Ens endinsem en una de les obres més radicals, extremes i polítiques de la història del cinema: Salò o le 120 giornate di Sodoma (1975), l’última pel·lícula de Pier Paolo Pasolini, estrenada pòstumament poc després del seu brutal (i encara misteriós) assassinat a la platja d’Òstia.
Pasolini utilitza la novel·la inacabada del Marquès de Sade (escrita al segle XVIII) i la trasllada cronològicament i geogràfica a la República de Salò (1943-1945), l’estat titella feixista que Benito Mussolini va instaurar al nord d’Itàlia sota l’ocupació nazi. Aquesta obra no és una simple provocació de terror o perversió, sinó una tesi filosòfica destructiva sobre la naturalesa del poder modern.
Els quatre pilars del poder (els personatges)
La trama tanca en una mansió aïllada quatre representants de les elits, que Pasolini defineix com els pilars de l’status quo dominants:
- El Duc (el poder aristocràtic i de la terra).
- El Bisbe (el poder eclesiàstic i espiritual).
- El Jutge (el poder legal i judicial).
- El President (el poder executiu i econòmic).
Aquests quatre homes segresten un grup de joves (nois i noies) i, sota un reglament estricte redactat per ells mateixos, els sotmeten a un calvari dividit en cercles (el de les passions, el de la merda i el de la sang).
El cos com a mercaderia (anàlisi marxista)
Pasolini, que era un marxista heterodox i molt crític, fa una analogia directa entre el feixisme, el sadisme i el capitalisme de consum. Per a ell, el capitalisme modern fa exactament el mateix que els quatre botxins de Salò: redueix els éssers humans a simples objectes de consum i producció. Les víctimes de la mansió ja no tenen nom, ni ànima, ni drets; són mercaderia el cos de la qual pertany completament al poder per ser utilitzat, explotat i finalment destruït.
Institucionalització de l’anarquia del poder
Una de les grans lliçons de la pel·lícula és que el sadisme i la tortura no es cometen enmig del caos, sinó a través d’un ordre burocràtic perfecte. Hi ha reglaments escrits, horaris estrictes, narradores oficials i judicis formals abans de cada execució. Pasolini ens mostra que el vertader feixisme és aquell que té la capacitat de legalitzar la crueltat, convertint l’arbitrarietat del poder en la norma vigent.
Una metàfora de la societat de consum (la coprofàgia)
El famós i polèmic Cercle de la merda és, segons el mateix director, una metàfora directa de la industrialització i el consumisme. Obligar els joves a menjar excrements és la representació hiperbòlica de la societat de consum, on les masses són educades i forçades a empassar-se i consumir el producte residual, inútil i alienant que les elits i les indústries els imposen.
Pasolini despulla les institucions (la Justícia, l’Església, l’Estat) per demostrar que, quan cauen les màscares de la democràcia, el que queda en l’arrel de l’status quo és la dominació física i el dret absolut dels qui manen sobre els cossos dels qui no tenen res. L’obra és un mirall incòmode: ens diu que el poder només vol posseir, ordenar i consumir.
Enfilall
Deixa un comentari…