El ciberpunk no és una profecia, és una advertència.
El ciberpunk mai va pretendre ser una línia del temps del futur, sinó un mirall de distorsió del present en què es va escriure. D’on neix aquesta idea i per què té tanta potència? En quin context es va forjar el gènere i com s’ha acabat convertint en la nostra realitat?
Origen del moviment: anys 80
El ciberpunk neix a principis dels anys 80 com una reacció a la ciència-ficció clàssica (l’anomenada Edat d’Or d’Asimov o Clarke). Aquella vella ciència-ficció mirava les estrelles amb optimisme, utopia i naus espacials netes i blanques.
Autors com Bruce Sterling, William Gibson (Neuromant), Rudy Rucker o John Shirley van fer tot el contrari: van agafar el futur i el van llançar al fang del carrer. Sterling, que funcionava com ideòleg i periodista del grup, va editar l’antologia Mirrorshades (1986), que es considera el manifest de l’estètica ciberpunk. El seu missatge era clar: el futur no es decidirà a l’espai profund, es decidirà als barris baixos i a través dels nostres ordinadors.
La diferència entre profecia i avís
La profecia és fatalista, diu això passarà de manera inevitable. Ens converteix en espectadors passius d’un destí escrit. L’avís és polític i activista, diu si no canviem el rumb actual de les coses, aquest és el lloc lògic on acabarem. L’objectiu de l’avís és, precisament, evitar que es compleixi.
Quan Sterling o Gibson escrivien als 80, no feien màgia ni miraven boles de cristall. Simplement miraven el que feia l’administració Reagan als EUA o Margaret Thatcher al Regne Unit (desregulació dels mercats, privatitzacions, destrucció del teixit social) i l’aparició dels primers ordinadors personals. Van agafar aquestes dues línies, les van projectar 40 anys enllà, i el resultat va ser el ciberpunk.
Els tres pilars de l’avís (que ja hem normalitzat)
El motiu pel qual la frase de Sterling té tant d’impacte avui dia és perquè veiem que el món ha copiat el gènere, però de la pitjor manera possible:
Privatització de la sobirania: Al ciberpunk, les megacorporacions (com la Tyrell Corporation a Blade Runner o Arasaka a Cyberpunk) tenen exèrcits propis i controlen ciutats. Avui, les grans tecnològiques tenen més poder d’influència, control de dades i capacitat de censura o mobilització que la majoria de governs democràtics.
El cos com a mercaderia: El gènere parla de modificacions corporals i mercats negres d’òrgans. Avui l’explotació és més subtil però més profunda: el que es mercantilitza és la nostra atenció, la nostra salut mental i les nostres dades biomètriques a través del telèfon. La pel·lícula Crims del Futur (2022) de David Cronenberg desenvolupa la idea de les patologies associades a aquest avís.
La distopia estètica: Les empreses de Silicon Valley han utilitzat durant anys les novel·les ciberpunk no com un avís, sinó com un manual d’instruccions o una llista de la compra de productes que volien crear (el Metavers, la Intel·ligència Artificial generativa sense regulació, el xip cerebral de Neuralink), ignorant la part de crítica social.
El filòsof Cory Doctorow utilitza sovint una expressió relacionada: Dystopia justification: la visió de la distopia no s’entén com un destí inevitable, sinó com un constructe ideològic i un estat mental.
La distopia com a estat mental i falsa necessitat
Doctorow defensa que la distopia no és un lloc ni un escenari apocalíptic inevitable, sinó una manera de pensar basada en el cinisme i la desconfiança.
La justificació clàssica dels sistemes autoritaris o distòpics és la creença que, en situacions de crisi o escassetat, les persones es tornen egoistes, barbàriques i violentes de manera natural. Doctorow argumenta que aquesta visió és falsa i errònia, s’assumeix el pitjor de l’ésser humà com a condició natural.
La majoria de les històries de ciència-ficció defineixen la distopia com un escenari on un desastre (tecnològic, climàtic o social) és seguit immediatament de violència brutal i descontrolada. Segons ell, ens han convençut que:
Quan els llums s’apaguen, el teu veí vindrà a casa teva amb una escopeta, en lloc de portar el menjar del seu congelador per fer una barbacoa abans que es faci malbé.
Per a Doctorow, la creença en la naturalesa depredadora de l’ésser humà en moments de necessitat no és un fet real, sinó una justificació ideològica. Aquesta por s’utilitza per legitimar l’autoritarisme, els monopolis tecnològics i el control policial: si la societat és inherentment salvatge, es justifica un poder absolut per mantenir l’ordre.
En obres com Walkaway o en els seus assaigs sobre desastres naturals, exposa que quan les coses fallen, la resposta humana predominant sol ser la cooperació, la generositat i l’ajuda mútua. La distopia apareix quan la gent creu que ha d’actuar per als altres abans que els altres ho facin per ells.
Justificació del poder i el control
Des de la perspectiva de la crítica socioeconòmica, Doctorow explica com els poders polítics i les grans corporacions utilitzen el narratiu distòpic per justificar el seu propi domini:
Paternalisme autoritari: Si es convenç la població que el món exterior o els ciutadans són perillosos, es pot justificar la vigilància massiva, la pèrdua de llibertats individuals i el control corporatiu com un mal necessari per mantenir l’ordre1.
