Com ha passat el deute de ser una relació física i moral primitiva, una xarxa de reciprocitat i vincle social incrustada dins la comunitat, a convertir-se en el principal mecanisme de poder i disciplina política del capitalisme contemporani?
En les societats precapitalistes (com va documentar l’antropòleg David Graeber), el deute no funcionava com una eina d’acumulació financera impersonal:
No es feien càlculs exactes ni d’interessos. No existia la noció de liquidar un compte a zero per trencar la relació. Els intercanvis es basaven en ajuda mútua i confiança; recordar exactament qui devia què es considerava de mala educació perquè implicava no voler mantenir el lligam amb el veí.
Hi havia límits morals i jubileus. Si apareixien deutes formals o abusius en civilitzacions antigues (com Mesopotàmia), les autoritats aplicaven periòdicament condonacions massives o jubileus (esborrar les tauletes de fang i alliberar els esclaus per deutes) per evitar que l’acumulació d’interessos destruís la pau social i la comunitat.
La religió prohibia la usura. Durant l’edat mitjana cristiana i islàmica, cobrar interessos per un préstec es condemnava moralment i legalment com un pecat contra la solidaritat humana.
A diferència del capitalisme modern, on el deute és perpetu, impersonal i exigeix un retorn amb interessos, en el món precapitalista el deute era una obligació moral flexible dissenyada per mantenir la cohesió del grup.
Friedrich Nietzsche: l’arrel moral i psicològica (La genealogia de la moral, 1887)
Al segon tractat d’aquesta obra fonamental, Nietzsche busca l’origen de la consciència moral i el sentiment de culpa, i arriba a una descoberta etimològica i històrica decisiva: la paraula alemanya Schuld significa alhora deute (material/econòmic) i culpa (moral).
Nietzsche afirma que l’ésser humà es va definir històricament com l’animal capaç de mesurar, calcular i fer promeses. La relació més antiga entre persones no va ser l’intercanvi igualitari, sinó la relació asimètrica entre qui presta i qui promet tornar. La relació creditor-deutor va fonamentar la civilització.
En l’antiguitat, si el deutor no pagava, el creditor tenia dret a cobrar-se el deute sobre el cos del deutor (dolor, mutilació, esclavitud). Amb el temps, la societat civilitzada substitueix el càstig físic extern per un càstig intern: la mala consciència. El subjecte interioritza el creditor dins la seva pròpia ment i es jutja i culpabilitza a si mateix de manera permanent1.
Maurizio Lazzarato: enginyeria social del neoliberalisme (La fàbrica de l’home deute, 2011)
Lazzarato recupera directament el fil de Nietzsche per demostrar que el neoliberalisme ha convertit aquesta dinàmica moral en la seva eina central de govern i control social (biopolítica).
Del treballador-productor a l’home deute: Segons Lazzarato, la relació fonamental de la societat contemporània ja no és la relació capital-treball (fàbrica), ni l’intercanvi comercial, sinó l’asimetria entre creditor i deutor. Tothom hi queda atrapat: ciutadans endeutats per estudiar, comprar un habitatge o consumir, i estats endeutats amb els mercats financers.
La doble submissió (moral i temporal):
- Control moral: El sistema fa creure a l’individu que la seva pobresa, precarietat o endeutament és el resultat d’una fallada moral pròpia o d’una mala gestió com a empresari de si mateix. La culpa desactiva la revolta política: qui se sent culpable no protesta, sinó que abaixa el cap i intenta pagar.
- Segrest del futur: El deute neutralitza el temps. Obliga el deutor a comportar-se d’una manera previsible, obedient i conservadora per poder garantir els pagaments futurs. Es tanca així qualsevol horitzó de canvi o emancipació.
