLA | 61 dies | 21 de maig |
| Joe McDonnell | IRA | 61 dies | 8 de juliol |
| Martin Hurson | IRA | 46 dies | 13 de juliol |
| Kevin Lynch | INLA | 71 dies | 1 d’agost |
| Kieran Doherty | IRA | 73 dies | 2 d’agost |
| Thomas McElwee | IRA | 62 dies | 8 d’agost |
| Michael Devine | INLA | 60 dies | 20 d’agost |
El factor Bobby Sands i el canvi de rumb
Mentre s’estava morint a la presó, es va produir un fet que va canviar la història d’Irlanda. El diputat independent per la circumscripció de Fermanagh i South Tyrone va morir sobtadament, i els republicans van presentar a Bobby Sands a les eleccions al Parlament britànic.
Sands va guanyar l’escó des del llit de la presó amb més de 30.000 vots. Aquesta victòria va destrossar l’argument de Thatcher: Sands ja no podia ser titllat de criminal sense suport popular; era un diputat electe de la cambra britànica recolzat pel seu poble.
Quan Sands va morir el 5 de maig, més de 100.000 persones van assistir al seu funeral a Belfast. La indignació internacional va ser majúscula, amb protestes a ciutats de tot el món (des de Nova York fins a París) i governs estrangers criticant la inflexibilitat britànica.
Fi de la vaga i llegat
La vaga es va anar apagant cap a l’octubre de 1981, principalment perquè les famílies dels presos que entraven en coma van començar a demanar la intervenció mèdica per salvar-los la vida.
Tot i que en un primer moment semblava una victòria total de Thatcher, a la llarga va ser una derrota estratègica enorme per al Regne Unit: poc després de finalitzar la vaga, el govern britànic va anar concedint, de manera discreta, pràcticament totes les demandes dels presos (roba pròpia, finalització dels treballs forçats, etc.).
La lliçó que l’IRA va extreure d’aquell any va ser que les urnes podien ser tan potents com les bombes. L’èxit electoral de Sands va propiciar el naixement de l’estratègia de l’urna i el fusell, iniciant l’ascens del Sinn Féin com a partit polític hegemònic, una via que anys més tard portaria als Acords de Divendres Sant de 1998.
Les morts van provocar una onada de reclutament massiu dins de l’IRA, allargant el conflicte armat durant gairebé dues dècades més.
Enfilall
Deixa un comentari…