Mastodon

TEL:7 minuts

La gran farsa del PIB

A El valor de les coses: Qui produeix i qui extreu en l’economia global (2018), l’economista Mariana Mazzucato ataca el cor mateix de la teoria econòmica moderna i de les mètriques de productivitat. La seva tesi central és que hem invertit la lògica econòmica: abans definíem el preu segons el valor d’una cosa; avui definim el valor segons el preu que algú està disposat a pagar-ne al mercat.

Aquest gir teòric, impulsat pel pensament neoclàssic i consolidat pel neoliberalisme, ha permès que activitats purament extractives i especulatives es disfressin d’alta productivitat, mentre es desmantellen sectors que realment creen riquesa a llarg termini.

El PIB com a mecanisme de supervivència del capitalisme extractiu

El PIB es un termòmetre viciat que ni mesura el benestar humà ni la riquesa real d’una societat; és el comptaquilòmetres de la maquinària d’acumulació del capital: mesura si l’engranatge gira prou de pressa perquè el sistema no s’encalli. L’error d’origen de la comptabilitat nacional contemporània rau a haver eliminat la distinció clàssica entre allò que crea riquesa real i allò que només captura o redistribueix rendes.

Els economistes clàssics (com Adam Smith, David Ricardo o Karl Marx) tenien molt clara la diferència entre treball productiu (que genera nous béns i riquesa real) i treball improductiu (rendisme, especulació financera o monopolis, que simplement capturen una part de la riquesa ja existent). Per als clàssics, l’objectiu era limitar els rendistes perquè ofegaven l’economia real.

L’economia neoclàssica va eliminar aquesta distinció (revolució marginalista de finals del segle XIX). Va establir que el valor és purament subjectiu i que es mesura pel preu de mercat. Com a conseqüència per a la productivitat, si el valor és igual al preu, aleshores qualsevol activitat que generi molts diners es considera automàticament molt productiva. Si un gestor de fons d’inversió guanya milions especulant amb el deute, les estadístiques econòmiques el comptabilitzen com un treballador altament productiu, molt més que una infermera o un investigador científic.

Per tant, el sistema assumeix que tot el que té un preu de mercat equival a valor. Això provoca anomalies absurdes: si una bombolla immobiliària dispara el preu dels lloguers, les famílies inverteixen una proporció molt més gran dels seus ingressos a pagar un sostre. Aquest flux de diners més elevat es registra estadísticament com un creixement de l’economia i del PIB, tot i que no s’ha construït ni un sol habitatge nou ni s’ha millorat la vida de ningú; al contrari, s’ha empobrit la ciutadania.

De la mateixa manera, les comissions bancàries, els productes derivats o l’especulació amb deute sumen al PIB. Quan el sector financer infla els seus beneficis a base d’apalancament i comissions, les estadístiques oficials aplaudeixen una alta productivitat, quan en realitat s’està drenant la sang de l’economia productiva real. La financerització opera com a falsa productivitat.

La il·lusió de productivitat financera i el maquillatge del PIB

El sector financer va aconseguir reescriure les regles de la comptabilitat nacional (el càlcul del PIB) a partir dels anys setanta.

Fins a mitjan segle XX, les finances es consideraven un servei intermediari (un cost per moure els diners de l’estalvi a la inversió productiva), no un creador de riquesa per si mateix. Amb la desregulació neoliberal, el sector bancari i financer va pressionar per canviar els criteris estadístics. Així, els interessos cobrats per préstecs, les comissions per operacions especulatives i els marges d’intermediació van passar a comptabilitzar-se com a aportació directa al PIB.

Just abans de la crisi financera del 2008, les estadístiques oficials mostraven un pic històric de productivitat en el sector financer. En realitat, els bancs no estaven produint res útil per a la societat; estaven inflant una bombolla de deute i extraient rendes de les famílies i les empreses.

Per tant, el PIB no és un indicador de benestar, sinó una mesura de si la roda de les transaccions monetàries gira prou ràpid, independentment de si aquestes transaccions destrueixen territori, precaritzen les persones o generen bombolles.

