Mastodon

TEL:4 minuts

Devastació capitalista

Salò no és una pel·lícula sobre el feixisme del passat (el de Mussolini), sinó una crítica ferotge al feixisme del present de Pasolini: el neocapitalisme i la societat de consum.

Pasolini, a través dels seus escrits periodístics (recollits a Escrits corsaris), defensava que el capitalisme de consum havia aconseguit una devastació cultural i antropològica molt més destructiva i totalitària que el feixisme històric. En la pel·lícula, la mansió de Salò es converteix en la fàbrica perfecta on s’il·lustra aquesta teoria marxista de l’alienació extrema.

La reïficació total: de subjecte a objecte de consum

En la teoria marxista, la reïficació (o cosificació) és el procés pel qual les relacions humanes actuen com a relacions entre coses. Les relacions socials entre les persones (treball, cooperació, art) deixen de percebre’s com a integracions humanes i passen a veure’s com a relacions entre coses o valors de mercat (diners, mercaderies, preus). Pasolini porta aquest concepte econòmic a la seva expressió física i carnal més radical:

Pèrdua de la identitat i del nom: En entrar a la mansió, els joves són privats de la seva roba, dels seus objectes personals i dels seus noms. Passen a ser anomenats de forma col·lectiva o per codis. Han estat extrets del seu teixit social per esdevenir una massa homogènia de matèria primera.

Eliminació del valor d’ús del cos: El cos humà, que originalment té un valor inherent per ell mateix (expressar emocions, plaer mutu, llibertat), és expropiat pels quatre senyors. Els botxins en determinen el valor de canvi. El cos dels joves només té sentit en la mesura que pot produir plaer sadomasoquista i la satisfacció dels amos.

El paral·lelisme entre la línia de muntatge i el ritual sàdic

Pasolini filma les escenes d’abusos amb una distància gairebé clínica, utilitzant plans fixos i generals que recorden la mirada d’un supervisor industrial en una fàbrica.

Els joves són seleccionats mitjançant un càsting inicial on els amos n’examinen la dentadura, la musculatura i l’estètica, seguint exactament els criteris de selecció de bestiar o d’esclaus en un mercat. Han de complir uns estàndards corporals concrets per ser útils pel procés de consum de la mansió.

A la fàbrica capitalista, el treballador és fragmentat (només interessa la seva mà, la seva força o el seu braç operant la màquina). A Salò, els joves són trossejats conceptualment pels botxins: són reduïts a orificis, a trossos de carn que es poden colpejar, tallar o penetrar. No hi ha cap reconeixement de l’altre com a ésser humà complet; és una fragmentació mecànica encaminada a l’explotació òptima del producte.

La destrucció del desig a mans del consumisme

Una de les paradoxes més brillants de l’anàlisi de Pasolini és que Salò és una pel·lícula profundament anti-eròtica. Tot i tractar-se de relacions sexuals i sadisme, el sexe es presenta de forma freda, repetitiva i avorrida.

Amb això, el director llança una acusació directa al capitalisme lliberal: Pasolini argumentava que la revolució sexual de la dècada de 1960 i 1970 havia estat una trampa del capitalisme. El sistema havia alliberat el sexe només per poder-lo mercantilitzar, convertint els cossos en objectes que s’han de consumir de manera obligatòria, una falsa llibertat sexual.

A la pel·lícula, els joves no tenen dret al desig. Fins i tot quan dos joves intenten estimar-se o buscar un plaer autèntic en secret (com la minyona i el soldat), són executats immediatament. El poder no tolera el desig lliure. Només es permet el sexe regulat, imposat i organitzat pels amos com una activitat de producció mecànica.

La mansió de Salò és la representació al·legòrica d’un centre de producció fordista on els cossos humans són utilitzats fins a l’extenuació del seu valor, i un cop s’ha extret tota la plusvàlua de plaer i dominació possible, són descartats en l’execució final com a deixalles industrials.

Enfilall

Deixa un comentari…

Deixa un comentari…

ADVERTÈNCIA

Aquest enfilall conté anàlisis i citacions històriques que poden ferir la sensibilitat del lector o xocar amb la seva ideologia política. Tanmateix, es fa constar que l'autor no comparteix necessàriament cap de les opinions o teories dels autors que hi són mencionats. En continuar, cal assumir que el text es presenta amb un propòsit exclusivament analític, informatiu i de debat intel·lectual.