Mastodon

TEL:8 minuts

Guanyar la guerra cultural

A diferència dels conflictes polítics tradicionals, que se centraven sobretot en l’economia, la redistribució de la riquesa o el paper de l’Estat, la guerra cultural es lliura en el terreny de la identitat, els valors, la moral i la legitimitat del llenguatge.

Eixos principals del conflicte

Identitat i gènere: Debats al voltant dels drets LGTBIQ+, la teoria de gènere, el feminisme i el concepte tradicional de família versus noves estructures socials.

Memòria històrica i identitat nacional: Revisions de la història colonial, la retirada de monuments, la redefinició del patriotisme i com s’ha d’ensenyar la història a les escoles.

Immigració i multiculturalisme: La tensió entre l’assimilació cultural, la preservació de la identitat autòctona i la diversitat.

Llibertat d’expressió i cancel·lació: El debat sobre els límits del discurs, la correcció política, la censura a les xarxes socials i l’anomenada cultura de la cancel·lació.

Ciència i autoritat institucional: La creixent desconfiança cap als mitjans de comunicació tradicionals, el consens científic (canvi climàtic, salut pública) i les elits acadèmiques.

Mecanismes de funcionament

Polarització afectiva: No es tracta només de discrepar de l’adversari polític, sinó de percebre’l com una amenaça moral per a la societat.

Tribalisme digital: Les xarxes socials amplifiquen els missatges d’indignació i polarització, ja que els algoritmes premien el contingut que genera reaccions emotives ràpides.

Batalla pel llenguatge: La creació, modificació o prohibició de certs termes es converteix en un camp de batalla central (per exemple, conceptes com woke, negacionisme, bonisme o feixisme utilitzats com a armes de desqualificació).

Es pot guanyar una guerra cultural?

En una guerra cultural, definir guanyar és complex perquè no hi ha un tractat de pau ni un territori físic per conquerir. Tanmateix, si s’analitza com un conflicte pel domini de la societat, el triomf es mesura en la capacitat de fixar la hegemonia cultural (el terme teòric formulat per Antonio Gramsci). Guanyar una guerra cultural significa aconseguir tres coses:

Controlar el sentit comú: Aconseguir que certes idees deixin de ser vistes com una posició política i passin a ser considerades la norma natural i òbvia.

Dominar les institucions: Influir directament en allò que s’ensenya a les escoles i universitats, el que es produeix al cinema i la televisió, i els termes que s’utilitzen en els mitjans de comunicació.

Determinar l’agenda legislativa: Transformar aquesta victòria de valors en lleis reals, polítiques públiques o sentències judicials.

Sovint es diu que en la història moderna l’esquerra sol guanyar la batalla cultural a llarg termini (imposant nous drets i canvis socials), mentre que la dreta s’imposa sovint en la batalla econòmica i institucional per frenar o revertir aquests canvis.

Quan un moviment aconsegueix l’hegemonia cultural, passa d’insurgent a establishment, es converteix en el sistema mateix. Arribats a aquest punt, si l’esquerra guanyés de manera absoluta la guerra cultural, això produiria un canvi substancial en el sistema econòmic vigent eliminant l’explotació? O un canvi radical que l’abolís substituint-lo per un altre?

L’hegemonia cultural de l’esquerra no pot eliminar automàticament els defectes estructurals del capitalisme perquè opera en el pla de les idees, els valors i el discurs, mentre que els mecanismes centrals del capitalisme operen en el pla de les relacions de propietat i la producció material.

Entre la conquesta del sentit comú cultural i la transformació del sistema econòmic hi ha una fractura fonamental sostinguda per tres motius principals:

1. Separació entre superestructura i base material

Segons la mateixa teoria crítica de la qual beu l’esquerra, la societat té dos nivells:

Superestructura (cultura, valors, llenguatge): És el camp on l’esquerra ha aconseguit influència (mitjans, educació, discurs institucional).

Base econòmica (propietat, mercats, capital): És la dinàmica real de qui posseeix la terra, la tecnologia, els immobles i els mitjans de producció.

Es pot canviar el discurs d’una societat per fer-lo inclusiu, ecologista i igualitari, però si les normes del mercat (recerca del benefici privat, feina assalariada i competència) continuen intactes, la dinàmica d’acumulació de capital continuarà generant desigualtat i precarietat de manera automàtica.

2. Capacitat d’assimilació del capitalisme (cooptació)

El capitalisme ha demostrat una capacitat històrica enorme per absorbir la crítica cultural i convertir-la en mercaderia:

Mercat de la identitat: Si la societat valora la diversitat, el mercat crea productes, campanyes publicitàries i departaments d’empresa per satisfer aquesta demanda.

Neutralització del conflicte: Una empresa pot adoptar tota la simbologia progressista i el llenguatge inclusiu de l’hegemonia cultural sense haver de pujar els sous, permetre la feina sindical o reduir els marges de benefici. La cultura esdevé un maquillatge que legitima el model econòmic.

Desplaçament de la lluita de classes: En centrar l’atenció i el debat públic en batalles culturals o de reconeixement d’identitats, la qüestió de la redistribució de la riquesa i la concentració de poder econòmic queda en un segon pla.

