L’any 1963 no és una data qualsevol: el Mur de Berlín s’ha aixecat fa només dos anys (1961) i arriben al bloc occidental, a comptagotes però amb certesa, els detalls de l’horror del Gulag i les purgues. Per a un dramaturg com Peter Weiss (compromès amb el socialisme però dotat d’una honestedat intel·lectual implacable), l’obra no és un exercici d’història antiga; és una autòpsia en viu de les pròpies esperances polítiques.
Sade com a mirall de la mala consciència
La genialitat de Weiss consisteix a no caure en la propaganda barata. Hauria estat molt fàcil pintar el Marquès de Sade com un monstre aristocràtic i decadent i a Marat com un heroi immaculat del poble. Però Weiss fa tot el contrari: concedeix a Sade els millors arguments crítics.
Sade és la veu de les pròpies pors de Weiss. Representa el dubte de l’intel·lectual d’esquerres que es pregunta: I si en l’intent de crear una societat perfectament justa acabem construint una presó perfecta?. Un auto-sabotatge intel·lectual.
El marquès despulla la retòrica de Marat mostrant que el dogmatisme polític funciona exactament igual que el dogmatisme religiós. Canviar la fe en Déu per la fe en el Partit o en la Revolució no fa l’home més lliure, només el fa canviar de carceller.
Al·legoria de l’asil: psiquiatrització de la dissidència
Si ens fixem en el marc de l’obra (un manicomi on els interns fan teatre sota vigilància), l’analogia amb la Unió Soviètica de Khrusxov i Bréjnev és aclaparadora i gairebé profètica.
Durant el règim soviètic, un dels mètodes més terrorífics per controlar els dissidents polítics (com l’escriptor Vladímir Bukovski o el matemàtic Leonid Pliushtx) no era només enviar-los a Sibèria, sinó tancar-los en hospitals psiquiàtrics especials (psikhushkas). L’argument de l’estat estalinista era d’una perversa lògica circular: com que el comunisme és el sistema perfecte, qualsevol que estigui en contra ha de patir per força una malaltia mental (sovint diagnosticada com a esquizofrènia de progressió lenta).
En l’obra, quan el director Coulmier (l’Estat) interromp els bojos perquè criden consignes massa revolucionàries, Weiss està retratant exactament la burocràcia soviètica: un aparell que vigila, censura i tanca els ciutadans en nom del seu propi benestar i de la salut de la Revolució.
L’esquinçament de l’esquerra occidental
Marat/Sade captura el trauma de tota una generació de pensadors europeus (com Jean-Paul Sartre, Albert Camus o els membres de l’Escola de Frankfurt) que havien posat les seves esperances en el projecte socialista com a alternativa al capitalisme, però que es trobaven atrapats en una cruïlla moral:
- Si defensaven cegament la Unió Soviètica (el model Marat), esdevenien còmplices de la tirania burocràtica.
- Si abandonaven la lluita política i es retiraven al cinisme individualista (el model Sade), deixaven el món en mans de la injustícia econòmica i el capitalisme salvatge.
Per entendre la profunditat d’aquest trencament, ens cal analitzar com s’enfronten les dues grans línies de la condició humana: Rousseau/Marx vs. Nietzsche/Freud.
Marat (optimisme antropològic estructurat): Creu que l’home és bo per naturalesa, però que les estructures (el feudalisme, el capitalisme, la propietat) el corrompen i el tornen egoista. Per tant, si destruïm l’estructura, l’home tornarà a ser fraternal.
Sade (pessimisme biològic radical): S’avança a Freud i a la seva teoria de la pulsió de mort (Thanatos). L’home té una foscor intrínseca, una pulsió de dominació i destrucció que cap sistema polític podrà esborrar. La civilització és només una fina capa de vernís.
La solució al malestar
Marat: La solució és col·lectiva, externa i material. Passa per l’acció política, el decret llei i la redistribució de la riquesa.
Sade: La solució és individual, interna i psicològica. L’única revolució honesta és la de conèixer les pròpies misèries i acceptar la tragèdia de l’existència sense autoenganyar-se amb utopies llançades des d’un faristol.
El ciutadà davant la comunitat
Marat: L’individu s’ha de dissoldre en la Voluntat General. El sacrifici del Jo és necessari per a la salvació de Nosaltres.
Sade: La Voluntat General és una abstracció buida, una hipocresia que fan servir els líders per uniformitzar la societat, esborrar la diferència i sotmetre la dissidència.
Peter Weiss no tanca l’obra amb una resposta tranquil·litzadora. Ens deixa instal·lats en la incomoditat d’aquest debat. Marat/Sade és el crit d’alerta d’una esquerra que es va adonar que per guanyar la justícia social del demà (Marat), no es podia vendre l’ànima al totalitarisme de l’avui, recordant-nos que la pitjor tirania és la que es disfressa de redempció.
Enfilall
Deixa un comentari…