Mastodon

TEL:4 minuts

Més immigrants, més creixement

En un article del seu Substack, el premi Nobel Paul Krugman aborda el que ell anomena la Paradoxa EUA-Europa, una discrepància en les dades econòmiques que ha desconcertat els analistes recentment.

Context: La Paradoxa de la Recuperació1

Tradicionalment, si un país té un creixement del PIB més fort que un altre, s’espera que la seva inflació també sigui més alta (per l’excés de demanda). Tanmateix, EUA ha tingut un creixement econòmic post-pandèmia espectacular, molt superior al de la Zona Euro, mentre Europa ha tingut un creixement més feble, però paradoxalment, en molts moments, la seva inflació ha estat tan alta o més que la nord-americana.

Krugman intenta explicar per què els EUA han pogut córrer més sense escalfar-se tant com Europa.

El paper de l’oferta de treball

Una de les conclusions principals de Krugman és la diferència en la força laboral:

  • EUA i la immigració: Krugman assenyala que els EUA han viscut un xoc d’oferta positiu massiu gràcies a la immigració. Això ha permès que l’economia creixi (més treballadors produint) sense que els salaris es disparin de manera inflacionària.
  • Europa: Té una demografia més rígida i no ha experimentat el mateix augment sobtat de la força laboral, cosa que limita la seva capacitat de créixer sense generar inflació.

Shocks Energètics vs. Shocks de Demanda

Krugman modela les diferències basant-se en la naturalesa de la inflació:

  • Europa: La seva inflació ha estat impulsada principalment per un xoc d’oferta extern (el preu de l’energia i el gas a causa de la guerra a Ucraïna). Això genera inflació amb estancament econòmic.
  • EUA: La inflació inicial va ser de demanda (estímuls fiscals), però s’ha curat ràpidament gràcies a la millora de les cadenes de subministrament i l’oferta de treball.

La clau és doncs entendre la diferència entre un xoc de demanda i un xoc d’oferta.

Imaginem l’economia com un cotxe: el motor és l’oferta (la capacitat de produir) i el pedal de l’accelerador és la demanda (els diners que la gent vol gastar).

Xoc d’Oferta Negatiu (El cas d’Europa)

Un xoc d’oferta negatiu és quan, de cop, el motor s’espatlla o es torna molt car de mantenir.

Què va passar? La guerra a Ucraïna va tallar el gas barat, en conseqüència produir qualsevol cosa (electricitat, pa, acer) es va tornar caríssim. El resultat és inflació (preus alts) però l’economia no creix o fins i tot retrocedeix perquè les empreses no poden produir de manera eficient.

Xoc d’Oferta Positiu (El cas dels EUA)

Això és el que ha salvat els EUA i el que Krugman destaca. Un xoc d’oferta positiu és quan el motor es més potent del que esperaves.

Què va passar? Dues coses:

  • Immigració: Un flux massiu de treballadors nous va entrar al mercat laboral.
  • Productivitat: Les empreses van aprendre a ser més eficients post-pandèmia.

De cop, l’economia pot produir molt més. En conseqüència el PIB puja molt (perquè hi ha més gent treballant), però els preus no pugen tant perquè hi ha prou oferta per satisfer la demanda. És com si l’accelerador anés a fons però el motor fos tan gran que no s’escalfés.

Krugman ho resumeix així:

CaracterísticaEuropa (Xoc Negatiu)EUA (Xoc Positiu)
Causa principalEnergia cara (Gas rus)Més treballadors (Immigració)
PreusPugen per falta de recursosBaixen o s’estabilitzen per més eficiència
CreixementEstancat (el motor s’ofega)Fort (el motor és més gran)
SalarisPugen per intentar atrapar la inflacióPugen de manera moderada i real

Per què és una paradoxa?

La paradoxa és que normalment pensem que molt creixement = molta inflació. Els EUA han trencat aquesta regla: han crescut moltíssim amb una inflació que ha baixat més ràpid que l’europea.

La conclusió de Krugman és que els EUA han tingut sort (o una política més flexible) per expandir la seva capacitat de producció, mentre que Europa s’ha quedat atrapada en una crisi de costos que el seu motor no podia pair.

La corba de Phillips2 feliç

Krugman suggereix que els EUA han aconseguit moure’s cap a una Corba de Phillips molt favorable: la inflació ha baixat cap a l’objectiu del 2% sense necessitat d’augmentar l’atur (el famós aterratge suau o soft landing). Això es deu al fet que part de la inflació era transitòria (problemes de logística) i s’ha resolt sola a mesura que el costat de l’oferta de l’economia s’ha recuperat.

