La humanitat camina cap a una fita de progrés lliure d’explotació o està condemnada a repetir eternament els mateixos errors sota diferents disfresses ideològiques? Peter Weiss utilitza el diàleg entre Marat i Sade per posar cara a dues concepcions del temps i de la història absolutament irreconciliables.
Marat: la història com a línia recta i redempció (teleologia)
Marat encarna la visió teleològica de la història, una tradició que neix amb la Il·lustració, es consolida amb Hegel i cristal·litza en el marxisme. Aquesta visió afirma que la història té un sentit, una direcció i un objectiu final: l’emancipació humana.
Tot i que el Marat històric va morir el 1793 (molt abans que Karl Marx publiqués les seves teories), Weiss li injecta un vocabulari plenament propi del materialisme històric del segle XX.
Marat no veu la Revolució com un simple canvi de govern, sinó com un terratrèmol econòmic. Identifica que darrere de les lleis abstractes hi ha la dominació d’una classe sobre una altra, la lluita de classes és el motor. Els nobles han estat substituïts pels burgesos, els comerciants i els especuladors de la terra. La propietat privada és el pecat original secular que corromp les relacions humanes. L’ideal de progrés de Marat passa per la destrucció material d’aquest privilegi per tal de permetre un salt evolutiu en l’espècie humana.
Des d’aquesta perspectiva lineal, el patiment actual, la violència i la repressió són vistos com els dolors de part d’un món nou. El sacrifici de les generacions presents està justificat perquè s’està construint la utopia final on la humanitat viurà finalment en harmonia.
Sade: la història com a cicle etern i biologia (nihilisme)
A l’altre costat del pati de Charenton, el Marquès de Sade oposa un pessimisme històric radical que anticipa les filosofies del desig de Nietzsche i Freud. Per a Sade, la història no és una línia recta de progrés, sinó un remolí de fúria que gira en el buit.
Sade extreu la seva filosofia política de l’observació de la natura. Per a ell, la natura no és harmònica ni justa; és destructiva, caòtica i cruel. Com que l’home és un producte de la natura, les societats humanes estan condemnades a replicar aquesta crueltat. Les revolucions són només il·lusions òptiques. El poble creu que s’està alliberant, però el que fa en realitat és canviar un tirà per un altre. L’impuls humà de dominar el veí és massa fort; per tant, l’organització política ideal és impossible. És l’etern retorn de la tirania.
En el moment que els oprimits aconsegueixen fer caure el poder i prenen el control, necessiten defensar la seva posició. Per fer-ho, creen lleis, tribunals, presons i policies. De manera automàtica, es converteixen en els nous opressors, aplicant la mateixa violència que abans patien.
1808: el dispositiu satíric de la representació
El gran encert de Peter Weiss per donar la victòria intel·lectual (o almenys el cop de gràcia irònic) a la tesi de Sade és el marc temporal de la representació: l’any 1808. Si analitzem aquest detall, la sàtira històrica és demolidora:
L’obra que escriu Sade sobre Marat es representa sota la mirada atenta de Coulmier, el director de l’hospici, que és un devot i aferrissat defensor de Napoleó Bonaparte. I els bojos del manicomi, que interpreten els revolucionaris francesos de 1793 cridant a favor de la llibertat i de la mort dels reis, acaben l’obra desfilant i aclamant el nou Emperador.
Aquest tancament visual és la demostració pràctica de la teoria de Sade: quinze anys després de tallar el cap a Lluís XVI en nom de la llibertat absoluta, França torna a estar sota el control d’un dictador militar imperial. La història ha fet una volta completa de 360 graus per tornar exactament al mateix punt de partida, confirmant que el progrés lineal de Marat era, literalment, un deliri.
El subtext per al lector modern
Aquest xoc de teories de la història tenia un significat electritzant per al públic dels anys 60 i el manté avui dia. Weiss ens està enfrontant a una veritat incòmoda: si creiem cegament en el progrés de Marat, podem acabar justificant qualsevol barbàrie en nom del futur ideal; però si ens refugiem en el cinisme cíclic de Sade, ens estem rendint abans de començar, abandonant el món a la tirania dels forts sota el pretext que les coses mai canviaran.
Enfilall
Deixa un comentari…