Ohkwá:ri-tón

La connexió central entre la política immobiliària neoliberal i la teoria econòmica clàssica de la redistribució es una translació directa de la famosa teoria del degoteig (trickle-down economics) al mercat de l’habitatge. No és un error de càlcul involuntari ni un error de comprensió, sinó un mecanisme d’enginyeria econòmica que consolida la desigualtat de classe.

Com s’aplica la teoria del degoteig a l’habitatge?

El discurs neoliberal argumenta que si se suprimeixen impostos, es donen facilitats urbanístiques i es garanteixen grans beneficis i seguretat als promotor i propietaris (els de dalt):

1. Aquests agents construiran massivament o posaran tot el seu patrimoni al mercat.

2. L’oferta augmentarà tant que els preus s’estabilitzaran o baixaran.

3. El benestar degotarà cap als llogaters i la classe treballadora (els de baix), que podran accedir a habitatges més assequibles.

Per entendre en profunditat com es produeix aquesta redistribució cap amunt, cal fixar-se en els quatre vectors que converteixen el model d’habitatge neoliberal en una veritable aspiradora de renda:

El mite de la filtració (filtering process)

La justificació teòrica de la dreta econòmica per oposar-se a l’habitatge públic o als topalls es basa en la teoria de la filtració. Aquesta sosté que si es construeix habitatge de luxe o d’alt nivell per a les classes altes, aquestes buidaran els seus habitatges anteriors, que aniran filtrant-se cap a les classes mitjanes i, finalment, cap a les treballadores a preus cada vegada més baixos.

Per què falla miserablement?

Financerització i immobles buits: En l’era del capitalisme financer, l’habitatge d’alt nivell no es compra per a residir-hi, sinó com a actiu refugi (safe haven) o inversió especulativa. Molts d’aquests pisos no entren mai al mercat de lloguer habitual.

Gentrificació en cadena: En lloc de fer baixar els preus de l’entorn, la construcció de promocions de luxe encareix el valor del sòl de tot el barri. L’efecte no és el goteig cap avall, sinó l’expulsió (displacement) de la població local cap a la perifèria.

L’Estat com a garant de la renda del capital (Estat social invers)

Dins d’aquest marc, l’actuació de les administracions públiques es perverteix: en lloc de redistribuir la riquesa des dels impostos cap als serveis públics, s’utilitza la fiscalitat per a assegurar el marge de benefici privat: Impostos de la classe treballadora -> Arques públiques de l’Estat -> Incentius i bonificacions fiscals + Avals i subvencions -> Propietaris, fons i promotors privats.

Incentius en comptes de funció social: Bonificar l’IRPF o l’IBI als propietaris perquè no apugin el lloguer significa pagar amb diners públics (d’educació, sanitat, etc.) el cost de la seva pròpia avarícia. L’Estat paga el peatge perquè el rendista no perdi capacitat d’extracció.

Cessió de sòl públic: Entregar sòl que és de tota la comunitat a fons o promotores privades mitjançant concessions de llarga durada per a lloguer assequible implica que el capital privat explota un bé comú per a obtenir un rendiment financer garantit sense assumir els riscos del mercat obert.

Asfíxia del consum i destrucció de l’economia productiva

La redistribució de rendes cap amunt no només afecta l’inquilí de manera individual; destrueix la teixit econòmic general:

Efecte extracció sobre el comerç local: Quan una família ha de destinar el 50% o el 60% dels seus ingressos a cobrir l’habitatge, aquests diners desapareixen de l’economia real. Es redueix dràsticament la capacitat de despesa en comerç de proximitat, cultura, restauració, o educació.

Desviació d’inversió cara a l’especulació: Si un país permet que la rendibilitat del lloguer o de l’especulació immobiliària sigui del 7-10% anual sense risc ni esforç (gràcies a la protecció estatal), el capital privat fuig dels sectors productius (tecnologia, indústria, R+D) per a refugiar-se en el totxo. El rendisme empobreix la capacitat innovadora de la societat.

Consolidació d’una societat de castes immobiliàries

Aquestes polítiques perpetuen la desigualtat entre generacions, dividint la societat no pas per la seva qualificació o esforç laboral, sinó per la propietat hereditària:

Classe o Col·lectiu	Dinàmica sota el model neoliberal	Conseqüència social
Generació Propietària / Rendista	Acumula immobles, rep subvencions indirectes i absorbeix la renda aliena.	Independència financera basada en la captura de riquesa.
Joventut i Classe Treballadora	Incapaç d’estalviar a causa dels alts lloguers; bloquejada per a comprar.	Dependència permanent, impossibilitat de desenvolupar un projecte vital.

La fal·làcia aplicada a l’acumulació de sòl

Com ja assenyalaven economistes com David Ricardo o John Stuart Mill, el sòl és un bé finit i estratègic. Donar facilitats al mercat privat sense cap funció social fa que l’increment del valor de la terra (generat pel creixement de la mateixa ciutat) el capturi íntegrament el propietari privatiu.

La promesa que afavorint el rendista i el gran capital es resoldrà el problema de l’habitatge per a tothom s’ha demostrat com una fal·làcia ideològica: no genera un efecte degoteig, sinó un efecte aspiradora que absorbeix els salaris dels llogaters i els concentra en les capes altes de la societat.

És la cobertura ideològica per a un model que garanteix que el treball assalariat financi la reproducció del capital immobiliari. Sense una desmercantilització o una intervenció directa que prioritzi l’ús social sobre el valor de canvi, la crisi de l’habitatge no es manté per incompetència, sinó perquè el seu funcionament actual compleix perfectament el seu objectiu: transferir riquesa des de la base cap als sectors més afavorits.

Enfilall