El neoliberalisme, a efectes pràctics, és un recull d’excuses, justificacions i tàctiques per enriquir-se. Aquesta definició incideix en la dimensió més ideològica, cínica i material del neoliberalisme, contraposant el relat oficial (abstracte, tecnocràtic i basat en la llibertat) amb la seva funció real i pràctica: actuar com a coartada moral per a l’acumulació de capital per despossessió. Una teologia del mercat i una justificació pel benefici privat.
El neoliberalisme com a teologia secular i coartada moral
Quan el filòsof o l’economista neoliberal parla d’ordre espontani (F.A. Hayek) o de mà invisible, a efectes pràctics s’està construint una teodicea secular (una justificació de per què el patiment i la desigualtat són necessaris i bons).
En el marc neoliberal, la pobresa o la precarietat no són fallides d’un sistema redistributiu injust, sinó el resultat natural de la manca d’esforç, de mèrit o de competitivitat de l’individu. Això converteix la pobresa en un defecte moral, exonerant completament les estructures de poder econòmic.
La llibertat de contractació o la desregulació s’utilitzen com a coartada legal i moral per desmuntar proteccions laborals, sanitat pública o regulacions de l’habitatge. Així actors financers i fons d’inversió poden extreure rendes extremes de sectors bàsics (com l’aigua, l’energia o l’habitatge) sota l’aparença d’estar estimulant l’eficiència econòmica.
Fal·làcia de l’ordre espontani vs. intervenció estatal per a rics
Un dels grans enganys pràctics del neoliberalisme (que la seva retòrica oculta) és que mai ha estat a favor d’un Estat petit o absent, sinó d’un Estat fort al servei del capital. Quan el mercat lliure genera crisis sistèmiques a causa de la voracitat dels mercaders (com el crac financer de 2008 o les crisis de rescat deute), l’Estat mínim apareix miraculosament per socialitzar les pèrdues, rescatar bancs amb diner públic i garantir que els voltors financers no perdin el carro dels beneficis.
El mèrit i la competència s’apliquen de manera ferotge per a les classes treballadores (reducció de subsidis, flexibilització laboral), mentre que per a les grans corporacions s’aplica el proteccionisme encobert i els subsidis estatals. El neoliberalisme funciona, doncs, com una màquina de transferència de renda cap amunt.
La naturalesa instrumental del discurs
Si entenem el neoliberalisme no com una teoria econòmica neutra, sinó com una tecnologia de poder, s’entén perfectament la definició com a recopilació d’excuses i tàctiques:
L’excusa de la flexibilitat: Serveix per destruir la dignitat laboral i precaritzar condicions sota el pretext que el mercat de treball s’ha d’adaptar.
L’excusa de l’eficiència: S’utilitza per privatitzar serveis públics essencials (com estem veient amb la salut o l’atenció a la dependència), convertint drets universals en nínxols de mercat on fer negoci a costa de la salut o la vida de les persones.
L’excusa de la competitivitat global: Justifica l’eliminació d’impostos als grans patrimonis i a les rendes del capital sota l’amenaça que els capitals fugiran, creant un xantatge permanent contra qualsevol intent de fiscalitat justa.
Aquesta definició descriu el neoliberalisme com allò que realment és: una ideologia de classe al servei de la burgesia financera. Durant el període post-Segona Guerra Mundial (el pacte socialdemòcrata o keynesià), el capital va haver de cedir part de la plusvàlua a la classe treballadora a través de l’Estat del benestar i de salaris alça per evitar revolucions i mantenir la pau social. Quan a partir dels anys 70 la taxa de guanys va començar a baixar, el capital va necessitar una contraofensiva ideològica i material per recuperar el terreny perdut.
El neoliberalisme va ser precisament això: el manual d’instruccions i la justificació moral (el relat teleològic del progrés i la llibertat) dissenyat expressament per desballestar el poder sindical, desregular els mercats financers i permetre que els voltors tornessin a acumular riquesa sense límits institucionals.
Sota la catifa de la llibertat individual i la eficiència del mercat, el neoliberalisme amaga una lògica molt simple: la llei del més fort convertida en dogma de fe i protegida per llei.
Deixa un comentari…