Centrar-nos en el vessant de la filosofia política de Marat/Sade és, de fet, obrir el meló de les grans tensions ideològiques de la modernitat. L’obra de Peter Weiss funciona com un laboratori de teoria política on es contraposen de manera salvatge el col·lectivisme revolucionari i l’individualisme nihilista.
Llibertat positiva vs. llibertat negativa
L’obra avança el famós dilema que anys més tard teoritzaria el filòsof Isaiah Berlin sobre els dos conceptes de llibertat:
Marat i la llibertat positiva (emancipació col·lectiva): Per a Marat, la llibertat no és un dret individual abstracte; és la capacitat real del poble d’autogovernar-se i de no ser explotat. Pregunta que de què serveix la llibertat de premsa o de moviment a un ciutadà que s’està morint de fam. La llibertat, per tant, s’ha de construir políticament a través de l’estat i de la reestructuració radical de la societat, sacrificant si cal les llibertats individuals del burgès o de l’aristòcrata en favor del bé comú.
Sade i la llibertat negativa (autonomia absoluta): Sade porta la llibertat negativa (l’absència de coacció externa) fins a l’extrem més radical. Per a ell, qualsevol col·lectiu o estat que intenti organitzar la vida de l’home és un opressor. La vertadera llibertat és la de l’esperit i la del cos, l’alliberament de les pulsions, els desitjos i la imaginació. Sade argumenta que l’ideal de Marat és una trampa: canviar les cadenes del Rei per les cadenes del Comitè de Salut Pública.
Legitimitat de la violència i el terror
Aquest és un dels punts més incendiaris de l’obra. Com es justifica la violència en els processos de canvi polític?
La violència quirúrgica (Marat): Marat defensa la violència com una eina terapèutica de la història. Per a ell, la societat està malalta de gangrena (la corrupció de les elits) i la guillotina és el bisturí necessari per extirpar-la. És la premissa clàssica el fi justifica els mitjans: la violència d’avui és el preu a pagar per la pau i la igualtat de demà.
La hipocresia de la violència institucional (Sade): Sade no és pacifista, de fet, és un teòric de la crueltat. Però fa una objecció política brillant: troba menyspreable la violència organitzada pel govern. Per a Sade, la violència d’un assassí individual és un acte passional, humà i autèntic; en canvi, la violència de la guillotina de Marat és freda, burocràtica, legalista i industrial. Sade acusa Marat de mecanitzar la mort i de convertir la revolució en un escorxador legal.
Teoria de la Història: progrés vs. cicle etern
L’obra confronta directament la visió teleològica (de progrés) de la història de matriu marxista amb el pessimisme històric.
El materialisme històric de Marat: Tot i que és un personatge del segle XVIII, Weiss el fa parlar gairebé com un proto-marxista. Marat creu en el progrés lineal: la història avança a través de la lluita de classes. Si es destrueix la propietat privada i els privilegis, la humanitat farà un salt evolutiu cap a una societat justa.
El nihilisme cíclic de Sade: Sade té una visió tràgica i biològica de la història. Per a ell, la història no va en línia recta cap a enlloc, sinó que gira en cercles de destrucció i creació. L’home és un depredador per naturalesa. El marc de l’any 1808 ho demostra de manera sàtira: el poble va lluitar per fer caure Lluís XVI per acabar aclamant l’Emperador Napoleó. La tesi de Sade és que els oprimits d’avui, quan prenen el poder, es converteixen automàticament en els opressors de demà.
Peter Weiss i la crisi de l’esquerra del segle XX
Quan mirem l’obra des de la perspectiva de 1963, ens adonem que Weiss (que era un intel·lectual d’esquerres convertit al marxisme) no utilitza Sade només com un antagonista malvat. Sade és la veu dels mateixos dubtes de l’autor.
L’obra és una al·legoria de la crisi de l’estalinisme. El bloc comunista dels anys 60 s’havia convertit en un estat burocràtic i opressor que, en nom de la llibertat del proletariat (Marat), havia tancat els dissidents en psiquiàtrics i gulags. Per tant, Marat/Sade reflecteix el trauma de l’esquerra occidental, que veia com els seus ideals revolucionaris degeneraven sovint en totalitarisme.
| Filosofia de Marat (Rousseau / Marx) | Filosofia de Sade (Nietzsche / Freud) |
|---|---|
| L’home neix bo, la societat el corromp. | L’home neix amb forces destructives inconscients. |
| Solució: Canviar l’estructura econòmica i política. | Solució: Acceptar la tragèdia humana i alliberar el jo. |
| L’individu s’ha de sotmetre a la voluntat general. | La voluntat general és una ficció per sotmetre el jo. |
Des del punt de vista de la filosofia política, l’obra ens deixa en una cruïlla incòmoda però extremadament lúcida. Ens planteja que la política pura de les idees (Marat) pot esdevenir inhumana si s’oblida dels individus concrets, però que el refugi en l’individualisme i el plaer privat (Sade) és una forma de cinisme que deixa el món en mans dels tirans reals.
Enfilall
Deixa un comentari…