Per moltes lleis que es facin i per molt dures que siguin, per molta policia que hi hagi i per molt dura que sigui, mai no s’acabarà amb la delinqüència, perquè és una derivada inherent al sistema econòmic, un efecte col·lateral inevitable. No és un simple error de disseny, sinó una necessitat funcional del mateix sistema capitalista que, com gairebé tot sistema d’aquest planeta, genera algun tipus de residu o subproducte.
Delinqüència i marginalitat com a necessitat estructural
El capitalisme es basa en l’acumulació desigual i en la creació d’una excedència humana o exèrcit industrial de reserva. La marginalitat no és un defecte o un error de càlcul del sistema, sinó la seva conseqüència directa. Quan el sistema priva grans masses de població de mitjans de vida dignes, la violació de la llei es converteix en una de les poques vies de subsistència o de mobilitat social.
Quan el mercat de treball no pot ni vol integrar tothom, la marginalitat esdevé la condició de vida de milions de persones. La delinqüència de carrer o el saltar-se la norma no és una patologia individual, sinó una estratègia d’adaptació o de subsistència imposada per la privació de recursos.
Com deia Michel Foucault a Vigilar i castigar, la llei no es va crear per eliminar la delinqüència, sinó per gestionar-la i diferenciar les il·legalitats d’elit (evasió d’impostos, corrupció financera, rarament castigats amb presó) de les il·legalitats populars (robatoris, petit delicte violent, delictes de carrer).
Policia i control penal imprescindibles pel capitalisme
Si la desigualtat és intrínseca al sistema, la possibilitat del conflicte social és permanent. Per tant, l’aparell policial i punitiu compleix funcions vitals:
Contenció de la pau social: La policia actua com a dic de contenció que evita que la marginalitat generada per l’acumulació de pocs amenaci la propietat i l’ordre dels molts.
Gestionar la misèria (Estat penal vs. Estat del benestar): Com analitza el sociòleg Loïc Wacquant (discipul de Pierre Bourdieu), a mesura que el capitalisme neoliberal retalla l’Estat del benestar (salut, educació, habitatge), necessita expandir l’Estat penal (policia, presons, lleis més dures) per contenir els efectes de la precarietat.
Per contenir la inestabilitat social que provoca aquesta desregulació econòmica, l’Estat actua en dos fronts:
- Atrofiament de la mà esquerra de l’Estat: Es redueix la protecció social i el suport als col·lectius vulnerables.
- Hipertrofia de la mà dreta de l’Estat: S’amplia el pressupost per a la policia, la vigilància privada, el sistema judicial i la construcció de presons.
Així, la policia i el sistema punitiu es converteixen en els gestors de la misèria. La policia no soluciona les causes de la marginalitat; la seva funció és mantenir-la continguda en espais geogràfics i socials determinats (els barris perifèrics, els guetos) perquè no interfereixi en els circuits d’acumulació de capital i en la vida de les classes acomodades.
Legitimació del control sobre la població general: La por a la delinqüència (al delinqüent de carrer) s’utilitza per justificar la pèrdua de llibertats i la hipervigilància de tota la societat.
Canviar quelcom perquè no canviï res
1. El capitalisme produeix la marginalitat que empeny a la delinqüència.
2. Com que l’Estat no pot (ni vol) canviar el sistema (perquè això implicaria redistribuir la riquesa i canviar la lògica del benefici), es veu obligat a legislar i enfortir els cossos policials constantment.
Eliminar les arrels de la marginalitat i la delinqüència exigeix, entre d’altres, assegurar l’habitatge com a dret i no com a mercaderia, garantir salaris dignes i abolir la prioritat del benefici privat sobre les necessitats bàsiques. Significa transformar o superar el sistema capitalista. El poder no pot fer-ho sense qüestionar-se a si mateix, per tant opta per la hiperregulació i la securitització social.
3. Aquestes barreres i lleis donen la falsa sensació que el poder fa alguna cosa per protegir la ciutadania, quan en realitat només incrementen el control i la burocràcia sobre la població treballadora, sense tocar les arrels del problema.
La impossibilitat de la solució reformista
Qualsevol intent de resoldre la seguretat o la delinqüència només a través de més lleis, més policia o tribunals més ràpids és un cercle viciós.
Mentre l’estructura socioeconòmica continuï generant desigualtat extrema i l’exclusió de sectors sencers de la societat, la marginalitat es reproduirà inevitablement. La policia i les lleis més dures no són la solució al problema, sinó el mecanisme de contenció necessari perquè el sistema pugui continuar funcionant malgrat les seves pròpies contradiccions. Sense un canvi profund en el model d’organització econòmica i social, el poder continuarà afegint lleis i policies mentre la desigualtat es seguirà generant sense aturador.
Per tant, cap reforma legislativa ni cap augment de penes resoldrà la delinqüència o la inseguretat, ja que el problema no és la manca de lleis, sinó una estructura econòmica que necessita la desigualtat per existir i la força per mantenir-se.
Enfilall
Deixa un comentari…