Per a Marc Aureli, la idea del deure i la comunitat representa la gran paradoxa de la seva vida. Com a filòsof estoic, buscava l’autarquia (l’autosuficiència mental), però com a emperador de Roma, la seva realitat era un servei públic ininterromput. A diferència d’altres corrents filosòfiques com l’epicureisme (que recomanava apartar-se de la política i viure en un jardí amb amics), l’estoïcisme exigia que l’individu s’impliqués activament en la societat (la Polis). Marc Aureli va portar aquesta idea a la seva màxima expressió mitjançant el concepte de cosmopolitisme (ser ciutadà del món).
El concepte de Sympatheia i la interconnexió universal
Per a Marc Aureli, l’univers no és un caos de fets aïllats, sinó un organisme viu governat pel Logos (la raó o l’ordre universal). D’aquest ordre sorgeix la Sympatheia, la noció que totes les coses i tots els éssers vius estan interconnectats per fils invisibles.
Un humà no pot viure aïllat de la comunitat, de la mateixa manera que un dit mor si se’l separa del cos. Tallar els vincles amb els altres mitjançant l’egoisme o la ira és, per a ell, un acte d’automutilació espiritual.
Estem fets per cooperar, com els peus, les mans, les files de les dents superiors i inferiors. Actuar, doncs, els uns contra els altres és contrari a la natura.
El deure com a missió immutable
El deure (Kathēkon) no era una opció per a l’emperador; era una obligació racional. Marc Aureli es veia a si mateix com un soldat en el seu lloc de guàrdia: el seu destí l’havia col·locat a la cadira imperial i la seva obligació era governar amb justícia, encara que estigués cansat, malalt o envoltat de corrupció. Als matins, quan sentia mandra d’aixecar-se, mantenia un diàleg interior:
M’aixeco per fer la feina d’un ésser humà… O és que he estat creat per quedar-me escalfat sota les flassades?
— Però això és més agradable!
— Així que has nascut per al plaer, i no per a l’acció i l’esforç?
Marc Aureli considerava que buscar el reconeixement o l’agraïment pel fet d’ajudar els altres era un error. Una persona virtuosa fa el bé de manera natural, de la mateixa manera que la vinya produeix el raïm o l’abella fa la mel. L’acció comunitària és la seva pròpia recompensa.
L’acceptació de la condició humana
Cooperar amb els altres és fàcil quan tothom és amable, però Marc Aureli s’havia de relacionar diàriament amb traïdors, corruptes i gent incompetent. Com ho gestionava? A través d’una profunda empatia racional:
Seguint Sòcrates, creia que qui actua malament ho fa perquè ignora què és el bé. Per tant, no cal castigar-los ni odiar-los, sinó educar-los o suportar-los. Es recordava que aquells que el molestaven compartien amb ell la mateixa espurna de la raó divina. Podien bloquejar els seus projectes polítics, però mai el podien obligar a odiar-los, perquè l’odi trenca el vincle comunitari.
L’equilibri entre l’interior i l’exterior
Marc Aureli aconseguia mantenir l’estabilitat combinant la seva independència mental amb el servei públic a través d’una estructura molt clara:
- Món interior (la Ciutadella): Autosuficiència, calma, independència.
- Filtre del deure: Sóc un humà, la meva funció és ajudar la comunitat i el Logos.
- Acció exterior (servei públic) Justícia, cooperació, ignorar les ofenses.
Treballava per a la societat amb un desapegament absolut del resultat. No esperava construir la República utòpica de Plató; es conformava amb fer un petit pas cap a la justícia cada dia.
No esperis la utopia… dona’t per satisfet si aconsegueixes avançar encara que sigui un mil·límetre.
Enfilall
Deixa un comentari…