Per ampliar aquest duel filosòfic de primer ordre, ens cal contextualitzar el marc conceptual que el filòsof Isaiah Berlin va descriure el 1958 a Dos conceptes de llibertat, i veure com l’obra de Peter Weiss es converteix en una de les millors representacions teatrals d’aquesta duresa intel·lectual.
La confrontació entre Marat i Sade no és només un xoc de paraules; és el xoc entre dues visions antropològiques incompatibles sobre què significa ser un ésser humà lliure.
Marat i la llibertat positiva: l’obligació de ser lliures
La llibertat positiva de Berlin es respon amb la pregunta: Qui em governa? o Què em permet fer el que vull?. No n’hi ha prou que la llei prohibeixi fer alguna cosa; calen els mitjans materials per poder-la fer.
L’arrel rousseauniana i proto-marxista
Marat entén que la llibertat de l’individu és una ficció si no està sotmesa a la voluntat de la comunitat. Beu directament del concepte de voluntat general de Jean-Jacques Rousseau:
Crítica de la llibertat burgesa: Per a Marat, la llibertat que defensa l’antic règim o la burgesia moderada (els girondins) és pur formalisme jurídic. Com diu la famosa frase de l’obra, de què li serveix a un drapaire tenir llibertat d’impremta si no sap llegir, o llibertat de moviment si no té sabates?
El parany del lliure albir en la misèria: La llibertat positiva de Marat exigeix justícia material. Si el poble té fam, el mercat lliure és una eina d’opressió. Per tant, la llibertat s’ha de forçar a través de les institucions.
La paradoxa jacobina: Per alliberar l’home de l’explotació, Marat arriba a la terrible conclusió de Rousseau: cal forçar els homes a ser lliures. Si per emancipar el col·lectiu cal tallar les llibertats individuals de la minoria opressora (o dels qui dubten), es fa en nom d’una llibertat superior.
Sade i la llibertat negativa: l’espai sagrat del Jo
La llibertat negativa de Berlin es respon amb la pregunta: Fins a quin punt l’Estat o els altres poden interferir en el que faig?. És la llibertat entesa com l’absència d’obstacles, coaccions o regulacions externes.
El nihilisme i la sobirania del cos
Sade porta aquesta llibertat a l’extrem absolut, despullant-la de tota moral cristiana o burgesa. Per a ell, la llibertat negativa és un espai tancat on ningú, ni el Rei ni el Poble, té dret a entrar:
L’Estat com a monstre: Sade detecta de manera brillant que els revolucionaris com Marat estan creant un nou Déu secular: l’Estat, la Pàtria, la Revolució. Afirma que canviar la submissió a l’Església per la submissió al Comitè de Salut Pública no és un avenç, sinó un canvi de carceller.
La pulsió natural: La llibertat de Sade és una llibertat biològica, pre-freudiana. L’home és un sac de pulsions, desitjos, crueltat i imaginació. L’única llibertat real és la capacitat d’explorar aquestes pulsions sense que un comitè de virtut pública et digui què és correcte i què no.
La crítica de Sade a la Utopia: Sade acusa Marat de viure en una il·lusió geomètrica. Marat vol quadricular la societat per fer-la justa, però la naturalesa humana és caòtica, violenta i egoista. Per a Sade, qualsevol intent de crear una utopia col·lectiva acabarà reprimint l’essència més autèntica de l’individu.
El reflex físic en la posada en escena
Peter Weiss no només escriu aquest debat, sinó que el lliga a la condició física dels personatges, creant una metàfora visual perfectament acoblada a la filosofia política:
Marat està atrapat en la matèria: Està tancat en una banyera per culpa de la seva malaltia de la pell. Aquesta immobilitat física reflecteix la seva fixació obsessiva: està lligat al món material, a les xifres, als decrets, a les necessitats de la farina i del pa. El seu pensament vol moure el món, però ell no es pot moure.
Sade està atrapat en la ment: Està assegut en una cadira, observant el pati amb un somriure cínic. Ell no vol canviar el món exterior; s’ha refugiat en el seu teatre mental, en la imaginació i en l’escriptura. Està totalment desconnectat de la responsabilitat social, trobant la seva llibertat precisament en el desinterès pel benestar dels altres.
El carreró sense sortida de la modernitat
Si ens mirem aquest desglossament de Berlin aplicat a l’obra, Peter Weiss ens està plantejant el gran drama de la modernitat occidental:
- Si optem exclusivament per la llibertat positiva de Marat (justícia social per damunt de tot), correm el risc de crear estructures totalitàries on l’individu és sacrificat a l’altar del bé comú.
- Si optem exclusivament per la llibertat negativa de Sade (autonomia individual absoluta), caurem en un nihilisme insolidari on el feble queda desprotegit i el fort té llibertat total per explotar els altres en nom del seu propi desig.
Enfilall
Deixa un comentari…