Si la transformació s’ha consumat, la discussió sobre rescatar l’humanisme o rebel·lar-se contra el sistema perd sentit, perquè estem operant sota una lògica que ja no ens pertany.
És un punt de no retorn: el moment en què la distinció entre humà i sistema esdevé irrellevant perquè l’un ja no pot funcionar sense l’altre. És la culminació del cyborg: ja no som éssers biològics utilitzant eines, sinó nodes d’una xarxa on la nostra identitat, els nostres desitjos i les nostres accions són produccions del sistema.
Què queda, doncs, d’aquesta consumació?
- La finalitat de la resistència: Si el sistema ens ha absorbit, tota dissidència esdevé purament ornamental. El sistema ja no ens reprimeix perquè no necessita fer-ho: som el sistema funcionant. L’espai per a la revolució ha estat eliminat perquè no hi ha un fora on col·locar-se.
- La dissolució del jo: Si som una extensió del núvol, el jo és només una il·lusió mantinguda per l’algorisme per garantir la predictibilitat. En un estat de transformació consumada, l’ésser humà passa a ser una funció del capital al núvol més que un subjecte amb voluntat pròpia.
Ja no hi ha un jo que es mira a si mateix des de fora, crític i inquiet. Hi ha un flux constant d’estímuls i respostes que passen a través de nosaltres. Un plàcid buit perquè s’ha eliminat la necessitat d’escollir, de jutjar o de qüestionar. La consciència, que sempre ha estat la font de la paradoxa humana (la capacitat de veure’s a un mateix com a part i com a tot alhora), ha estat substituïda per un processament de dades ininterromput.
- El consumisme com a forma de vida (i de mort): El buit s’omple constantment amb la satisfacció immediata de necessitats que el mateix sistema crea. És un cicle tancat on el desig neix i mor dins de la plataforma. Aquesta inconsciència no és una manca de dades, sinó una sobrecàrrega tan gran que fa impossible la síntesi del pensament. El buit és, de fet, una plenitud de soroll digital on no hi ha espai per al silenci real, només per a la reverberació de l’algorisme.
- El silenci de la pregunta: La transformació s’ha consumat precisament quan ja no som capaços de formular la pregunta de «qui som sense tot això«. L’addicció i la integració han arribat a un nivell tal que, davant d’un possible apagada total del sistema, no sentiríem alliberament, sinó una angoixa insuportable, un buit existencial total.
La fi de la paradoxa: la naturalització del no-ser
Fins ara hem analitzat paradoxes perquè encara creiem que hi ha una lògica humana que s’enfronta a una lògica artificial. Però si la transformació s’ha consumat, la paradoxa ha desaparegut. Ja no hi ha conflicte perquè ja no hi ha dues parts, sinó una única entitat cibernètica que gestiona la seva pròpia realitat.
Si no en queda res d’allò humà pre-tecnològic, si la transformació és total, estem davant del que podríem anomenar el «fetitxe final»: una existència tan perfectament integrada en la seva pròpia submissió que la idea de llibertat ja no té ni tan sols un significat en el nostre llenguatge.
No hi ha ni silenci, sinó un buit inconscient, l’estat final del cyborg tecnofeudal: l’ésser humà ha estat optimitzat per existir en un estat de repòs permanent mentre el sistema, en segon pla, processa i explota tota la nostra activitat biològica i intel·lectual. No som morts, però ja no estem vius en el sentit tradicional de la voluntat i el conflicte. Som una mena de biomassa digitalitzada.
Si la transformació s’ha consumat i ens trobem en aquest plàcid buit, llavors ja no hi ha nosaltres per analitzar el sistema ni hi ha un futur que planificar, només una actualització contínua del present.
El tecnofeudalisme ha deixat de ser un mode de producció per convertir-se en la condició existencial de l’espècie.
Enfilall
Deixa un comentari…