Conclusió de Krugman

La lliçó de l’article és que no totes les economies creixen de la mateixa manera. Els EUA han demostrat una resiliència i una capacitat d’expansió de l’oferta (gràcies a la tecnologia i la demografia/immigració) que Europa no té actualment. Per tant, els tipus d’interès alts poden afectar de manera molt més dolorosa Europa (on el creixement és fràgil) que els EUA.

Enfilall

  1. Període cronològic:

    1. L’Inici de la Inflació (2021 – Principis de 2022)

    EUA: L’estiu de 2021 la inflació comença a pujar amb força degut als xocs en la cadena de subministrament i els estímuls fiscals massius (com el American Rescue Plan de març de 2021).

    Europa: La inflació comença a repuntar, però encara de manera més lenta que als EUA, ja que els estímuls van ser més moderats.

    2. El Xoc Energètic Europeu (Febrer 2022 – Finals de 2022)

    24 de febrer de 2022: La invasió russa d’Ucraïna canvia el taulell. Mentre que els EUA són exportadors nets d’energia, Europa entra en una crisi de preus del gas sense precedents. La inflació europea supera la dels EUA durant la tardor de 2022 (arribant al 10,6% a la Zona Euro a l’octubre).

    3. La Paradoxa de Krugman (2023 – 2024)

    Tot el 2023: Els EUA sorprenen el món amb un creixement del PIB molt robust (al voltant del 2,5% anual), mentre que Alemanya entra en recessió tècnica i la Zona Euro s’estanca prop del 0,5%.

    Principis de 2024: Es confirma el xoc d’oferta positiu als EUA. Es publiquen dades que mostren que la immigració neta als EUA va ser d’uns 3,3 milions de persones el 2023, molt per sobre de les previsions, cosa que explica per què l’economia creixia tant sense que els salaris fessin pujar la inflació.

    4. La Normalització (2025 – 2026)

    Mitjans de 2025: Els tipus d’interès comencen a baixar a ambdós costats de l’Atlàntic, però la bretxa de riquesa i productivitat generada en els tres anys anteriors s’ha consolidat.

    Actualitat (2026): Els economistes miren enrere cap al bienni 2023-2024 com el moment en què el model americà i l’europeu es van separar definitivament en la seva capacitat de reacció davant les crisis globals.

    Resum:

    2021: Els EUA s’escalfen primer (Demanda).
    2022: Europa pateix per l’energia (Oferta negativa).
    2023-24: Els EUA creixen per la immigració i eficiència (Oferta positiva), mentre Europa s’estanca. ↩︎
  2. Imaginem l’economia és com una festa on hi ha dos protagonistes que sempre es barallen: l’Atur i la Inflació (la pujada de preus). La Corba de Phillips és el gràfic que diu que aquests dos no poden estar mai contents alhora. Si un baixa, l’altre puja. És com una balança:

    1. El moment de la festa (Atur baix, Inflació alta)

    Quan gairebé tothom té feina, la gent té diners a la butxaca i surt a comprar. Com que tothom vol comprar de tot, les botigues apugen els preus. Resultat: L’atur és molt baix, però la vida es torna cara (Inflació).

    2. El moment de la ressaca (Atur alt, Inflació baixa)

    Si l’economia va malament i molta gent perd la feina, ningú gasta ni un euro. Les botigues, per intentar vendre alguna cosa, han de mantenir els preus baixos o fins i tot abaixar-los. Resultat: Els preus no pugen (Inflació baixa), però hi ha molta gent a l’atur.

    Per què és important? (El dilema del govern)

    Els polítics voldrien que no hi hagués atur i que els preus no pugessin mai, però la Corba de Phillips els diu que no es pot tenir tot:

    Si vols reduir l’atur, hauràs de acceptar que els preus pugin.

    Si vols que els preus no pugin, hauràs de acceptar que hi hagi més atur.

    El plot twist (gir argumental) no sempre funciona

    Aquesta idea va ser molt famosa fins als anys 70. Després es van adonar que, a vegades, l’economia es torna boja i passa el pitjor: l’Estagflació. Això és quan tens molta gent a l’atur I els preus pugen igualment. És com tenir ressaca sense haver anat a la festa.

    En resum: És la teoria que diu que si vols feina per a tothom, l’hauràs de pagar amb uns preus més cars. ↩︎

Deixa un comentari…

Deixa un comentari…

ADVERTÈNCIA

Aquest enfilall conté anàlisis i citacions històriques que poden ferir la sensibilitat del lector o xocar amb la seva ideologia política. Tanmateix, es fa constar que l'autor no comparteix necessàriament cap de les opinions o teories dels autors que hi són mencionats. En continuar, cal assumir que el text es presenta amb un propòsit exclusivament analític, informatiu i de debat intel·lectual.