Pier Paolo Pasolini opera a dos nivells simultanis: d’una banda, utilitza el feixisme històric (la República de Salò) com a marc escènic, però, de l’altra, en fa una relectura per criticar el que ell anomenava el nou feixisme del seu temps (el neocapitalisme de consum). El mateix director va deixar escrita una frase clau que resumeix la intenció de la pel·lícula:
El vertader feixisme és el de la societat de consum.
El feixisme històric com a farsa i impotència
Pasolini tria els últims anys del feixisme italià (1943-1945) de manera molt conscient. La República de Salò no era el feixisme triomfant dels anys 30, sinó un règim crepuscular, aïllat, agònic i totalment dependent de l’ocupació nazi.
Al film, el feixisme ja no es mou en grans places amb masses enfervorides o discursos grandiloqüents. S’ha hagut de tancar entre les quatre parets d’una mansió. Pasolini despulla el feixisme de la seva èpica militar i el mostra com el que realment és en essència: una colla de vells decadents i impotents que només poden exercir el poder a través de la crueltat sobre cossos indefensos.
L’obra demostra que el feixisme no va ser un accident històric o una bogeria d’un sol home (Mussolini), sinó l’eina de protecció de l’status quo. Els quatre botxins (el Jutge, el Bisbe, el Duc i el President) representen com la judicatura, l’Església, l’aristocràcia i la gran burgesia financera van pactar i nodrir el feixisme per mantenir els seus privilegis de classe davant l’amenaça de revolució social.
El nou feixisme: l’homologació cultural
La crítica més radical de Pasolini és que el feixisme històric de camises negres va fracassar en el seu intent de canviar l’ànima de la gent, mentre que el capitalisme de consum de la dècada de 1970 ho havia aconseguit en pocs anys.
Pèrdua de la diversitat: El feixisme de Mussolini volia militaritzar els joves, però les cultures locals, camperoles i obreres d’Itàlia van resistir i van mantenir la seva identitat. En canvi, Pasolini denunciava que la televisió, la publicitat i el benestar material havien aconseguit homologar tota la joventut. Els joves de la dècada de 1970 vestien igual, volien els mateixos objectes i pensaven igual, independentment de si eren de Milà o de Calàbria.
Destrucció antropològica: Per a l’autor, aquesta destrucció cultural és el vertader totalitarisme. La mansió de Salò representa aquest laboratori d’homologació on els joves són obligats a oblidar qui són per esdevenir peces intercanviables del desig dels amos.
La tolerància repressiva
El feixisme del passat utilitzava la prohibició, la censura i el càstig visible. El nou feixisme del capitalisme utilitza, segons Pasolini, la falsa llibertat.
El sistema modern diu als joves que són lliures de gaudir del seu cos, de consumir i de tenir relacions sexuals. Però aquesta llibertat és una il·lusió: el sistema t’obliga a consumir per ser acceptat. A la pel·lícula, els joves estan obligats a participar en els jocs sexuals i en la degradació dels amos; no es permet la tria individual. La felicitat i el plaer es converteixen en un deure dictat pel poder.
El poder modern ja no necessita afusellar la dissidència al carrer (com es veu al final de la pel·lícula, on les tortures finals es miren de lluny a través de prismàtics); en té prou amb excloure socialment i buidar d’esperit crític aquells que no s’adapten a la norma del consum de masses.
La relació de Salò amb el feixisme és una advertència llançada al futur. Pasolini utilitza els crims del feixisme històric per fer-nos veure que les societats democràtiques contemporànies, sota la màscara del progrés de l’ordre i del lliure mercat, apliquen de forma invisible els mateixos principis d’anul·lació de la dignitat humana que els botxins de la República de Salò. Un feixisme que ja no necessita dictadors perquè s’ha instal·lat directament en els nostres hàbits de consum.
Enfilall
Deixa un comentari…