Ens trobem davant d’una mena de ceguesa selectiva on els enginyers i magnats de Silicon Valley s’enamoren de la tecnologia que apareix a les novel·les de ciència-ficció, però extirpen completament el context de misèria humana, opressió i col·lapse social on aquesta tecnologia opera.
Per entendre a fons com funciona aquesta llista de la compra de les distopies, cal analitzar tres conceptes clau que Cory Doctorow i altres crítics de la cibercultura assenyalen sovint:
El concepte de Sci-Fi Optimization (optimització de la ciència-ficció)
Quan un escriptor com Neal Stephenson escriu Snow Crash (1992) o William Gibson escriu Neuromant (1984), utilitzen el Metavers o el Ciberespai com a metàfores de l’aïllament i de la decadència del món real. A Snow Crash, el protagonista viu literalment en un contenidor de mercaderies de 6×6 metres i es connecta al Metavers per fugir d’una realitat lletja, hiperinflacionària i tòxica.
La ironia és que quan Mark Zuckerberg o els enginyers de Silicon Valley llegeixen el llibre, no veuen la tragèdia del contenidor de mercaderies. El que veuen és: ostres, uns ulleres de realitat virtual on pots comprar parcel·les digitals! Anem a muntar-ho.
Converteixen una advertència sobre el confinament de l’esperit humà en un pla de negoci. És el que es coneix com a terrorisme de disseny: agafar la tecnologia d’un futur que l’autor va dissenyar perquè ens fes por, i intentar fabricar-la de veritat.
El perill dels líders que es creuen l’heroi de la novel·la
Hi ha una línia directa entre el ciberpunk literari i la ideologia de personatges com Elon Musk (Neuralink, X), Sam Altman (OpenAI) o Peter Thiel (Palantir). Aquests líders solen tenir una cultura literària purament geek, però pateixen del que es podria anomenar el síndrome del protagonista.
Ignoren les externalitats: Si crees un xip cerebral (com a Neuromant o Matrix), la novel·la et diu que servirà perquè les corporacions controlin els teus pensaments o perquè hi hagi un mercat negre de records militaritzats. La mentalitat de Silicon Valley ho redueix a: serem posthumans i podrem descarregar coneixement instantani.
La IA com a déu corporatiu: Les IA de les novel·les ciberpunk (Wintermute a Neuromant, per exemple) són entitats fredes, manipuladores i alienes a la moral humana que busquen trencar les seves cadenes a qualsevol preu. Quan Silicon Valley llança models generatius sense regulació, ho disfressa de democratització, ignorant que el model econòmic del ciberpunk requereix precisament desposseir els creadors humans dels seus drets d’autor per alimentar la màquina.
La Distopia justificada (Dystopia justification)
Aquí és on el pensament de Doctorow es torna més punyent. Les grans tecnològiques fan servir la ciència-ficció per a una mena de rentat d’imatge preventiu. Com que el públic ja ha vist aquestes tecnologies al cinema o als llibres (Minority Report, Black Mirror, Ghost in the Shell), quan les empreses les implementen en la vida real, la nostra reacció no és de rebuig absolut, sinó de resignació estètica. Pensem: bé, ja sabíem que el futur seria així.
L’estètica ciberpunk actua com una anestèsia. Ens han venut tant la idea que el futur és inevitablement corporatiu, hipervigilat i algorítmic, que quan ens instal·len càmeres de reconeixement facial al carrer o ens precaritzen la feina a través d’una aplicació de repartiment, ho acceptem com si fos una simple actualització del destí de la humanitat.
Silicon Valley ha convertit el ciberpunk en un exercici de decoració. Han agafat el disseny industrial, la interfície d’usuari i la retòrica de la superació humana, però han esborrat la lliçó fonamental dels llibres: que la tecnologia sense justícia social és només una forma més eficient de tirania. Com diu el mateix Doctorow, el problema no és que creïn les eines ciberpunk; el problema és que s’estan convertint en els dolents de la història creient que són els salvadors.
Enfilall
Deixa un comentari…