Els conceptes de política de la inevitabilitat i política de l’eternitat són les dues fites intel·lectuals que Timothy Snyder utilitza per descriure com les societats perden el sentit de la responsabilitat històrica i, en conseqüència, la seva llibertat. Totes dues són formes d’entendre el temps que ens estalvien la feina de pensar i actuar, però ho fan de maneres oposades.
Política de la inevitabilitat: el futur ja està escrit
La política de la inevitabilitat és la creença que el futur només pot anar en una direcció: cap a més democràcia, més llibertat i més mercat lliure. Es considera que les lleis de la història o de l’economia treballen per si soles i que el progrés és automàtic.
Genera una enorme passivitat en la societat. Si el progrés està garantit per forces superiors (com el lliure mercat o la tecnologia), els ciutadans no necessiten lluitar pels seus drets, ni fer reformes, ni protegir les institucions. Es perd la noció de responsabilitat individual.
Quan arriben les crisis econòmiques, la desigualtat creix o el sistema falla, aquesta narrativa s’enfonsa. Com que la societat no s’ha preparat per governar el seu propi futur, es queda òrfena d’idees i és llavors quan cau directament en mans de la política de l’eternitat.
Exemples actuals de relat sobre inevitabilitat
El tecno-optimisme cec de Silicon Valley: La idea molt estesa que el simple desenvolupament tecnològic (com la intel·ligència artificial o la hiperconnectivitat) solucionarà de manera inherent la pobresa, la desinformació o el canvi climàtic sense necessitat de regulació política o debat ètic.
La inacció climàtica basada en el progrés futur: El discurs polític que confia que la tecnologia del futur o els mecanismes de mercat autocorrectors resoldran la crisi climàtica per si sols, evitant haver de prendre decisions estructurals incòmodes en el present.
Política de l’eternitat: el passat sempre torna
Quan la inevitabilitat fracassa, el poder adopta la política de l’eternitat. Aquí el progrés deixa d’existir. El temps ja no avança cap a un futur millor, sinó que esdevé un cicle perpetu d’amenaces i greuges. La política ja no serveix per resoldre problemes reals, sinó per gestionar les emocions de la població.
Es construeix un passat mític d’una nació pura (l’Espanya de la Reconquesta, la Rússia Imperial, la Gran Bretanya global abans de la UE, o els EUA industrials idíl·lics). El país es presenta com una víctima eterna de conspiracions estrangeres o de traïdors interns.
La societat substitueix la raó per l’emoció i la política es converteix en un espectacle de trinxeres. El líder no promet que demà viuràs millor; promet protegir-te d’uns enemics ficticis o reals. Es governa a través d’una fàbrica de crisis permanents.
Exemples actuals de relat sobre eternitat
El discurs del Make America Great Again i la nostàlgia pop: La utilització d’una època daurada inconcreta del passat dels EUA per justificar el tancament de fronteres i la desconfiança en les institucions democràtiques, presentant qualsevol canvi social com un atac a l’essència de la nació.
La retòrica imperial de Vladímir Putin: L’ús constant de la història (com la victòria a la Segona Guerra Mundial o les fronteres de l’imperi rus) per justificar la invasió d’Ucraïna. No es dissenya un futur pròsper per als ciutadans russos, sinó que se’ls demana sacrifici en nom d’una missió històrica eterna.
Els moviments anti-immigració europeus: Partits que centren tot el seu discurs en la pèrdua d’una suposada identitat cultural pura que cal defensar d’una invasió, substituint el debat sobre polítiques públiques, sanitat o habitatge per un xoc cultural permanent.
Totes dues polítiques ens despullen de la nostra condició de ciutadans. La inevitabilitat ens converteix en consumidors que esperen que el futur arribi sol; l’eternitat ens converteix en una massa enfurismada que mira enrere. L’única sortida és la història real: mirar el passat sense mites per poder triar, de manera conscient i activa, el nostre propi futur.
Enfilall
Deixa un comentari…