3. Diferència entre reconeixement i redistribució

La guerra cultural se centra sobretot en les anomenades polítiques de reconeixement (visibilitat, drets civils, respecte a les identitats), mentre que la transformació del capitalisme requereix polítiques de redistribució (impostos progressius, habitatge públic, control de fons d’inversió).

Aquesta hegemonia garanteix que ningú sigui discriminat pel seu gènere o origen a l’hora d’accedir a una feina. Tanmateix, no impedeix que aquesta mateixa feina sigui precària o que el preu dels lloguers estigui fora de l’abast de la majoria.

Canviar la cultura d’una societat modifica les actituds socials i millora la vida de molts col·lectius, però no canvia qui té les claus del poder econòmic. Sense reformes estructurals en la propietat i el repartiment de la riquesa, el capitalisme simplement s’adapta al nou marc cultural per continuar funcionant.

Aquesta és la raó per la qual molts analistes parlen de l’aparició d’un capitalisme progressista o woke capitalism: el sistema econòmic s’adapta al nou marc cultural per continuar funcionant.

Quins defectes es poden limitar o pal·liar?

Si l’hegemonia cultural es tradueix en poder polític i legislatiu real, pot corregir certes conseqüències del mercat lliure:

Discriminació laboral i escletxes socials: S’imposen normatives de paritat, igualtat salarial i protecció de minories a les empreses. La discriminació directa es redueix perquè passa a tenir un alt cost econòmic i reputacional.

Mercantilització del medi ambient: La consciència ecològica dominant obliga l’Estat a imposar regulacions severes, impostos a les emissions i transicions energètiques forçoses a les grans corporacions.

Desregulació salvatge: Es reforça el paper de l’Estat com a corrector de les desigualtats socials directes mitjançant xarxes de protecció, ajudes públiques i serveis essencials garantits.

La guerra cultural conservadora

Si la guerra cultural de l’esquerra no representa cap perill pel capitalisme, perquè els conservadors hi participen? La resposta curta és que, tot i que l’hegemonia cultural progressista no amenaça la propietat privada ni l’existència dels mercats, sí que amenaça el control polític, la legitimitat moral i el model de societat des d’on la dreta ha operat tradicionalment.

Els conservadors, neoliberals i la nova dreta hi dediquen un esforç enorme per tres motius estratègics principals:

1. És l’eina de mobilització electoral més eficaç

En l’economia globalitzada actual, els governs tenen un marge de maniobra limitat en matèria econòmica (marcats per mercats financers, deute i organismes internacionals). Com que proposar retallades o reformes econòmiques no sol recaptar vots massius, la guerra cultural ofereix un motor d’emoció pura:

Polarització afectiva: Més que votar a favor d’un programa econòmic, la gent vota en contra d’allò que percep com una amenaça a la seva forma de vida, família o identitat.

Cohesió de classes: Permet unir en un mateix votant l’empresari d’elit i el treballador precaritzat, enfrontant-los a un enemic comú: l’elit cultural, l’acadèmia o el globalisme.

2. Disputa per qui defineix la legitimitat i l’autoritat

L’hegemonia cultural determina qui pot parlar amb autoritat en la societat. Quan les universitats, els grans mitjans de comunicació i les seccions de Recursos Humans de les multinacionals adopten el marc progressista la dreta sent que perd el control de les institucions d’influència.

Les idees o valors tradicionals (la religió, la nació, la família tradicional, el paper del gènere) passen de ser la norma per defecte a ser tractades com a reaccionàries o desafortunades. Per a un conservador, això no és un debat teòric: és la percepció real que els seus fills seran educats en valors oposats als seus i que la seva visió del món està sent marginada.

3. Les regulacions culturals afecten l’economia real

El capitalisme com a sistema pot adaptar-se a l’hegemonia progressista, però alguns sectors de la dreta econòmica sí que hi perden: es poden generar costos de regulació amb les polítiques de transició ecològica, la igualtat retributiva, les quotes de paritat o el compliment normatiu (compliance), imposant restriccions i costos directes a moltes empreses.

Inclús es pot veure afectat el model de negoci: per al neoliberalisme clàssic, qualsevol ingerència de l’Estat en el mercat (encara que sigui per raons d’inclusió o ecologisme) és un precedent perillós que altera la llibertat contractual.

La dreta no entra en aquesta batalla perquè el capitalisme estigui en perill de mort, sinó perquè la guerra cultural decideix qui mana, quins valors s’ensenyen i quin sector de les elits manté el poder de veto sobre la societat.

Deixa un comentari…

Deixa un comentari…

ADVERTÈNCIA

Aquest enfilall conté anàlisis i citacions històriques que poden ferir la sensibilitat del lector o xocar amb la seva ideologia política. Tanmateix, es fa constar que l'autor no comparteix necessàriament cap de les opinions o teories dels autors que hi són mencionats. En continuar, cal assumir que el text es presenta amb un propòsit exclusivament analític, informatiu i de debat intel·lectual.