Ohkwá:ri-tón

La tesi principal del llibre és que les xarxes socials no són només plataformes de comunicació, sinó un nou tipus de sistema armamentístic. Els autors argumenten que la informació mateixa s’ha convertit en una arma que s’utilitza per guanyar guerres reals, manipular eleccions i destruir reputacions.

Tot i que han passat uns quants anys des de la seva sortida, es considera una obra profètica perquè va descriure dinàmiques que s’han intensificat radicalment en els anys posteriors, com:

• L’ús massiu de bots i IA per manipular l’opinió pública.

• L’impacte de les xarxes socials en eleccions presidencials i referèndums.

• Com les plataformes digitals es converteixen en el front principal de guerres reals (com hem vist posteriorment en el conflicte d’Ucraïna o a Gaza).

Conceptes fonamentals

• L’atenció com a moneda: En el LikeWar, l’objectiu no és la veritat, sinó l’atenció. Qui domina l’algoritme, domina el relat.

• L’Homo Digitalis: Com la psicologia humana (el biaix de confirmació, la necessitat de pertinença) és explotada per actors estatals i grups terroristes (com l’ISIS) per radicalitzar poblacions.

• La fi de la veritat objectiva: El llibre analitza com la inundació de notícies falses (fake news) i bots busca no tant convèncer de quelcom fals, sinó fer que la gent deixi de creure en qualsevol veritat.

De la Internet utòpica a la Internet de combat

La promesa trencada: Els autors recorden com, al principi, es pensava que Internet portaria una pau global permanent perquè si tothom pot parlar amb tothom, no hi haurà motius per lluitar.

La democratització de la influència: Explica com el poder ha passat de mans de les grans institucions (governs, cadenes de televisió) a qualsevol persona amb un telèfon.

Fins a finals del segle XX, si volies que el teu missatge arribés a milions de persones, necessitaves milions d’euros. Havies de ser propietari d’una cadena de televisió, d’un diari nacional o ser un alt càrrec del govern.

Abans les institucions actuaven com a filtres (gatekeepers). Ells decidien què era important i què no. Ara amb un smartphone i una connexió a internet, una persona anònima pot gravar una injustícia o llançar una opinió que es faci viral i obligui els governs a reaccionar. El cost de distribució d’informació ha caigut a zero.

En el sistema tradicional, el poder venia del prestigi o la llei. En el sistema democratitzat de les xarxes socials, el poder ve de l’engagement (interacció). L’algoritme no distingeix entre un primer ministre i un adolescent a la seva habitació; el que premia és la capacitat de generar m’agrada, comentaris i comparticions. Això permet que moviments socials (com el #MeToo o la Primavera Àrab) s’organitzin sense líders clars ni suport institucional.

La democratització de la influència vol dir que les eines que abans eren exclusives dels serveis d’intel·ligència i de les agències de publicitat ara estan a l’abast de tothom:

• Producció: Edició de vídeo i disseny gràfic de nivell professional en un telèfon.

• Intel·ligència: Accés a dades globals en temps real.

• Propaganda: Capacitat de crear bots o campanyes de difusió massiva des d’un ordinador domèstic.

La part fosca és que si tothom té poder d’influència, ningú se’n fa responsable. Quan una cadena de televisió mentia, podia ser demandada o perdre la llicència. Ara si milers de persones comparteixen una notícia falsa que acaba provocant un conflicte real, és gairebé impossible castigar els culpables o aturar la taca d’oli. La democratització ha donat veu a tothom, inclosos aquells que volen utilitzar-la per manipular o destruir.

L’autoritat ja no ve del càrrec que ocupes, sinó de l’atenció que ets capaç de segrestar. Això ha creat un món més lliure, però també molt més caòtic i perillós, on un tuit pot ser tan destructiu com un míssil. El LikeWar És multidireccional. La propaganda més eficaç no és la que emet un govern, sinó la que tu mateix comparteixes perquè t’ha indignat o t’ha fet riure. Et converteixes en un soldat voluntari de la campanya d’un tercer sense saber-ho.

L’atenció com a objectiu: S’introdueix la idea que en aquest nou món, la veritat és secundària. El recurs més valuós és l’atenció de l’usuari. Si aconsegueixes que la gent miri el teu contingut, tens el poder, independentment de si el que dius és cert o no.

Un dels punts més interessants és com el llibre connecta la història amb la biologia.

Evolució vs. Tecnologia: El nostre cervell està programat per sobreviure a la sabana, reaccionant ràpidament davant amenaces o aliats. Les xarxes socials exploten aquests instints primaris.

L’oxitocina i el Like: Cada interacció digital (un m’agrada, un comentari) genera una petita descàrrega de dopamina o oxitocina. Som addictes a la validació social, i les plataformes estan dissenyades per mantenir-nos en aquest bucle.

Les lliçons de la Revolució Francesa i la Ràdio

Singer i Brooking fan paral·lelismes històrics per demostrar que cada vegada que apareix una nova tecnologia de comunicació, hi ha un conflicte:

• La Impremta: Va alimentar les guerres de religió a Europa.

• La Ràdio: Va ser l’eina principal per a l’ascens del feixisme i el nazisme.

• Internet: Està generant una fragmentació similar, on cada grup viu en la seva pròpia realitat informativa.

Per què és rellevant avui?

El llibre va predir amb precisió fenòmens que veiem avui en dia:

• Guerra Híbrida: Atacs que combinen desinformació amb pressió econòmica i militar.

• Polarització: Com els algoritmes ens tanquen en cambres de ressonància on només sentim el que ens agrada, radicalitzant les nostres postures.

Els autors conclouen que hem creat un sistema global que premia el conflicte. Les xarxes socials estan dissenyades per mantenir-nos connectats, i la millor manera de fer-ho és mitjançant contingut que ens faci reaccionar emocionalment. Això ha convertit Internet en un camp de batalla on tots som combatents, vulguem o no, cada vegada que fem un like, compartim o comentem una notícia.

Enfilall