El cercle de la merda és, sense dubte, el bloc més incòmode, visceral i literalment vomitiu de la pel·lícula. Tanmateix, reduir-lo a una mera provocació escatològica seria errar el tret. Per a Pier Paolo Pasolini, la coprofàgia (l’acte de menjar excrements) és el cor conceptual de la seva crítica econòmica. És la metàfora perfecta, gairebé poètica en la seva cruesa, de la fase superior del capitalisme industrial: la transformació del ciutadà en un consumidor absolut i acrític.
El cicle de la producció industrial i el menjar brossa
En el capitalisme de consum, l’important no és la qualitat del producte ni el seu valor real, sinó la necessitat imperiosa de mantenir la cadena de producció i consum activa. Pasolini utilitza els excrements com el símbol definitiu d’aquesta dinàmica alienant:
Els excrements són la deixalla d’un procés de digestió previ, un material inútil, tòxic i desproveït de qualsevol nutrient. En obligar els joves a menjar-se’ls, els botxins reprodueixen la lògica de la indústria de consum massiu, que agafa subproductes industrials deshumanitzats (el menjar brossa, tant el físic com el cultural) i els envasa per forçar la població a empassar-se’ls.
En una de les escenes més angoixants, la merda és servida per cambrers uniformats en safates de plata refinades, acompanyada de música i sota l’atenta mirada dels amos. Amb aquesta posada en escena, Pasolini ens demostra com el màrqueting i la litúrgia burgesa són capaços de sacralitzar la brutícia i de fer passar la degradació més absoluta com un acte de distinció i modernitat.
L’educació del consumidor: crear la necessitat
La coprofàgia a Salò no és només un càstig; és una imposició educativa. Els joves no volen menjar excrements (ploren, vomiten, es resisteixen), però l’estructura de poder de la mansió s’encarrega d’anul·lar la seva capacitat de rebuig biològic a través de la violència i la repetició.
Pasolini argumentava que la societat de consum fa exactament el mateix amb les masses. A través de la publicitat i la destrucció de les cultures populars tradicionals, el sistema neoliberal educa els ciutadans perquè desitgin allò que els degrada. S’anul·la l’instint de preservació cultural i moral de l’individu, fins al punt que el consumidor acaba demanant voluntàriament i pagant pel mateix producte nociu que el buida per dins.
Menjar merda és l’anul·lació total de la dignitat de l’ànima a través del cos. El sistema necessita que el subjecte accepti viure en la indigència intel·lectual i espiritual per poder seguir funcionant com un engranatge submís.
El capitalisme com a sistema autòfag
L’última volta de rosca de la metàfora marxista de Pasolini és el caràcter tancat i circular de la coprofàgia. El capitalisme modern es presenta com un monstre autòfag que s’alimenta dels seus propis residus.
A la mansió de Salò, la producció del material (els excrements) prové dels mateixos joves i dels botxins, creant un bucle tancat on no hi ha res exterior. En l’economia neocapitalista, el sistema produeix mercaderies destinades a convertir-se ràpidament en escombraries (obsolescència programada), obligant el consumidor a comprar immediatament el següent substitut. És un cicle infinit on la societat consumeix literalment les seves pròpies deixalles econòmiques (plusvàlua de la degradació).
En definitiva, amb el cercle de la merda, Pasolini va anticipar amb una lucidesa terrorífica el destí de les societats del segle XXI. El vertader feixisme ja no necessita camises negres ni desfilades militars; en té prou amb el control total dels mitjans de producció i de comunicació per convertir la cultura, la informació i l’oci en una pasta uniforme i residual que les masses s’empassen diàriament sense ni tan sols adonar-se de la humiliació que estan patint.
Enfilall
Deixa un comentari…