La institucionalització de l’anarquia del poder, es concreta en una de les paradoxes més angoixants que planteja la pel·lícula. L’expressió anarquia del poder (un concepte que el mateix Pasolini utilitza en les seves entrevistes) sembla un oxímoron, però defineix perfectament la naturalesa del totalitarisme modern: la situació en què el poder absolut es pot permetre qualsevol caprici, bogeria o crueltat, però ho executa a través d’una estructura hiperregulada, freda i legalista.
El reglament com a eina d’anul·lació de la moral
A Salò, la violència mai és fruit d’un rampell passional o d’un moment de fúria descontrolada dels botxins. Tot està sotmès a la llei. Abans de tancar-se a la mansió, els quatre senyors redacten un codi legal estricte que llegiran solemnement a les víctimes.
Legalització del crim: El reglament detalla minuciosament què està permès i què està prohibit, quins són els horaris de les habitacions, quan es menja i quins càstigs s’aplicaran a les infraccions. Pasolini ens mostra que el pitjor terror no és l’absència de lleis, sinó una llei dictada per psicòpates. El crim perd el seu caràcter de pecat o delicte perquè s’ha convertit en el text jurídic vigent.
Col·laboració de la burocràcia: Perquè aquest ordre funcioni, els quatre amos necessiten col·laboradors administratius. Hi ha guàrdies armats que vigilen el compliment de les normes, secretaris que prenen notes i pianistes que posen banda sonora als abusos. La tortura esdevé una feina d’oficina formalitzada, avançant el que la filòsofa Hannah Arendt va anomenar la banalitat del mal: els executors no són necessàriament monstres assedegats de sang, sinó buròcrates obedients que compleixen les normes del joc d’un sistema corrupte.
Litúrgia i organització del temps (els cercles)
L’estructura de la pel·lícula, basada en el model clàssic de la Divina Comèdia de Dante i en la divisió del Marquès de Sade, està mil·limetrada en blocs temporals i espacials rígids. No hi ha lloc per a la improvisació.
Cada cercle de la pel·lícula comença amb el relat d’una de les quatre prostitutes veteranes contractades pels senyors. Seguint un ordre estricte, s’asseuen en un saló senyorial i reciten contes eròtics i sàdics del seu passat. Tot el saló (amos, guàrdies i víctimes) ha d’escoltar en silenci reverencial. Aquest ritual de la paraula serveix com a preàmbul burocràtic: el relat dicta quina serà la perversió específica que els senyors executaran a continuació sobre els joves.
Quan algun dels joves infringeix el reglament (per exemple, per practicar un acte d’amor autèntic o per amagar un objecte religiós), els senyors no actuen immediatament de forma violenta. Convoquen un tribunal, l’acusat és jutjat formalment segons el codi redactat per ells mateixos, es dictamina la sentència de mort i es registra la condemna. L’abús es vesteix amb la solemnitat d’un acte de justícia oficial.
Arbitrarietat absoluta sota màscara de civilització
La tesi política més profunda d’aquest punt és que la civilització burgesa i el feixisme comparteixen les mateixes estructures formals. Pasolini tria una estètica neoclàssica per a la mansió: hi ha quadres de l’avantguarda artística de l’època, es discuteix sobre filosofia (es cita Nietzsche, Baudelaire i Klossowski), s’escolta música refinada i es cuida l’etiqueta a la taula.
L’horror de Salò neix precisament de la convivència harmònica entre l’alta cultura, el refinament i la degradació humana més absoluta.
Amb això, l’autor llança un avís demolidor sobre l’status quo de les democràcies liberals de la societat de consum. Pasolini ens adverteix que les institucions de l’Estat (el dret, l’ordre públic, l’administració) són estructures burocràtiques que poden ser perfectament polides, modernes i civilitzades per fora, mentre que per dins la seva funció última segueix sent la de gestionar, disciplinar i triturar els cossos de la ciutadania d’una forma completament sàdica, freda i legalitzada.
Enfilall
Deixa un comentari…