Normalització de la degradació (enshittification): Les plataformes digitals i els mercats es degraden progressivament per extreure’n el màxim benefici. La racionalització distòpica fa que la gent accepti aquesta degradació o el monopoli com l’única opció possible.
Canvi incremental i justificació moral: En les seves entrevistes, Doctorow remarca que molt poques persones actuen pensant que són els dolents. La distopia es construeix mitjançant una cadena de petites justificacions individuals i corporatives (si no ho faig jo, ho farà un altre, és només un petit compromís moral per a un bé major).
Diferència entre distopia i utopia segons Doctorow
La línia divisòria no és el bon funcionament del sistema. Utopia no significa que res falli mai, sinó com respon una societat quan les coses fallen (mitjançant la col·laboració, la resiliència i el suport comunitari). Distopia és la fallida de la solidaritat social. És el resultat de dissenyar sistemes centrats en el control, la privació de drets i el lucre a costa de la col·lectivitat.
En resum, la justificació de la distopia en la visió de Cory Doctorow és un mecanisme d’autodefensa i control: un mite que es manté per fer-nos creure que no tenim alternatives a la vigilància i a la desigualtat. Per combatre-la, proposa la creació de tecnologies obertes, el disseny de comunitats resilients i la pràctica d’una generositat pragmàtica.
La ironia del present
La gran tragèdia de l’avís ciberpunk és que hem adoptat la pitjor part (la precarietat laboral, el control algorítmic, el capitalisme salvatge i el polsim d’aïllament social) sense l’única cosa que el feia atractiu: la rebel·lió estilística. Som una societat ciberpunk, però en lloc de portar jaquetes de cuir amb neons i lluitar contra el sistema des de la clandestinitat, enviem correus electrònics de feina a les deu de la nit des d’un pis de 30 metres quadrats.
El ciberpunk no és sobre salvar el món, és sobre salvar-te a tu mateix. I no és una aspiració, és un avís.
Com deia el teòric cultural Mark Fisher, el ciberpunk ens va avisar que era més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme.
Enfilall
- Podem considerar l’evolució cap a un to més fosc i nihilista en icones culturals com The Dark Knight de Nolan o el James Bond de Daniel Craig com una manifestació d’aquesta mateixa narrativa militaritzada.
Justificació de l’estat d’excepció i la vigilància
A The Dark Knight (2008), Batman utilitza un sistema de vigilància massiva il·legal (hackejant tots els telèfons mòbils de Gotham) per trobar el Joker. Tot i que el personatge de Lucius Fox hi posa objeccions morals, el guió valida la mesura: en un món extremadament fosc i amenaçat per un mal irracional, les regles democràtiques no funcionen i la vigilància total és un mal necessari.
Això és exactament el que assenyala Doctorow: la narrativa distòpica o fosca s’utilitza per convèncer el públic que, davant la crisi o el caos, ens cal acceptar la pèrdua de llibertats civils i l’autoritarisme per garantir una mica de seguretat.
El cinisme sobre la naturalesa humana
Aquestes produccions sovint assumeixen la premissa que la societat és un polvorí a punt d’explotar i que els ciutadans són brètols egoistes.
En el Batman de Nolan, el Joker intenta demostrar precisament aquesta tesi en l’escena dels dos ferris: posa bombes a tots dos (un ple de civils i un altre de presos) per veure quin grup prem primer el detonador per salvar-se. Tot i que en aquest cas concret els ciutadans decideixen no prémer el botó, tota l’atmosfera de la saga transmet la idea que la civilització és una capa molt prima que es trenca de seguida.
Segons Doctorow, aquesta fixació per la foscor normalitza la desconfiança envers el veí. Si la cultura popular ens repeteix constantment que en situacions de límit l’ésser humà es torna un llop per als altres, s’anul·la la possibilitat d’imaginar respostes basades en la solidaritat o l’acció comunitària.
Acceptació del dolor i manca d’alternatives (TINA)
El James Bond de Daniel Craig redefineix el personatge eliminant la fantasia pop i substituint-la per un realisme brut, violència explícita i un trauma psicològic constant (Casino Royale, Skyfall).
L’enfosquiment transmet un missatge subjacent: el món real és cruel, ineficient i trencat, i l’única manera de sobreviure-hi és sent igual de dur, pragmàtic i fred.
Això enllaça directament amb el concepte de l’enshittification o degradació: quan la ficció ens acostuma al fet que tot ha de ser fosca, traumàtic i decadent per ser realista, acabem acceptant la degradació de les nostres pròpies institucions i eines digitals com una inevitabilitat inevitable, en lloc de veure-ho com el resultat de decisions polítiques o econòmiques reversibles.
En definitiva, per a un analista com Doctorow, l’enfosquiment sistemàtic dels herois populars no és només un canvi d’estil estètic, sinó una eina ideològica que reforça el cinisme col·lectiu. Ens ensenya a témer el futur i a acceptar el control, en lloc de confiar en la capacitat de la gent per organitzar-se i construir alternatives. ↩︎
Deixa un comentari…