Eric Toussaint: aplicació geopolítica i estatal (El sistema deute, 2017)
Si Nietzsche explica l’origen psicològic i Lazzarato el funcionament sobre el subjecte individual, Toussaint documenta com aquest mecanisme opera a escala macroeconòmica i geopolítica contra pobles i estats sencers: analitza històricament com les potències financeres i institucions com el Fons Monetari Internacional (FMI) o el Banc Mundial utilitzen el deute sobirà com a arma de despossessió per sotmetre tant països del Sud Global com estats europeus (com el cas de Grècia o les crisis de deute de 2010).
Quan un estat s’endeuta en condicions abusives o rescata bancs privats convertint el deute privat en públic, els creditors imposen plans d’ajust estructural o polítiques d’austeritat. El resultat és sempre el mateix: retallades en sanitat, educació i pensions, privatització del patrimoni públic i reforma de les lleis laborals per abaratir els salaris. El deute funciona com una aspiradora que extreu recursos de la classe treballadora per transferir-los al capital financer i desmantellar el que és públic.
Arquitectura del control a través del deute
Si llegim els tres autors de manera integrada, obtenim un mapa complet de com el capitalisme neoliberal utilitza el deute per substituir la violència física directa per una obediència voluntària:
| Dimensió | Mecanisme principal | Efecte social |
|---|---|---|
| Arrel moral | Fusió entre deute econòmic i culpa moral (Schuld). | Interiorització del càstig; el deutor es considera moralment inferior i responsable de la seva sort. |
| Control individual | Fabricació de la subjectivitat de l’home deute. | Submissió psicològica, acceptació de feines precàries i anul·lació de la capacitat d’imaginar un futur diferent. |
| Espoli col·lectiu | Sistema deute sobirà i polítiques d’austeritat. | Privatització de l’estat del benestar i transferència massiva de riquesa pública cap a la banca privada. |
En conjunt, es demostra que el deute en el neoliberalisme no està pensat per ser pagat, sinó per ser gestionat de manera infinita. Un deute que es liquidés alliberaria el deutor; per contra, un deute perpetu garanteix que tant els individus com els estats romanguin indefinidament disciplinats, culpabilitzats i al servei dels interessos dels creditors.
- A El marxant de Venècia de Shakespeare, amb el celebrat contracte de la lliura de carn exigida per l’usurer Shylock sobre el cos del deutor Antonio, o a Otel·lo, el moro de Venècia, es manifesta de manera literal el pas del càstig físic extern a la culpa moral interioritzada.
El cos com a garantia i el contracte de sang
A El marxant de Venècia, el deute econòmic es tradueix literalment en un dret sobre el cos: si el préstec no es retorna, el creditor pot cobrar-se una lliura de carn de l’andana del deutor. Representa exactament la fase arcaica de la qual parla Nietzsche, on el creditor té un domini físic directe sobre la integritat del deutor.
De la mutilació externa a la tortura mental (Otel·lo)
A Otel·lo, en canvi, el dramatisme ja no depèn d’un contracte financer extern, sinó del funcionament de la culpa, el dubte i la possessió. El malvat Iago no utilitza cadenes físiques ni tortures corporals per destruir el Moro; el que fa és implantar el verí de la sospita (el monstre d’ulls verds) directament a la ment d’Otel·lo.
Otel·lo interioritza el creditor (en aquest cas, la norma social, l’honor venecià i la idea d’una suposada traïció) fins a l’extrem de jutjar, condemnar i executar la seva pròpia esposa (Desdèmona) i, finalment, a si mateix. El càstig ja no ve de fora, sinó d’una auto-inquisició psicològica implacable.
La culpa moral com a presó invisible
Tal com descriu la teoria nietzscheana del Schuld (deute/culpa), el subjecte civilitzat no necessita urpes externes que el turmentin. Iago actua com el perfecte enginyer d’aquesta culpa: manipula la consciència d’Otel·lo fins que el mateix protagonista assumeix la responsabilitat d’un crim que ell mateix pateix com a un càstig merescut. La ment d’Otel·lo es converteix, alhora, en tribunal, jutge i botxí. ↩︎

Deixa un comentari…