Per què el sistema fa fallida si s’atura

L’economia capitalista no pot aturar-se a descansar ni estabilitzar-se en un estat estacionari feliç. Està estructurada de manera que el creixement no és una opció, sinó una condició de supervivència del propi sistema. Això s’explica a través de tres exigències ineludibles:

1. El parany del deute i els interessos compostos

En el sistema monetari actual, la quasi totalitat dels diners en circulació neixen com a deute bancari generat amb interès: si un banc emet un préstec de 100 euros, n’exigeix la devolució de 105. Però aquests 5 euros addicionals de l’interès no es van crear en el moment d’emetre el préstec; han de sorgir de l’activitat econòmica futura.

Això crea una necessitat matemàtica perpètua: l’economia necessita créixer constantment per generar la massa monetària addicional necessària per pagar els interessos del deute passat. Si el creixement s’atura (PIB al 0%), els fluxos de caixa fallen, es produeix una cadena d’impagaments, els bancs fan fallida i s’inicia una gran depressió. El creixement, doncs, és un mecanisme de defensa contra la insolvència sistèmica.

2. Productivitat tecnològica i necessitat d’absorbir l’atur

La pressió per augmentar la productivitat (produir més amb menys esforç humà gràcies a la tecnologia) genera una contradicció interna brutal en el capitalisme:

Si cada any la innovació permet fer la mateixa feina amb la meitat de treballadors, una societat racional reduiria la jornada laboral a la meitat repartint la feina i mantenint les condicions de vida. Però sota la lògica de la rendibilitat privada, l’empresari opta per acomiadar la meitat de la plantilla per abaixar costos i maximitzar beneficis.

Per evitar que aquestes onades d’acomiadaments provoquin una crisi de demanda i una revolta social, el sistema està obligat a inventar constantment nous mercats, expandir la producció o crear bombolles especulatives que absorbeixin aquella massa de treballadors desplaçada. El PIB mesura exactament si aquesta expansió forçada s’està produint.

3. Colonització i mercantilització de la vida quotidiana

Quan les necessitats materials bàsiques d’una societat estan cobertes i els mercats tradicionals saturen la seva capacitat de vendre més productes físics, el capitalisme topa amb el seu límit d’absorció. Per continuar fent créixer el PIB, l’economia necessita comprar i vendre allò que abans era gratuït o pertanyia a l’esfera pública i comunitària:

  • Es privatitzen i es fan de pagament la sanitat, l’educació i les residències de gent gran.
  • S’introdueixen preus i mercats on abans hi havia intercanvis de cures familiars o veïnals.
  • Es monetitza l’atenció de les persones a través de les plataformes digitals extractives de dades.

Tot això infla el PIB amb noves transaccions monetàries, fent creure falsament que la societat és més pròspera, quan el que realment està succeint és que s’estan monetitzant necessitats vitals bàsiques que abans no exigien endeutar-se.

La metàfora de la bicicleta i el repte del segle XXI

El capitalisme financer i la seva obsessió per la productivitat funcionen exactament com anar en bicicleta: o pedales sense parar, o perds l’equilibri i caus.

Continuar utilitzant el PIB com a brúixola ens aboca a una contradicció tràgica. Exigeix a un planeta amb recursos físics finits un creixement material infinit, i exigeix a la psique humana una autoexplotació permanent per alimentar un engranatge financer que s’alimenta de deute. Comprendre aquesta dinàmica no és només un exercici de crítica teòrica, sinó el primer pas indispensable per dissenyar alternatives econòmiques de postcreixement que posin la vida i el benestar real al centre, en lloc de la velocitat de rotació del capital.

Deixa un comentari…

Deixa un comentari…

ADVERTÈNCIA

Aquest enfilall conté anàlisis i citacions històriques que poden ferir la sensibilitat del lector o xocar amb la seva ideologia política. Tanmateix, es fa constar que l'autor no comparteix necessàriament cap de les opinions o teories dels autors que hi són mencionats. En continuar, cal assumir que el text es presenta amb un propòsit exclusivament analític, informatiu i de debat intel·lectual.